Tornem a celebrar el 8 d’abril!

by Paco Vargas & Ramón Vílchez

Recepció_Conseller_1

El Dia 8 d’abril sempre és un dia especial per tots nosaltres, el Poble Gitano. I amb motiu de commemorar aquest dia, des de fa uns anys el Pla Integral del Poble Gitano organitza una recepció amb personalitats i membres del Govern; sovint són presents el Conseller de Treball, Afers socials i Famílies, el Director General d’Acció Cívica i Comunitària i el Responsable del Pla Integral del Poble Gitano, fent notori el recolzament que com a Poble tenim – actualment – de les institucions que ambdós representen.

Aquest any ha sigut diferent. Sí, diferent potser és l’adjectiu que millor pot definir la recepció d’aquest 8 d’abril. Les mesures de seguretat com a protagonistes d’un acte que va haver de ser cancel•lat l’any passat a conseqüència de l’aparició de la COVID a les nostres vides, però que aquest, no es volia tornar a cancel·lar.

L’acte el va encapçalar el senyor Bernat Valls, Director General d’Acció Cívica i Comunitària, donant una benvinguda càlida i propera als assistents –limitats en número, en comparació a altres anys– i llençant un missatge clar: El Poble Gitano forma part indivisible del poble català i com a tal ha de ser reconegut des de les institucions per tal de protegir la cultura, història i elements particulars que el conformen.

Seguidament, el senyor Ramon Vílchez, Responsable del Pla Integral del Poble Gitano, amb el to proper i de confiança que avala la seva trajectòria amb tots els assistents, va mostrar l’alegria que sentia amb la celebració de la recepció i, sobretot, amb l’assistència de tants joves a l’acte.

Més tard, cadascun dels assistents, a petició del senyor Valls, van expressar la seva mirada sobre el funcionament del Pla Integral del Poble Gitano i les possibles millores per al funcionament de cara al futur, un futur que els assistents albiren amb esperança.

Recepció_Conseller_2

Després d’aquest exercici de compartir i escoltar-nos, el senyor Chakir el Homrani, Conseller de Treball, Afers socials i Famílies, va fer la cloenda de l’acte amb un discurs emotiu i sentit en el que va destacar la lluita contra l’antigitanisme històric i el reconeixement de l’aportació històrica i cultural del Poble Gitano a Catalunya, fent especial menció en el fet de que no podríem avançar fermes com a societat si no teníem – i reconeixíem- els errors comesos al passat, per tal de no tornar-los a cometre en el camí cap a una societat més igualitària.

En definitiva, va ser un acte emotiu, reflexiu i proper. Molt proper.

I aquesta és a la conclusió a la qual vam arribar per explicar l’èxit del Pla Integral en els darrers anys. Tots els assistents vam fer esmena, directa o indirectament, de la calidesa i proximitat que sempre hem sentit en ser atesos pel Pla Integral; sent molt conscients que aquesta proximitat arribava d’una institució oficial.

Per tot això, cal celebrar, aquesta vegada més junts que mai, el Dia Internacional del Poble Gitano, un Poble Gitano que creu i confia en l’Administració que sent propera i que albira al futur amb l’esperança de que caminant junts la situació dels nostres millori.

Des del Pla Integral del Poble Gitano continuarem defensant els drets de totes les persones gitanes, que com la Leo, el Colate, la Carmen, el Juanito, el Manuel, la María o el Ramón lluitant cada dia per aconseguir els seus somnis.

Ara, més que mai, Salud i Llibertat!

Sastipen thaj Mestipen! Opre Roma!

 

Tornar a començar

by Ramón Flores

ImagineFacebookInstagram

8 de abril de 1971, Londres.

Primer Congrés Mundial del Poble Gitano.

Gitanos de 28 països es llancen a l’aventura de lo desconegut per posar en comú realitats, anhels, inquietuds i aspiracions envers les seves comunitats. La majoria provinents de països sota règims comunistes, altres, de països sota règims feixistes com Espanya.

