Història d’un aspirant gitano a professor

by Daniel Campos

imatge article Dani Campos

Començarem aquesta història en un 15 d’octubre de 2017, el personatge principal: jo mateix, Daniel Campos, un gitano del barri de Bon Pastor, Barcelona. Llavors el personatge tenia 26 anys, estava casat i tenia dos fills i treballava com a escombraire. L’única cosa que tenia al cap, de cara al meu futur, era signar un contracte indefinit en la meva empresa on treballava, res més.

Però de sobte, aquell 15 d’octubre em trobo al carrer amb un vell amic de l’institut a qui feia molt que no veia, en Juan. Un gitano del barri, company meu a la secundària que, com jo, després de l’ESO es va desvincular dels estudis, es va casar i va formar una família. Recordo que em vaig apropar a saludar-lo i em va cridar l’atenció la motxilla que portava. En Juan em va dir que la portava perquè estava cursant el grau de treballador social a la Universitat de Barcelona i la necessitava pel portàtil i les llibretes.

Allò em va impactar molt, però el que més em va sorprendre van ser les seves darreres paraules: “Dani, tu també pots, tens la capacitat d’assolir qualsevol grau”. Recordo que aquelles paraules van arribar al fons del meu cor. Aquell amic confiava en mi més que tots els mestres que mai he conegut i que tot el sistema educatiu sencer. El seu missatge positiu, convincent i esperançador va calar dins meu.

Antecedents: D’entrada, us parlaré una miqueta de la meva família i el meu entorn. Cap dels meus familiars havien arribat a graduar-se amb l’ESO, ni havien assolit cap formació acadèmica o professional. El pas per l’escola dels meus amics tampoc a tingut un signe diferent al de la meva família, i la majoria d’ells es dediquen a la venta ambulant. Vaig créixer sense cap referent en l’àmbit acadèmic.

El meu pas per la primària el recordo amb molta alegria i nostàlgia, ple de records positius i bonics, envoltat d’amics i professors entranyables. No obstant això, pel que fa a la secundària, el meu record no és tan alegre, ja que el centre ens oferia un nivell educatiu molt baix, el professorat no esperava gran cosa de la majoria de l’alumnat i la motivació dels alumnes respecte als estudis era més aviat baixa. La combinació era el còctel perfecte per aconseguir el fracàs escolar i l’abandonament prematur dels meus companys i jo mateix. Tot i així, vaig aprovar l’ESO.

Acabada la secundaria, em decideixo a cursar un Cicle Formatiu d’electromecànica. Però, com era d’esperar, no tenia el nivell necessari per seguir el ritme del curs. El meu graduat era equivalent al nivell de primer d’ESO d’aquell centre. No vaig tardar a decidir deixar el cicle i posar-me a treballar. Aquí va acabar la meva formació acadèmica amb tan sols 17 anys.

Tornem al 15 d’octubre de 2017: Aquella conversa amb el meu amic em va impactar, als pocs dies em va portar al Pla Integral del Poble Gitano, on ell i altres gitanos i gitanes es preparaven per presentar-se a la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys.

Aquella mateixa setmana ja era un més d’aquell grup d’estudiants. Quina passada, una classe on tot l’alumnat eren gitanos i gitanes que somiaven amb cursar un grau universitari, i el millor de tot, jo era un d’ells. Un any abans va néixer la primera xarxa gitana universitària, CampusRrom, i era allà per fer-nos costat en tot moment. Hem va impactar que gran part del professorat eren gitanos i gitanes.

Qui ho hauria pensat mai, fer comentari de text amb un professor gitano! Recordo que el primer dia de classe tocava castellà, el professor va començar a explicar el temari, oracions subordinades, perifrasis verbals…  i jo, innocent, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fernando, què és una oració? Ell, amb un somriure a la cara em va respondre; el que fas per dirigir-te a Dèu… Vàrem riure tots plegats. I precisament en aquell moment em vaig adonar que estava en el lloc idoni per aprendre.

Al cap de cinc mesos, vaig examinar-me en les proves d’accés a la universitat i les vaig aprovar amb molt bona nota. No m’ho podia creure, vaig ser capaç de superar una “selectivitat”! Qui ho diria, en Daniel, el gitano que a quart d’ESO feia sumes i restes, tenia tot aquest potencial esperant a que el pogués utilitzar. Uns mesos més tard vaig haver de superar un altre prova específica destinada a aquells que volen esdevenir professors, les temibles PAP, les Proves d’aptitud personal. I per fi, aquell mateix setembre, em vaig matricular a primer d’educació primària.

