EUA vol lliurar-se del racisme. Europa encara no està preparada

by Pedro Casermeiro

8 minutos 46 segundo

Les generalitzacions mai fan honor a la veritat, els EUA no vol lliurar-se del racisme, part d’ell vol seguir igual que com fins ara, fins i tot pot ser que vulgui utilitzar el pretext d’una nova crisi econòmica per aprofundir encara més en les desigualtats socials i econòmiques -desigualtats que sempre afecten sistemàticament més a qui no és blanc-. Sense ànim de allargar-me a aclarir el títol, sí que m’agradaria fer esment que el partit demòcrata, que ha de representar a la meitat dels ciutadans nord-americans, ha manifestat la seva voluntat de lluitar contra la violència policial i, el que és més important, contra la ‘injustícia racial’.

Avui ha estat la primera vegada a la vida que he escoltat el concepte ‘injustícia racial’ i, sense entrar en una definició concreta i les implicacions que comporti aquesta definició, em sembla que el món pot començar a canviar amb aquest nou terme. El simple fet que la televisió pública d’aquest país faci servir un terme així en les seves notícies és un clar indicador que alguna cosa s’està movent.

En una de les moltes i emocionants imatges que ens estan arribant aquests dies de les protestes que tenen lloc als Estats Units, em va impactar una especialment. Stephen Jackson sostenia a les seves espatlles la Gianna, filla del seu amic George Floyd, i li preguntava ‘Què va fer el teu pare?’ I la filla amb orgull responia ‘Va canviar el món’.

Dos mesos abans que George Floyd morís estrangulat per un policia de Minneapolis, Ahmaud Arbery, un jove afroamericà, va ser tirotejat por un expoliciai el seu fill mentre feia esport perquè creien que era un lladre. El 13 de març, en una operació antidroga, una tècnica d’emergències sanitàrias moria a casa seva després de rebre 8 trets de la policia, a una casa on òbviament no van trobar droga, només a una dona afroamericana, Breonna Taylor.

Tres casos molt seguits, l’últim especialment esgarrifós, han servit perquè part del món comenci a comprendre alguna cosa, la ‘injustícia racial’. Són ja més de quinze dies els que duren les protestes arreu dels Estats Units, protestes que s’han estès també a diferents ciutats europees. Hem vist a presidents com el de Canadà, Justin Trudeau, protestar de genolls 8 minuts i 46 segons, el temps que va agonitzar George Floyd sota el genoll d’un policia. També han protestat així tot el grup parlamentari demòcrata nord-americà. I és precisament la convicció mostrada per part d’aquests actors polítics que em porta a pensar -potser el terme correcte sigui ‘somiar’- que el món pot estar canviant, tal com deia orgullosament la filla de George Floyd.

Ara mateix el racisme institucional forma part de la campanya política als EUA. Joe Biden, candidat demòcrata a la Casa Blanca anunciava que, si guanya les eleccions, en els seus primers 100 dies de president abordaria el racisme institucional. Per la seva banda, Donald Trump, actual president del país, davant la millora de l’ocupació al país va dir: “Tant de bo que George ens estigui mirant ara mateix des de dalt, estarà dient que això és una cosa molt bona per al nostre país. És un gran dia per a ell, un gran dia per a tots. És un gran dia en termes d’igualtat”.

La intenció de la bancada republicana no és altra que mantenir les coses tal com estan fins ara: generar ocupació, generar dinamisme econòmic, generar riqueses per a uns -de color blanc sistemàticamente- i generar ocupació precària i pobresa per a altres -de color més fosc sistemàticamente-. Dit d’una altra manera, el que realment vol Donald Trump és mantenir les estructures d’opressió econòmica, social i política que han conformat al seu país.

Lo important és que un dels candidats vol combatre el racisme institucional. Què és el racisme institucional? Molt simple, quan un estat mitjançant les seves polítiques perjudica i discrimina sistemàticament a un grup ètnic o cultural diferenciat, amb el temps s’acaben generant sòlides estructures de desigualtat social. Per exemple, quan un estat prohibeix la seva llengua a un poble, quan un estat prohibeix els oficis tradicionals d’un poble, quan un estat et converteix en esclau, quan un estat dirigeix un projecte d’extermini, quan un estat prohibeix esmentar el teu nom, quan un estat mana a la policia vigilar-te de manera especial, quan un estat t’aparta dels centres de les ciutats i et segrega geogràficament, quan un estat silencia la teva història en currículum escolar, quan un estat no garanteix de facto la igualtat en l’exercici dels teus drets com a ciutadà, a la fi acabes formant part de l’estrat social, econòmic i polític més vulnerable de la societat, per ser diferent. Això és racisme institucional.