Grans noms gravats per sempre a la història romaní, com Grattan Puxon, Slobodan Bersbeski, Jarko Jovanovic, Ramirez-Heredia i tants altres que van posar la primera fita en un camí que aquests dies compleix mig segle.

La resta de la història, ja la coneixen.

 

9 d’abril de 2021. Algun lloc de el món.

Abusos policials, ignorància política, discriminació estructural, invisibilitat social, assetjament en xarxes socials i als carrers. La realitat de les comunitats gitanes al planeta no sembla la millor de totes després de cinquanta anys d’oficialitat d’un moviment que es suposava anava a contribuir a canviar les coses per més de dotze milions de persones al món.

Cada 8 d’abril, esdeveniments sense cap ni peus ens mostren el treball d’organitzacions no governamentals lluitant contra la discriminació, altres traient la mateixa foto en blanc i negre del congrés amb Yul Brynner, altres parlant del Gelem, Gelem … Però tots lluny del missatge de unitat i identitat política romaní que van somiar els del 71.

Seguim sense una identitat política clara, més enllà de les fronteres dels països on vivim. Ens hem embriagat amb paraules com Romanipen, Yekhipe, però quan arriba el 9 d’abril, s’apaguen els focus i tots tornen a la seva oficina amb els seus projectes al barri. Fins l’any que ve.

Potser al llarg d’aquests anys, sobretot els últims 10-15, ens hem embriagat a nosaltres mateixos d’una paraula, “activista”, que de tant repetir-la, com molts altres termes, ha perdut el seu sentit. Però això no vol dir que l’activisme hagi perdut la seva raó de ser ni la seva necessitat.

Els activistes romanís tenim raó en gairebé tots els fronts. Tenim raó sobre la supremacia blanca al món, els privilegis, l’apropiació cultural, les contínues agressions i la presència perpètua de l’antigitanisme en la societat. Seguim tenint raó en què les comunitats gitanes no poden acabar amb el racisme sistèmic i que no és la nostra feina (¿o potser sí?) Educar els aliats sobre l’antigitanisme i la seva omnipresència. Els activistes seguim tenint raó, però no estem ajudant tant com ens creiem.

Vivim uns temps en què som conscients dels danys que cal reparar i volem combatre-ho. Tots volem ajudar. Noves generacions s’uneixen per continuar el camí. Però estem sent testimonis que aquestes noves generacions s’estan formant a Internet, s’estan graduant en l’activisme de Twitter i Facebook.

Avui parlem de interseccionalitat, transversalitat i sabem identificar racistes infectes i sabem crear fils a Twitter sobre si un polític o un periodista o un personatge qualsevol ha deixat anar alguns escarafalls racistes en línia. I ens posem etiquetes i ens diem “activistes” com si d’una nova identitat es tractés, com si parléssim d’una necessitat auto-imposada per estar en el “moviment”.

Però jo segueixo creient en la bona fe i en els cors de les persones que sí que són al lloc correcte, però, l’activisme de performance (activisme arrelat en l’òptica, la percepció i la projecció d’una imatge de suport), no crea societats més justes.

La lluita contra l’antigitanisme s’hauria d’haver adaptat i modelat al llarg de recórrer els camins. Però cinquanta anys després d’aquell congrés, no ho hem aconseguit.

Perquè si ets gitano a (inseriu aquí un país d’Europa), estaràs discriminat, violentat o ignorat en el mercat laboral. Lo mateix al sistema educatiu. La cultura t’ignorarà i et menysprearà. Només s’han d’acordar quan arribin los días señalaítos i sabem que totes aquestes coses haurien de tenir un impacte mediàtic i situar-se al centre del debat. Però seguim sense aconseguir-ho.

Les societats blanques segueixen sent alimentades amb propaganda que diu que els gitanos són dolents, que no s’integren, que algú coneix als gitanos de tal barri i són el pitjor, que no et pots fiar, que només volen subvencions i cases gratis.

Ha canviat alguna cosa la realitat del 71 amb la d’ara? De debò estem millor?