10 d’octubre de 2021. Ja estic a segon  curs del grau de magisteri, i si sóc capaç de continuar en la mateixa línia, dintre de dos anys tornaré a l’escola de nou, però ja serà com a professor.

No obstant això, m’agradaria aclarir que durant aquest temps he tingut, i de fet encara tinc, les meves dificultats, els meus dubtes i algun que altre fantasma que em visita en forma de desmotivació. No vull enganyar a ningú. No és fàcil cursar un grau universitari sent gitano, pare de família nombrosa i treballar al matí a jornada completa. Però, gràcies a les persones que m’envolten segueixo encara en aquest camí. Primerament, per la meva família, ells sempre m’han animat a no abandonar. També, gràcies a CampusRrom, la nostra xarxa que ens ofereix tot el suport que necessitem per aconseguir el nostre somni, i per últim, el motor que realment m’impulsa a cursar el grau, la motivació per derrocar les barreres que s’alcen enfront del nostre Poble.

El propòsit real d’aquesta lluita educativa és aplanar el camí als gitanos i gitanes que venen darrere nostre. Nosaltres tenim l’obligació de ser els seus referents. Hem de lluitar perquè el nostre poble gaudeixi d’una bona educació, sigui qui sigui el seu entorn, per tal de formar ciutadans competents i lliures. I aquesta lluita passa ara mateix perquè la nostra generació, entre d’altres, sigui capaç de conquerir la universitat. I perquè això sigui possible hem de confiar en nosaltres mateixos i transmetre aquesta confiança als gitanos i gitanes que són a prop nostre, fer que somiïn en coses que no es podien somiar, com va fer el meu gran amic Juan amb mi.

 

Temps interessants

by Ramón Flores

Diuen que les malediccions gitanes estan totes relacionades amb la mala sort, encara que crec que, com deia l’escriptor Manuel Diaz Martín, es deuen a l’infortuni que han tingut els gitanos en les seves relacions amb els altres membres de la societat, quan s’han vist desemparats per aquesta.

El periodista Joaquín López Bustamante parlava molt clar quan afirmava que “hi ha dues classes, les malediccions que es dirigeixen a una persona o a un grup (armen), i la que un es dirigeix a si mateix, el jurament ritual (solai), que em mori jo…”.

I aquests tipus de juraments segueixen molt vius en les comunitats gitanes de tot el món.

Fins i tot ja les trobàvem en el segle XVI a través del dramaturg portuguès Gil Vicente “mándote yo rabiar, que has de andar arrastrada mientras la vida durara.”

Però i què em diuen de les malediccions xineses? No són tan famoses com les gitanes, però no podem negar que tenen un arrelament filosòfic, social i cultural bastant interessant.

Una de les més peculiars malediccions xineses és “Tant de bo visquis temps interessants”.

És (o era) una manera de tirar-li un mal d’ull a algú mereixedor d’això.

Una versió estesa i millorada és la que diu “Tant de bo visquis temps interessants i no t’adonis fins que hagin acabat”.

Seria la versió xinesa de doblar la maledicció gitana “mala fi tinguis, que tinguis” o “a Maó et portin, que et portin”.

M’agradaria centrar-me en aquesta ocasió en la maledicció xinesa. “Tant de bo visquis temps interessants”. I és que té el seu aquell. Es dóna per fet que els temps interessants de la història són aquells que vénen amb més drames, sofriment o grans canvis que generen problemes en un determinat període de temps. Viure temps interessants segons la creença xinesa és trencar la pau interna i externa de les societats a través de les seves interaccions. Segons aquesta premissa, més valdria passar per la vida gairebé desapercebut i d’una forma més assossegada per a evitar sobresalts.

Però em temo que estem immersos en temps extremadament interessants. Crisi en els fonaments democràtics del món, crisis econòmiques, pandèmies, fams, racisme, xenofòbia, violència…

Massa canvis i massa bruscos en poc temps. Moviments d’extrema dreta que porten amb si racisme i xenofòbia han aconseguit normalitzar-se en l’espectre de les democràcies mundials. Gents i corporacions que acumulen riquesa i prosperitat a costa que uns altres cada vegada s’empobreixin més, s’arraconin més i s’aïllin més.

Potser un dels majors inconvenients que ens podem trobar per a saber amb certesa si estem vivint temps interessants són les referències, els senyals. Les guerres mundials van ser senyals bastant clars. La caiguda del mur de Berlín o la caiguda de les torres bessones van ser també referències que una cosa gran estava passant en el món.

Però i ara? Sembla que les referències són difuses a simple vista. Potser és perquè hem entrat en un joc molt perillós. Hem acceptat tàcitament que les regles del joc en la democràcia canviïn. Han canviat en els nostres nassos i nosaltres hem estat còmplices.