A trets generals, és indubtable que si. Els règims democràtics imperen a Europa, al menys sobre el paper. L’estat de benestar és innegable (encara que millorable), llavors per què seguim enfrontant els mateixos problemes 50 anys després?

Seguim tenint els mateixos problemes, però la diferència ara és que tenim més activistes dient que tenim molts problemes. Cada un amb un altaveu diferent. Uns segueixen parlant de nació gitana, altres sobre flamenc i cultura, altres clamen 24 hores al dia, 7 dies a la setmana que són antifeixistes …

I això no està malament. No és una crítica. Els polítics publiquen piulades parlant sobre el 8 d’abril, de tant en tant algun periodista diu alguna cosa sobre la discriminació cap als gitanos. Però seguim tenint mil batalles d’escamot en mil fronts diferents i milers de persones gitanes segueixen sense accés a l’aigua potable, segueixen sent agredits per les forces policials, ignorats en les institucions.

On és la unitat que clamaven els del 71?

Potser no hem sabut llegir el context on ens hem mogut aquests darrers cinquanta anys. Els 70 i els 80 van ser èpoques de profund canvi social a tot arreu de món. La fi de la guerra de freda, el triomf del capitalisme, el nou rol de les Nacions Unides, de l’OTAN, la transformació de la Comunitat Econòmica Europea a la Unió Europea … i nosaltres a terra de ningú, fent crits al desert, cadascun pel seu costat. Seguim aquí, per desgràcia, al 2021.

No em sol agradar comparar moviments socials pel que fa a diferents grups i diferents èpoques, perquè no és sa ni útil des d’un punt de vista sociològic, però ara crec que és important intentar traçar certs paral·lelismes amb els moviments dels drets socials fets pels negres als EUA.

Des que Rosa Parks es negués a aixecar-se del seu seient a un autobús a Alabama fins que Barack Obama va ser proclamat president, van passar cinquanta-tres anys. No estem dient que la solució per a les comunitats romanís sigui una presidenta gitana en algun país, encara que això estaria genial. Tampoc estem dient que el racisme contra els negres als EUA s’hagi solucionat.

Però potser sí que podríem analitzar amb la perspectiva del temps què van fer bé als EUA aquests darrers seixanta anys. ¿Van tenir més clar els seus objectius? ¿Van mostrar més unitat? ¿Van tenir millors aliats?

Potser és una combinació de totes aquestes coses, però el que està clar és que les comunitats romanís, cinquanta anys després, seguim més o menys al mateix lloc.

Potser volem ser una comunitat a la qual se li presti atenció, però ningú s’atreveix a fer una “campanya” de veritat amb nosaltres.

Potser no necessitem un Roma Lives Matter, perquè mentre els activistes reconeixem la mida i la importància de la protesta, tots, sense excepció, a la fi del dia tornen a casa i la majoria, torna al seu barri, al seu barri de gitanos. De nou aïllats.

A la fi, com deia anteriorment, l’activisme de performance se’ns ha anat de les mans, simplement perquè no funciona, no serveix per a res, no reporta beneficis a la comunitat. No hauríem d’oblidar que l’activisme no es tracta de perfecció o bona execució de les accions, es tracta d’educació i resistència.

Per aquells que són nous en l’activisme gitano, pot ser fàcil caure en l’activisme de performance, però aquestes mesures a mitges no són suficients. Les paraules buides i les imatges de perfil de Facebook no són suficients. El silenci no és una opció i tampoc una mostra buida de pseudo-solidaritat. Per avançar cap a una justícia duradora i canvis sistèmics significatius, l’activisme ha de ser més que una performance.

Hem de ser conscients que l’activisme és fonamentalment multifacètic, particularment en temps de pandèmia. Per descomptat que hi ha múltiples vies per a l’activisme, que inclouen utilitzar la visibilitat de les xarxes socials per cridar a l’acció, donar, recaptar fons, signar peticions, contactar a polítics per promulgar canvis legals i educar-se a si mateix. No hi ha un enfocament únic per a l’activisme.

No obstant això, les xarxes socials també poden ser un refugi segur, una forma perquè les persones facin el mínim d’una manera molt visible que alleugi el seu sentiment de culpa, fent-los semblar que són al costat correcte de la història sense prendre cap acció concreta i això, ens agradi o no ens agradi, passa cada 8 d’abril.

Això no vol dir que les persones que fan activisme en línia siguin dolents activistes. En canvi, demostra els límits de l’activisme a les xarxes socials: la visibilitat que la converteix en una eina poderosa també es presta a la necessitat de reconeixement d’aquesta performance. Aquestes accions no aconsegueixen crear un canvi o comprensió duradors, sinó que demostren la necessitat que l’activisme a les xarxes socials vagi acompanyat d’accions. Crec que aquí és on estem fallant, no creguem que ja hem recorregut tot el camí. No tinguem por a començar de nou.

L’activisme és un procés de creixement individual i conversa constant, un compromís amb tota una vida d’acció i atenció que no pot aturar-se fins que s’aconsegueixi la justícia i la igualtat. Seguim treballant i siguem més eficients, fins i tot després de el 8 d’abril.

 

 

*Imatge de Raul Krauthausen @raulde

Viatgeres al tren!!!

by Mercedes Porrras Soto

Bourdon,_Sébastien_-_Le_Camp_de_Bohémiens‘Le Camp de Bohémiens’ de Sébastien Bourdon

Agafo el tren de bon matí i tot està com sempre, com abans de viure entorn al “bitxo”, grups de joves xerraires, executius vestits elegantment, parelles agafades de la mà i dones, moltes dones que fan viatge, ves a saber per quin motiu.

Lluny ha quedat el fet de sentir-se vigilada i observada pel fet de viatjar sola. Són imaginacions meves o hem deixat enrere la por a ser dona en un món cada dia més divers? En qualsevol cas, les gitanes ja no necessitem exclusivament dels parabéns de l’acompanyament grupal o masculí per poder desenvolupar la nostra vida diària. O pot ser m’equivoco i és el sotragueig del tren que m’ho fa pensar.

En algun moment hem deixat la comoditat del viatge bulliciós i lent de les caravanes de gitanos i gitanes, al pas breu i cansat de les cavalleries, marcat pel so dels violins i de la canalla. Peregrinacions laiques de nuclis familiars sencers a la recerca de mons millors.  Podria afirmar i afirmo que  imatges com les de Sebastien Bourdon, fent-se ressò d’aquests moments, són pura història de l’art i de l’estètica, però també de la nostra història de vida. No puc deixar d’imaginar-me, mentre miro per la finestra del tren, grups de gitanos i gitanes fent parada en el camí i encara veig més nítida la imatge de les dones gitanes alletant els nadons assegudes a terra. Déu meu, aquest tren corre massa i no em dóna treva per fixar-me en les cares de les gitanes que preparen gustosament l’olla. Pot ser seria millor que dormís una miqueta abans d’arribar al meu destí, si no, no seré persona quan arribi a l’estació.

Ara que dormo, al menys tinc la sensació de que ho faig, somio o penso, no ho sé, en tots els processos de canvi en els que avui dia estem involucrades les dones gitanes. M’agrada pensar que són processos, que no hem arribat al final i que tot es mou i que ha de continuar movent-se. M’agrada imaginar-me, com a dona gitana que sóc,  que les nostres vides continuen guardant l’essència de lo primigeni però que a la vegada incorporem noves formes d’existència que s’adapten als temps i a la nostra voluntat.

No vull ni pensar que les dones gitanes hagin de renunciar al seu estatus de mare i llum de la llar, de fet cap dona sigui gitana o no, però tampoc accepto el fet de no atrevir-se i córrer el risc d’ésser moltes coses més. El perill existeix, no ho negaré, el perill de caure en el rebuig, en l’ostracisme, en la negació per part aliena o el dubte de ser o comportar-se com a gitana o no. Qui va dir que seria fàcil? Però de dificultats qui més sap som nosaltres, les dones gitanes. Les hem patit i les patim en tots els àmbits però aquestes afeccions, com d’altres, no ens fan més febles, pel contrari ens enforteixen i ennobleixen i de quina manera!!.