Les societats democràtiques han acceptat sense piular que el feixisme vingui disfressat de neoliberalisme i de fake news.

I hem entrat de ple en el joc i ens hem alineat just on els radicals volien.

Advertia el periodista Miquel Ramos que hem permès la institucionalització de l’odi.

Amb tota naturalitat, hem acceptat que qui parlava dels ovnis a la televisió, de sobte et parli del Coronavirus o de política. Hem acceptat amb naturalitat que racistes, homòfobs i masclistes s’asseguin a les taules de debat amb demòcrates i defensors dels drets humans perquè “intercanviïn opinions”, acceptant sense embuts que el racisme, el feixisme o el masclisme són opinions que han de ser escoltades, i que, si no estem d’acord, les rebatem, posant-los al mateix nivell. Com si totes dues postures es poguessin debatre i defensar. Com si l’odi fos un posició legítima enfront l’altre.

I comencem així, donant-li normalitat a petits fets, i continuem tancant universitats i organitzacions a Hongria, anomenem “il·legítim” amb tota naturalitat a un govern elegit a les urnes i acabem assaltant el Capitoli dels Estats Units. Tot això mentre fem memes graciosíssims a les xarxes socials.

Tots som còmplices. Hem acceptat que ha d’haver-hi botxins i víctimes. Però és que, a més, en la revolució cuqui de l’activisme actual, estem ocupats en altres menesters. Estem molt ocupats qüestionant el posicionament i l’etiquetatge de nosaltres mateixos. Barack Obama deia que la democràcia exigeix que siguem capaces de navegar a través de la realitat de les persones que són diferents a nosaltres perquè puguem entendre els seus punts de vista. Però que no ho podem fer si insistim que els que no són com nosaltres ni diuen el mateix que nosaltres, estan incapacitats per a parlar de democràcia.

Però no, sembla que no ho hem entès. Obama diu que parlem entre demòcrates que tenim visions diferents però un mateix objectiu, no que asseguem feixistes a la taula. I mentrestant, l’activisme repartint carnets de bon o mal activista.

Perquè sentin, no s’equivoquin. Els antifeixistes no necessitem estar dient que som antifeixistes tota l’estona. Això va inclòs en el paquet democràtic. Si no ets antifeixista, no ets demòcrata.

Però no serveix de res, els moviments més naïfs de l’activisme actual, segueixen obstinats a imposar etiquetes perquè la gent tingui l’obligació de triar una identitat. Caiem en el parany de la diversitat, com bé ens advertia Daniel Bernabé fa ja uns anys.

Però, sobretot, hauríem de ser conscients que els temps interessants són temps de negocis, de xerraires i de falsos màrtirs. A veure qui dóna el millor zasca, a veure qui es posa l’etiqueta més gran per a guanyar el premi a l’activista de l’any, i a veure qui xiscla més.

Jo em temo que desgraciadament, estem vivint temps interessants no, temps interessantíssims. I el dolent és que no ens estem donant compte i potser quan espavilem, sigui una mica tard i el món hagi canviat per sempre.

És moment d’analitzar críticament tots els camins que l’activisme gitano està aconseguint obrir, com per exemple la subcomissió aprovada pel Parlament espanyol per a crear un Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme, la inclusió d’una comissió específica dins de la Llei de Memòria Històrica per a la memòria i reconciliació amb el Poble Gitano, o la futura Llei per a eradicar l’Antigitanisme que prepara el govern català. I hem de ser capaços que aquests camins que estem construint no quedin enfangats en discussions alienes als interessos de tots els gitanos i gitanes, i que deixem les medalles per a quan acabi la carrera. I encara que la unitat no deixa de ser una entelèquia inassolible per a qualsevol moviment social, sí que hem de cercar consensos amplis, sinó veurem passar el temps des de l’ostracisme al qual vam ser condemnats com a gitanos.

 

El mur del dolor

by Seo Cizmich

El muro del dolor

El 2 d’agost d’enguany vaig poder assistir com a convidat als actes de Commemoració del Dia Internacional en Record de les Víctimes Romanís de l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial, però en aquesta ocasió no va ser a Auschwitz, sinó al poble de Uštica, a penes a uns minuts d’un dels llocs més horribles i inimaginables per al sofriment del nostre poble, em refereixo al camp de concentració i extermini de JASENOVAC.

L’esdeveniment va ser organitzat per l’Associació “KALI SARA” de Zagreb, en col·laboració amb el diputat romaní de Croàcia Vejko Kajtasi.

A la cerimònia de commemoració van assistir els més alts funcionaris estatals, a més de representants romanís de deu països europeus i de la regió. Va haver-hi representació del cos diplomàtic de Croàcia, de l’Aliança Antifeixista i de les administracions locals i regionals. També van assistir les comunitats religioses entre les moltes altres que van retre homenatge a les víctimes dipositant ofrenes florals al costat de la placa commemorativa en el Cementiri Romaní.

Després de l’ofrena floral, Vejko Kajtazi, en nom de l’organització, va acompanyar als convidats a un recorregut pel Centre Commemoratiu Romaní i pel Mur del Dolor.

En aquest mateix lloc l’any passat, a iniciativa del propi Kajtazi es va inaugurar oficialment el “Centre de Memòria Romà Uštica”, en cooperació amb el Govern de la República de Croàcia i la ciutat de Zagreb.

Per què a Uštica?

“El Centre de Memòria Romà Uštica” es troba als voltants del més gran i únic cementiri romaní de tota Europa, on s’estima que 17.000 persones romanís van ser deportades, torturades i assassinades durant la Segona Guerra Mundial.

Fins ara, han estat trobades 21 fosses comunes amb els cossos assassinats de les milers de víctimes.

És important recordar que el camp d’extermini de Jasenovac va ser establert pel règim Ustaša i no depenia de l’Alemanya nazi, la qual cosa no va ser un impediment per a aconseguir el reconeixement com el de major grandària en proporció però també el més sagnant i violent.

El diputat romaní Veljko Kajtazi és conegut per la seva magnífica labor en la recuperació i reparació de la memòria i dignitat de les víctimes gitanes de l’Holocaust. Entre les quals podem destacar la iniciativa que ha liderat des de 2011 per a la reconstrucció del cementiri de les víctimes gitanes a Uštica que es trobava completament abandonat i sense cap tipus de manteniment.

Avui dia està restaurat íntegrament i en un dels seus tres mastelers oneja la bandera gitana, al costat de la croata i a la de la unió europea.

El següent pas a la finalització del cementiri de les víctimes -antiga fossa comuna- ha estat la construcció de “El Mur del Dolor”, un conjunt de lloses de granit que contenen les inscripcions dels noms de les milers de víctimes romanís assassinades a Uštica.

Fins ara es van poder recuperar gairebé 17.000 d’aquests arxius.

Conèixer els testimoniatges i l’horror del que allí va succeir a la nostra gent em va estripar l’ànima, a penes podia contenir les llàgrimes, ni tan sols mantenir el ritme de la respiració. Em semblava irreal, era incapaç d’imaginar les escenes que es descrivien…llavors vaig pensar en ella, la imatge de la meva àvia Sarajka, la seva presència va ser present i em va acompanyar durant tota la jornada, inundava la meva ment, la veia a cada racó, acollida a l’ombra de l’arbre més frondós, asseguda al costat del meu…

Ella va aconseguir sobreviure a la barbàrie, a l’horror, a la massacre. Quant de dolor patit i que mai es va atrevir a explicar! Quanta tragèdia va haver de presenciar a la seva curta edat!

Que injusta ha estat la història amb el nostre poble, amb les nostres famílies, amb el nostre futur!

Quantes ànimes no nascudes ens han estat arrabassades, robades, negades!

El muro del dolor ii

70 anys de silenci

Com va dir Vejko Kajtasi, “el Poble Romaní ha estat en silenci durant més de 70 anys per a compartir públicament la història de sofriment, de familiars, dones, nens i ancians assassinats, que no van rebre trets aquí a Uštica, sinó que van ser colpejats fins a la mort amb un martell.

Això és el menys que podem fer per ells i els seus familiars, al costat de les generacions més joves per a conscienciar-los sobre el que mai ha de tornar a ocórrer, ja no sols als romanís sinó a cap altre grup, col·lectiu o comunitat”

En els dies previs, del 13 al 21 de juliol, l’Associació Gitana “KALI SARA” va organitzar la Primera Escola d’Estiu per a joves “Enfrontant el Passat”.

Durant aquests últims deu anys, centenars de joves de tota Europa hem tingut la possibilitat de participar en diferents trobades i cerimònies de commemoració per les víctimes Romà i Sinti de l’holocaust, però hem de tenir en consideració que aquests deu anys també coincideixen amb el moment en el qual moltes de les víctimes que van sobreviure a la barbàrie van poder començar a verbalitzar i donar testimoniatge de la seva experiència.