Viure la vida de dona gitana no és una bagatel·la, els nostres pares, homes i fills ben que ho saben, pot ser no ho diuen, però ho saben, pot ser no ho reconeixen públicament, però ho pensen. Pot ser fins i tot ens envegen. Si jo fos home, i gitano, anhelaria les capacitats i aptituds que les dones gitanes atresoren, les eines que tenen per sobreviure i adaptar-se a qualsevol contratemps per intricat que sigui, la fortalesa que transmet i aplica i els coneixements que traspassa a la resta. Qui no voldria ser dona i gitana?

El megàfon del tren m’acaba per espavilar i m’informa que el meu destí s’apropa. I com divagar encara és gratuït, em pregunto si dos vagons més endavant, el meu germà, que és home i és gitano,  també ha aprofitat la seva estoneta de migdiada per somiar cosetes tan bones com jo.

Sigui com sigui viatgeres al tren!!!

 

 

El Rromanò, la meva llengua materna

by Enerida Isuf

Tree of Languages

“Si parles amb un home en un idioma que entén, se li puja al cap. Si li parles en la seva llengua materna, això arriba al seu cor”. – Nelson Mandela

 

“¡Oh Devla, so chache hem devlikane lavja vakerdas akova manush!” (Oh Déu que paraules més santes i veritables ha dit aquest home). Vaig respirar fondo i sense pensar em va sortir de l’ànima aquesta frase en Rromanò. Vaig tenir una reacció tan profunda que van despertar tots els receptors del meu cos, ni va tenir temps el meu cervell per activar un dels sis idiomes que parlo.

Les meves llengües maternes són el Rromanò i l’albanès, perquè sóc romaní d’Albània.

En el precís instant que vaig llegir la frase de Nelson Mandela estava parlant amb el meu marit, en castellà. El meu cervell estava funcionant en castellà i tot i així, el meu cor va començar a pensar en veu alta, vaig saltar al Rromanò.

Si els meus cosins romanís de Catalunya haguessin reaccionat igual que jo, quina llengua els hagués sortit de cor?

Nascuts a Catalunya, a Espanya, del seu cor probablement hagués sortit alguna cosa tal que:

“Undibel, quines paraules més chachis ha penat aquest busnó”

Aquesta frase està composta per paraules en Rromanò i en castellà, el que els meus cosins gitanos d’aquí denominen CALÓ. El caló, en una forma molt natural, que ha pres l’estructura gramatical de l’espanyol i sobre ella ha anat inserint el vocabulari romaní.

Els meus cosins espanyols per desgràcia, des de fa segles no han tingut la sort de néixer, veure la llum i escoltar dels seus pares dir “Mishto avilan akale lumjate mi chaj, te barjos dasar hem dadesar!” (Benvinguda en aquest món filla meva, que creixis amb pare i mare.)

Les primeres paraules que vaig escoltar eren en Rromanò i les primeres que vaig pronunciar van ser dat, daj, (pare, mare). Tot el procés de comunicació en la meva família, quan menjava, dormia, jugava, creixia es desenvolupava en Rromanò. Per aquest simple fet, la meva llengua materna és el RROMANÒ.

El Rromanò és la llengua materna parlada per més de 12 milions de persones a tot el món.

Què significa llengua materna?

En la majoria dels casos, el terme llengua materna es refereix a l’idioma que una persona adquireix en la primera infància perquè es parla a la família i sol ser l’idioma de la regió on es viu. Aquesta es coneguda com a llengua materna, primera llengua o llengua arterial.

Els Reis Catòlics van iniciar la secular història de persecució i opressió dels gitanos i la seva cultura, sempre sota amenaça de mort. I tot i així, el caló ha seguit viu.

El Rromanò ens identifica, ens atribueix la nostra identitat romaní i construeix la nostra personalitat.

El llenguatge no és simplement una varietat de paraules, sinó una entitat que connecta a un individu amb la seva família, identitat, cultura, música, creences i saviesa. És portadora d’història, tradicions, costums i folklore d’una generació a una altra. Sense llenguatge, cap cultura pot sostenir la seva existència. El nostre idioma és en realitat la nostra identitat. Sóc romaní perquè la meva llengua materna m’atribueix aquesta identitat.

Fa dos anys, vaig iniciar uns tallers de Rromanò amb els meus cosins de Gavà. En una de les sessions vam escoltar una cançó d’un gitano grec en Rromanò. Plens de curiositat, perquè el ritme de la música semblava una rumba barrejada amb flamenc, em van demanar traduir la cançó.

Les lletres en Rromanò parlaven d’un amor tan apassionant, que jo l’escoltava i em moria d’amor. La cançó ressonava en les meves venes, en la meva ànima i els meus cosins l’escoltaven amb molta curiositat però no els transmetia el mateix que a mi perquè no era en la seva llengua materna. Mentre els hi traduïa la cançó, ells guanyaven paraules noves pel seu vocabulari romaní, però jo veia i sentia com en la traducció s’esfumava l’emoció i la meva manera de sentir la cançó. En aquest sentit, la llengua és transformadora de la teva realitat, canvia els processos de comunicació i vivència.

En aquell instant, em vaig sentir trist perquè els meus cosins no podien sentir l’emoció que jo sentia, perquè el romanó no realitzava el mateix procés de transformació en mi i en elles i ells.

La llengua materna juga un paper crucial en la configuració de la personalitat d’un individu, així com en el seu desenvolupament psicològic i en els seus pensaments i emocions. La nostra infància és l’etapa més important de les nostres vides i els nens poden comprendre conceptes i habilitats que els ensenyen en la seva llengua materna amb força rapidesa.

Molts psicòlegs creuen que un vincle fort entre un nen i els seus pares, especialment la mare, s’estableix mitjançant l’exhibició d’amor, compassió, llenguatge corporal i comunicació verbal -idioma-.

Segons l’especialista en educació, Hurisa Guvercin, “quan una persona parla la seva llengua materna, s’estableix una connexió directa entre cor, cervell i llengua. La nostra personalitat, caràcter, pudor, timidesa, defectes, habilitats i totes les altres característiques ocultes es revelen veritablement a través de la llengua materna perquè el so de la llengua materna a l’oïda i el seu significat al cor ens donen confiança i seguretat”.

El 21 de febrer es celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna. Va ser una iniciativa proposada per Bangladesh i aprovada per la Conferència General de la UNESCO el 1999, i des de l’any 2000 es celebra a tot el món.

La diversitat lingüística es troba cada vegada més amenaçada amb un major nombre de llengües que desapareixen. Cada dues setmanes, com a mitjana, una llengua desapareix.

Són dades realment esgarrifoses i fa por pensar si serà el Rromanò una de les properes víctimes d’aquesta desaparició, portant-se amb la seva desaparició el patrimoni cultural i intel·lectual de tota una comunitat.

La definició de Bloomfield sobre les llengües maternes, assumeix que l’edat és el factor crític en l’aprenentatge d’idiomes i que els parlants nadius proporcionen els millors models.

La directora general de la Unesco, Irina Bokova, creu que “les llengües maternes en un món multilingüe són components essencials d’una educació de qualitat, que en si mateixa és la base per donar poder a les dones, els homes i les seves societats”.

Per tancar aquest article, cosins i cosines meves, no permeteu que el romanó ens deixi, ja que sabem que aquest és un dels components del nostre empoderament.

Recordeu! Sense el nostre Rromanò, els científics no haguessin estat capaços de descobrir i rastrejar les nostres arrels a l’Índia. L’origen indi dels romanís és indiscutible. Analitzant el Rromanò, l’idioma dels romanís, i comparant-ho amb altres idiomes, es podria demostrar que els romanís van emigrar de l’Índia central a la part més oriental del nord de l’Índia.