Aquest intercanvi intergeneracional del qual hem estat testimonis significa molt més del que mentalment puguem imaginar, l’haver pogut coincidir en el “espai – temps” amb aquestes magnifiques i extraordinàries persones, representa un llegat, una missió, una actitud enfront de la vida.

Ens obliga a replantejar-nos esquemes mentals i dogmes assimilats, a convertir-nos en defensors de la justícia social, en portadors de llum i memòria, però sobretot a desenvolupar la capacitat de poder transformar tots aquests sentiments de dolor i ràbia que puguem sentir en descobrir aquests episodis tan foscos i tràgics de la nostra història per a poder convertir-los en aquesta força motriu que ens impulsi a vèncer les barreres i murs de formigó que la història de l’antigitanisme ha aixecat al nostre voltant.

 

La nit dels grillons

by David Cortés Cortés

Dibujo_LaNocheDeLosGrilletes_DanielDiaz_2*Dibuix de Daniel Diaz Heredia

 

Culpables de genocidi: Gaspar José Vázquez Tablada, Governador del Consell de Castella i bisbe d’Oviedo; Marquès de la Ensenada, “secretari de tot”; i Ferran VI, Rei d’Espanya.

“Tan bon punt es conclogui la reducció de la cavalleria es disposarà l’extinció dels gitanos. Per a això cal saber els pobles en què estan i en quin número. La presó ha de ser en un mateix dia i a una mateixa hora”. Reial orde per a la presó de gitanos i gitanes, 1749, Ferran VI.

A les dotze de la nit del 30 de juliol de 1749, la llibertat de més de dotze mil gitanes i gitanos a Espanya va ser violentada, els grillons van envoltar els seus colls, els seus canells, els seus peus i van caminar cap al seu estardó.

Va ser el primer intent de genocidi a l’Europa Moderna i ha de formar part de la memòria històrica del nostre país i de la humanitat sencera. Ha de ser reconegut, tant pel món acadèmic com per l’Estat, i s’ha de reconèixer i s’ha de posar en marxa un full de ruta per a la dignificació de les víctimes equiparable a les d’altres genocidis i crims de lesa humanitat perpetrats en la modernitat.

S’imaginen un monument a Adolf Hitler en un edifici oficial de l’Estat alemany? Llavors perquè raó es permet que al carrer de la Vara del Rei, número 1, en el Palau del Govern de La Rioja existeixi un bust del Marquès de la Ensenada? Sota aquest bust, es troba el Km 0 de l’Antigitanisme institucional a l’Estat Espanyol.

L’ Antigitanisme no és una cosa del passat. Continua pervivint en l’estructura de la societat en forma de segregació geogràfica, segregació escolar, pobresa, exclusió, marginació, prejudicis, desconfiances, violència policial, discursos d’odi, … I tot forma part del mateix fil conductor que va portar als reis catòlics a signar la primera pragmàtica antigitana en 1499 o a Ferran VI a intentar eliminar als gitanos i gitanes d’aquest país en 1749. És el mateix odi.

Miguel Ángel Fernández, Pedro Antonio Calahorra Hernández, Daniel Jiménez, Eleazar García, Stanislav Tomás. Pot ser que a molts no els sonin els seus noms. Són suposades víctimes de la violència de les persones que se suposen que estan per a garantir la nostra seguretat. Els mitjans no es fan mai eco dels seus noms, i els que ho han fet ha estat per a trivialitzar, banalitzar o justificar les seves morts. Deixem-nos d’eufemismes i cridem a les coses pel seu nom, per dret i honor a la veritat.

Manuel, davant del seu fill, faves tacades de sang. El seu assassí va ser lloat a les xarxes socials i excusat en els mitjans de comunicació. Avui es troba en llibertat després del pagament d’una fiança de 5.000€. Recordem que el preu d’una fiança ha de servir per a respondre econòmicament de manera subsidiària pel greuge del qual ets acusat. En altres paraules, el preu de la vida de Manuel ha estat fixat per un jutge en 5.000€. Felip IV, 8 de març de 1633: 200 reals per gitano caçat i 50 reals per gitana caçada. Antigitanisme del passat i antigitanisme del present.

La justícia s’aconsegueix amb Justícia, amb Lleis Contra l’Antigitanisme, amb Reconeixement, amb Reparació, amb Acció.

El Baró Estardipen, a més de ser un pla d’extermini biològic i epistemològic, també generaria un llegat de pensament violent anti-democràtic, un llegat que continua vigent en els nostres dies i que ha de ser abordat pels poders públics.

L’Antigitanisme es converteix en l’autèntica prova de foc d’una democràcia. Si les institucions de les quals va emanar aquest odi cap a nosaltres continuen existint, cal exigir-los responsabilitats. Els béns confiscats durant el Baró Estadipen, la suor en els arsenals, les llàgrimes en les galeres, les vides pèrdues en un projecte d’extermini que a més ens va utilitzar com a mà d’obra esclava per a construir aquest Estat continuen esperant justícia, reconeixement i reparació.

Un 30 de juliol de fa 272 anys, 10 generacions enrere, 5.000 soldats de l’exèrcit van entrar a cavall investint les cases dels nostres, destruint a cops els pòrtics de les seves cases, destruint la seva pau. Aquesta nit sense estrelles, on capturarien a més de 9.000 gitanos i gitanos, van separar als fills de les seves mares, als homes de les dones, van encadenar als nostres nens i nenes, a les nostres dones, als nostres homes, a les nostres ancianes, als nostres ancians. Tots van notar el pes de les cadenes i els grillons. Entre les ordres signades per Ferran VI estava posar fi a la vida de tots aquells que intentessin fugir. El seu calvari va ser més ràpid. Uns altres degueren esperar a morir per malaltia o per esclavitud. Pocs van ser els que van arribar vius a veure la llibertat decretada setze anys més tard.

Sense comptar amb l’ajuda de l’Església Catòlica, aquest genocidi no hauria tingut el macabre èxit que va aconseguir. Tot pla d’extermini té una estratègia. Aquest genocidi no hauria estat possible sense la repressió i el control previ de l’Estat mitjançant lleis antigitanes, la disposició total del Govern de l’Estat i el seu exèrcit i la col·laboració necessària de l’església catòlica -el Papa Benedicto XIV va excloure als gitanos i gitanes la possibilitat d’acollir-se a sagrat.

Aquest genocidi premeditat en secret per tots els estaments de poder de l’Estat es va acabar de gestar durant els mesos de juny i juliol de 1749, des de la Secretaria de Guerra i les capitanies Generals. Es va privar de llibertat entre 9.000 i 12.000 gitanos i gitanes. Els van separar per sexes per a així fer així possible l’extinció biològica del Poble Romaní, del Poble Kalé.

Els homes i nens a partir de 7 anys serien enviats a treballs forçats als arsenals de Cadis, Ferrol i Cartagena i les mines de mercuri de Almadén, on la mortalitat era molt elevada.

A les dones, nenes, ancianes i menors de set anys se’ls tancarien en cases de misericòrdia, fàbriques i presons situades al Castell de Santa Pola d’Alacant, les Alcazabas d’Almeria, Màlaga i Saragossa o el Convent de Sant Agustí a Barcelona. Allà serien sotmeses a treballs esclaus i mort de l’ésser, sota el lema de la restitució cultural del saber.

Als nostres ancians els condemnarien a morir de sofriment i de malalties que una vegada aparegudes no se subministraven cap tipus de medicaments, ni de tractaments. Condemnats a viure fins a la mort en cases casernes i hospicis de calç de lament i sofriment.

Des d’ancians i ancianes fins a nens i nenes, que a moltes i molts no els donaria ni temps aprendre a caminar, van morir conseqüència del Baró Estardipen. Camins de pètals vermells del record per les nostres víctimes, heroïnes i herois del nostre Poble, dels quals som descendents el Poble Kalé.

El Real Indult de Carles III, de 16 de juny de 1763, no es posaria en pràctica fins a 1765, sent l’últim Kalé alliberat en 1783. No obstant això, l’alliberament del nostre poble estaria exempt de llibertat, ja que per a ser considerades ciutadanes i ciutadans a l’empara dels drets, haurien de deixar en aquestes parets de calç i sofriment la seva Rromanipen, el seu idioma, la seva memòria cultural, fins i tot el propi substantiu ‘gitano’. Per a ser lliures havien de deixar de ser ells mateixos, havien de deixar de ser gitanos. Els gitanos mai van tenir dret a la llibertat. Primer Genocidi, després Epistemicidi.

De la mateixa manera que els nostres ancestres, sotmesos i sotmeses al Baró Estardipen, van enviar cartes des del lament i el dolor per a l’alliberament del seu poble, avui 30 de juliol jo també escric aquesta carta exigint a les institucions públiques que posin fi al que els Reis Catòlics van inaugurar en 1499.