 

A voltes amb l’apropiació

by Ramón Flores

'Romanés'_Israel_Galván1

Agafar prestat d’altres cultures és una cosa altament inevitable i, de vegades, és fins i tot potencialment positiu.

Quan el terme “apropiació cultural” va saltar del món acadèmic en el camp de la sociologia i  de l’antropologia a l’Internet mundà, van aparèixer les veus que deien que Eminem no havia de rapejar perquè no era negre o que no estava bé que Fosforito cantés flamenc sense ser gitano. Jo personalment podria seguir vivint sense veure cantar més a Fosforito, però crec que aquests debats estan entrant en un terreny pantanós bastant alarmant.

Avui, a totes les cases agrada tenir la cafetera de disseny que ens prepara un exquisit cafè espresso, inventat a Milà el 1906. Totes les cases tenen aquests pantalons texans o jeans inventats per Levi Strauss en 1871, que li va afegir reblons per reforçar les costures i les butxaques dels pantalons dels homes que treballaven a les mines. Tanta gent que sap preparar un ric pollastre tikka masala, originari de la regió de Panjab …

És això apropiació cultural? El pensament majoritari diria que no. Personalment considero absurd que les persones limitem la nostra inspiració cultural a les nostres arrels a Andalusia, Catalunya o la regió occidental de la península dels Balcans.

No, òbviament això no és apropiació cultural. L’apropiació cultural, des d’un punt de vista més academicista és quan aquella apropiació la perpetra una cultura dominant sobre una altra que ha experimentat opressió al llarg de la seva història. No és només un comportament d’uns sobre altres, sinó una forma de discriminació estructural, la qual cosa significa que està recolzat per autoritats amb poder. El racisme, l’homofòbia i el sexisme són formes d’opressió.

En ple segle XXI, l’apropiació cultural sembla inevitable i no sempre és positiva. És cert que hem de deixar de protegir cultures de manera ingènua i paternalista en un esforç per preservar-les, perquè pot resultar contraproduent, però hem de ser conscients per veure la diferència entre apropiació i intercanvi.

L’intercanvi cultural és diferent a l’apropiació cultural. Coses com les que vèiem més amunt, com el cafè, els texans o receptes de cuina no són apropiació cultural ja que no impliquen estructures de poder d’uns sobre uns altres. Al llarg de la història els pobles han fet intercanvis culturals de forma voluntària, principalment a través del comerç.

L’intercanvi no és assimilació, que és quan les cultures minoritàries es veuen obligades a adoptar característiques d’una cultura dominant per encaixar i es fa per assegurar la supervivència i evitar la discriminació.

Amb els aspectes culturals de les comunitats gitanes ens trobem moltes vegades amb contextos d’apropiació cultural i poques vegades amb contextos d’apreciació cultural.

També és important comprendre que hi ha una diferència entre apreciació i apropiació. L’apreciació és quan es busca comprendre i aprendre sobre una altra cultura en un esforç per ampliar la seva perspectiva i connectar-se amb altres de manera intercultural.

Recordem que l’apropiació cultural també té el mal costum de donar crèdit al grup dominant per aspectes d’una cultura que han pres, reforçant el desequilibri de poder entre els dos grups.

I aquí rau el quid de la qüestió pel que fa a la cultura gitana. La periodista Carmen Romero parlava d’una cosa semblant en el seu article “Chonismo del bien” on parla d’artistes com Bad Gyal o C Tangana que utilitzen la hipersexualització i els tòpics de la vida de barri com les drogues o vestir amb xandall i un parlar vulgar, com si fossin un alliberament i una forma d’apoderament, quan això, en realitat, té massa a veure amb una estratègia comercial per vendre ronyoneres Gucci a 500 euros.