 

“Pupil·les exacerbades que escolten amb satisfacció
cadenes pesades que es fonen amb els ossos.
Túniques morades que acaricien marbres,
que són sepulcres d’ànimes sense ànima.
Or que envolta el pensament, robins en els polzes,
mort al cop d’un segell que destil·la llavors d’odi,
de les quals flueixen arbres del “bé comú”
que estableixen boscos d’anti-biofilia
que donen oxigen a l’Antigitanisme.
Van tractar arrencar-nos la sal del nostre ésser,
però es van oblidar que som els oceans infinits.
Van tractar de devorar les nostres llavors,
però es van oblidar que nostre bategar de l’esperit il·lumina les estrelles de l’univers.
Van tractar de fer esvair la nostra mirada,
però es van oblidar que la gènesi de la vida resideix en la nostra pupil·les.
La meva ànima és Kalé, la meva ànima és Romaní.”

I a qui li importa Stanislav Tomáš?

by Ramón Flores

Protestas en Praga

La teoria del caos diu que el simple aleteig d’una papallona pot provocar un cataclisme a l’altra punta del món. El 25 de maig de 2020 a Minneapolis, George Floyd moria assassinat a les mans d’un agent de policia. Hores després, el món cremava.

Quan el passat el 19 de juny de 2021, un policia en la localitat de Teplice, a la regió de Bohèmia a la República Txeca pressionava amb el seu genoll el coll de Stanislav Tomáš fins a matar-lo, les autoritats txeques van trigar molt poc a afirmar que no calia afanyar-se a calificar aquest fet com un acte racista.

Poques hores després, el primer ministre txec, Andrej Babiš, i el ministre de l’Interior, Jan Hamacek, mostraven el seu suport als agents i a la institució policial.

Babiš va agrair als agents de policia pel seu treball: “no ho van tenir fàcil”, (gràcies per matar a una persona, nois, bona feina) i va comentar que les persones agressives no poden esperar que les tractin amb guants de seda. Babiš va declarar que una autòpsia judicial demostrava que Tomáš no va morir a causa de la intervenció policial, afegint a més que: “Això és trist, però una persona normal i respectable tindria dificultats per a ficar-se en una situació així”.

L’efecte papallona a l’inrevés. El cataclisme va destruir a la papallona.

En realitat, dubto que algú a hores d’ara es continuï sorprenent d’això. El sorprenent seria trobar condemna, suport i comprensió per a la víctima i la seva família. Però s’ho mereixia, Tomáš era un gitano que segons sembla anava drogat (o no, qui sap) i atemptava contra la seguretat dels agents de la llei. Què podien fer els pobres policies?

Molts es continuen preguntant si això del racisme sistèmic està ben definit, perquè, en circumstàncies normals, un ús excessiu de la força per part de les autoritats policials sol quedar impune i quan es declara culpable a un policia o qualsevol altre agent de la llei, els lobbies de sindicats policials, connexions amb les fiscalies i altres, reben un suport polític on trobem una relació simbiòtica bastant palpable.

El problema de comparar el cas de Floyd amb el de Stanislav és que les comunitats gitanes a Europa i la resta del món continuen sent ciutadans de quarta, cinquena o sisena categoria i la República Txeca no és els Estats Units.

La diferència és que, a les poques hores de morir Floyd, centenars de milers de persones en totes les ciutats dels Estats Units, van sortir al carrer en un moment de dolor i indignació que ràpidament va donar pas a un debat que va traspassar les fronteres nord-americanes. En menys d’un mes, el moviment #BlackLivesMatter va ser reivindicat per una nació sencera i per la resta del planeta.

Suport de polítics de gairebé tots els signes (menys els d’extrema dreta, clar), tant a Espanya com en la resta d’Europa van ser clarament visibles. Debats en els parlaments nacionals. Eurodiputats demanant la paraula per a mostrar el seu suport a les comunitats afroamericanes i condemnar explícitament la violència basada en motius racials.

I és que, les coses com són. Els nord-americans en qüestió de màrqueting, no tenen rival i els europeus, com a bons actors secundaris, són els millors compradors de qualsevol cosa que surti del país de les barres i estrelles.

Perquè sí, hi ha víctimes de primera i víctimes de quarta, però això no és culpa de les víctimes. Les víctimes, víctimes són, morts es queden.

Un any després d’això de Floyd, el policia va ser declarat culpable i condemnat a presó. Els activistes nord-americans van mostrar alleujament, encara que demanaven més, ja que les comunitats afroamericanes en aquell país continuen sent les més castigades pel racisme sistèmic i institucional que impera en aquell sòl.

I és que, com deia abans, als nord-americans no hi ha qui els guanyi fent màrqueting, perquè la narrativa del discurs —gairebé retransmès en directe per televisió, reportatges recollint testimoniatges d’altres víctimes, protestes, judicis, declaracions de famosos, esportistes clavant els genolls al sòl— va ser senzillament perfecta. Per això Hollywood està a Califòrnia i no en Santa Coloma de Gramanet o als afores de Teplice.

També és just dir que tot això es deu als innombrables aliats que tenen aquí a Europa. Qualsevol col·lectiu, fos el que fos el seu radi d’acció, no va dubtar a sortir i fer costat a la família de Floyd, a fer comunicats oficials i a aixecar el puny en senyal de lluita. Qui són els aliats de les comunitats gitanes?

El racisme sistèmic segueix present. Als Estats Units i a Europa, i a pesar que ningú és capaç d’acabar amb ell, uns saben combatre-ho i els altres no. Endevinin qui és qui.

El poble romaní continua sent maldestre i lent a l’hora d’entendre l’activisme. Sempre depenent d’un poder superior. Sempre a costa de que el Consell d’Europa demani una recerca independent, que una organització privada reaccioni o que el partit polític de torn faci alguna declaració a través d’algun diputat ras (i si pot ser, racialitzat, que li dóna més joc).

Sempre es necessita una tutela i algú que ens porti de la mà. Perquè, a més, els suposats aliats que haurien de tenir les comunitats gitanes, no solen tenir la iniciativa per si mateixos per a secundar, reivindicar i protestar junts.

Mentre escric aquestes línies, amb prou feines s’ha aconseguit ajuntar a un centenar de persones a Madrid i a Barcelona per a protestar enfront del consolat txec.

Quan va ocórrer això del Floyd, les comunitats gitanes sí que van ser aquí. Quan l’estat d’Israel estava matant civils en sòl palestí, les comunitats gitanes van ser aquí. Quan les dones han sofert la violència masclista, les comunitats gitanes van ser aquí. Quan succeeix un atac homòfob, les comunitats són aquí.

Però ara les comunitats gitanes continuen estant soles, desemparades, sense unió. Cometent la malaptesa de comparar i demanar atenció escrivint en cartells #RomaLivesMatter, que, amb tot el respecte, sona igual de ridícul que el #WhiteLivesMatter. Alguns fins i tot se sentiran satisfets si algun periòdic treu un titular ridícul dient que Stanislav és el nou George Floyd.

Serà un greu error, un més, el comparar víctimes i pretendre fer de Stanislav el Floyd gitano, perquè cap dels dos són màrtirs. Són víctimes, van morir assassinats a les mans de la policia. Cadascuna en un país diferent.

Les comunitats gitanes poden caure fàcilment en aquesta narrativa copiada, perquè no tenim cultura en activisme. Tenim cultura en associacionisme. En projectes per al meu barri, per a la meva associació i per a publicar fotos en xarxes socials de les moltes coses que fem amb els xavals gitanos. No tenim una visió global. No tenim estratègies. No sabem cap a on anem perquè no sabem a on volem anar. Sentim campanes i ens movem cap a on sonen, però no sabem per què sonen. No sabem fer-les sonar.

En els últims temps ens hem centrat exclusivament a debatre sobre lo simbòlic (qui té privilegis, qui té poder, qui ha de canviar-ho) i ens hem oblidat totalment del material: les desigualtats i la violència. Ambdues es cobren vides.

Continuem volent que els que ostenten les riqueses i el poder “s’adonin” dels seus privilegis i de la seva opressió mentre nosaltres parlem sobre simbolisme, centrats en la performance i oblidant el motiu.

Portem més de 40 anys mirant-nos el melic, creant ídols més que líders i alimentant egos. Encara que també és just dir que el sistema europeu no és el sistema nord-americà. El poder de la societat civil a Europa continua sent escàs i confús. I el coneixement de com exercir poder des de la societat civil continua sent una quimera entre l’associacionisme romaní.

Stanislav Tomáš serà un nom més que unir a la llista on es troben les víctimes hongareses que van morir a les mans de grups neonazis en 2008. Serà una víctima més com Eleazar García a Espanya. Tant se’n fa!

A Espanya vendrem que tenim un pacte contra l’antigitanisme. A Europa es proclamarà amb orgull que tenim estratègies nacionals per a la “integració” gitana. No s’enganyin, aquí no s’estan removent les consciències. La resta de minories estan ocupades en els seus assumptes, els representants polítics estan repassant la seva narrativa parlamentària i preparant piulades i redactant cartes de protesta molt serioses i molt concises en els despatxos de Brussel·les. Fum.

I aquí seguim, amb una altra persona gitana morta a les mans de la policia, amb la resta del món sense assabentar-se de res i aquí segueixen les comunitats gitanes, sense saber cap a on moure’s ni per què cal moure’s.

 

Font de la imatge ‘The Sidney Morning Herald’