Això passa inevitablement amb la colonització de la indústria de l’art i les comunitats gitanes. Rosalía pot cantar una cançó dels Chunguitos i és un acte artístic revolucionari i transgressor. No obstant això, la versió original queda com una cosa rància dels baixos fons.

Perquè amb la cultura gitana no hi ha ni intercanvi ni apreciació cultural.

Un dels últims reductes del bon flamenc és la Biennal de Flamenc de Sevilla, on fins fa poc jeia implícit que l’art del flamenc és un art de el poble gitano, una de les majors aportacions dels gitanos al món, o com deia en una entrevista Tomàs de Perrate: “el flamenc és art universal, però nosaltres, els gitanos, quan cantem flamenc estem fent alguna cosa més que música. Nosaltres transmetem de forma oral la nostra cultura gitana. Quan ens ajuntem a les nostres noces, batejos o reunions familiars sempre està present el cant perquè és una de les poques formes que tenim per perpetuar-nos”.

Però cada vegada hi ha menys presència gitana en els circuits culturals i Sevilla, en altre temps capital mundial de el flamenc, s’ha convertit en un macro tablao per atreure estrangers. I aquí, fent ús d’una mal entesa diversitat, hi ha més paios que gitanos fent un flamenc que no ho és. I fent això, tenen més crèdit i reconeixement que els gitanos que sí que fan flamenc.

A més, hi ha paios flamencòlegs que afirmen des de la seva càtedra inventada que el flamenc no és un art dels gitanos, que sí, que han aportat coses, però que ni de bon tros és seu …

Però el veritable problema de la Biennal de Flamenc no és el flamenc en si; és la notòria absència cada vegada més latent de gitanos als escenaris. La manca de diversitat és un problema per a tota la indústria, però el problema és particularment visible a la Biennal i als circuits flamencs, on els productors volen vendre cultura i diversitat i intenten mostrar acceptació multicultural, però el missatge oficial és presentar propostes amb les que triomfar en el panorama internacional. Pur màrqueting.

I és que, en la meva modesta i inexperta opinió, a la Biennal o a qualsevol circuit flamenc, fa més falta Inés Bacán cantant lletres sobre els camps d’extermini nazis que una coreografia amb senyors en calçotets.

I no, no estem dient que els no gitanos no facin flamenc. Tot el contrari. El flamenc és universal, el gitano és universal i de “codi obert”, per a tothom. L’únic que es demana és aparèixer en els crèdits, i no com un adorn del “mainstream”.

Perquè si volem utilitzar i gaudir de la cultura gitana, cal comprendre el fet gitano, no només ballar, cantar o disfressar-se de gitano. Cal que la gent pugui veure el flamenc com una oportunitat per entendre al gitano, què ens afecta, què ens molesta, a què aspirem, què creiem que és injust. Sabem que el flamenc no resoldrà el racisme i l’odi cap als gitanos, però és un primer pas per conèixer al poble, perquè la música és un altaveu que cala profund en les societats modernes.

Perquè si no parem atenció a això, caiem en el “Cherry-picking”, un terme anglosaxó que fa referència al fet de seleccionar el millor d’alguna cosa, o bé, seleccionar el pitjor d’alguna cosa, o bé, seleccionar alguna cosa a la carta, sense involucrar-se amb la cultura original. És una oportunitat enorme i desaprofitada de perpetuar el progrés de la humanitat a través de les arts.

La part més important de l’intercanvi cultural, i el que millor el distingeix de l’apropiació, és que l’intercanvi és mutu. Mitjançant l’estima i l’intercanvi, poder compartir alguna cosa sobre si mateix, aprendre alguna cosa sobre altres cultures i participar en un enteniment mutu dels antecedents i la cultura dels altres.

Perquè el flamenc és reivindicació, és queixa, és història i és un crit contra la injustícia.

Benvinguts siguin els que entenen, aprenen i aprecien, com fa El Cabrero i els seus fandangos republicans.

Visca Eminem i visca El Cabrero!

 

 

*Imatge de www.labienal.com anunciant a l’espectacle ‘Romanés’ d’Israel Galván