No caiguem en el parany que amb tenir un policia, un professor, un metge, un jutge o un president de país que pertany a un grup racialitzat es soluciona res. L’estructura segueix sent la mateixa. Tenim l’exemple de Barack Obama, president 8 anys dels Estats Units, no va aconseguir aturar ni mitigar el racisme. El racisme no és una simple qüestió d’estereotips i prejudicis, és una cosa molt més profunda.

Ara Estats Units es troba en la disjuntiva sobre què fer per combatre la injustícia racial: corregir el racisme institucional o seguir generant dinamisme econòmic. I el que miro amb esperança és que allà ja es parla d’això. Aquí, de moment no. Tot i que les manifestacions estan arribant al nostre país i a la resta d’Europa, de moment són minoritàries i semblen moure’s més pel ressò mediàtic que causa EUA que per la presa de consciència del que aquí també passa.

Durant aquest confinament s’ha fet palès el tracte desigual a grups racialitzats per part dels mitjans de comunicació i de la policia[1]. Però a aquest costat de l’Atlàntic no passa mai res, ningú es pertorba. Va morir Manuel Fernández a trets d’una escopeta per unes faves que ni tan sols va arribar a tocar, i no va passar res. La setmana passada, la policia francesa apallissava a un nen de 14 anys gitanos, Gabriel Djordjevic. França callada. Avui hem sabut, per les xarxes socials, de la mort de Daniel Jiménez als calabossos d’una comissaria a Cadis, de moment no ha aparegut als mitjans i no espero a que ho faci, seria com autoinculpar-se d’exercir el mateix racisme de què tots ens queixem i no comprenem que existeixi als EUA. No espero que passi res.

Aquest país és encara massa racista com per reconèixer-ho, està en contra de la violència policial als EUA contra la comunitat afro-americana, però no està en contra de la violència i els crims de la policia comesos aquí contra gitanos, magribins o afrodescendents. Europa és racista, ho ha estat en els últims sis segles. Encara no està preparada per poder reconèixer que és racista, el silencia, l’amaga sota la catifa. Però als Estat Units ja no només són les mateixes víctimes del racisme que volen mirar sota la catifa, també la societat blanca, la meitat del seu arc parlamentari, almenys en època electoral.

Mirar sota la catifa els farà mal, perquè amaguen el mal de la submissió i genocidi dels pobles nadius i de l’esclavitud d’Àfrica, però estic segur que acabaran passant per aquest trauma. Quan el gegant racista dels Estats Units trontolli i caigui, després li seguirà Europa. Temps a el temps. Pas a pas.

L’assassinat de George Floyd, 8 minuts 46 segons que veritablement poden haver canviat el món.

 

[1]   Informe que  recull manifestacions de racisme i xenofobia ocorregudes durant l’Estat d’Alarma a Espanya, redactat per Equipo de Implementación del Decenio para los Afrodescendientes en España y Rights International Spain

http://www.rightsinternationalspain.org/uploads/publicacion/d0b782ac0452e9052241b17a646df19ad4edf12c.pdf

Comunicat de SOS Racisme sobre el Control y abús policial en ple Estat d’ Alarma pel Covid-19 http://www.sosracisme.org/comunicat-control-i-abus-policial-en-ple-estat-dalarma-pel-covid-19

 

 

[ii] Foto de portada de Reuters

 

 

La lluita contra l’antigitanisme. Una lluita sense treva.

by Aaron Giménez Cortés

Actualment estem vivint una crisi sense precedents. La crisi generada pel Covid-19, un tipus de coronavirus que es va originar al desembre de 2019 a la regió xinesa de Wuhan[1] i que actualment és una pandèmia que té conseqüències a molts països del món. Des del 31 de gener d’aquest 2020, es va confirmar el primer cas a l’Estat espanyol per part del Ministeri de Sanitat[2] a la Gomera, Canàries. Poc després, el 25 de febrer d’enguany, el Departament de Salut va confirmar el primer cas positiu de Covid-19 a Catalunya[3].  Des d’aleshores la situació sanitària al territori català i a tot l’Estat espanyol és complicada. Tant és així, que el 14 de març, el Gobierno va decretar l’Estat d’Alarma[4] aixoplugat per l’article 116 de la Constitució i aquest després de diferents prorrogues segueix activat, tot i que ara, en fase de “des-escalament”. Les xifres de persones contagiades i de morts per aquesta pandèmia són aterradores. En el moment en què escric aquest article, dia 13 de maig del 2020, es considera a nivell global que hi ha uns 4 milions de casos diagnosticats i quasi 300.000 defuncions pel Covid-19[5]; a Espanya uns 228.600 diagnosticats i unes 27.000 defuncions; i, a Catalunya[6] uns 56.000 diagnosticats i unes 5.600 defuncions.

No hi ha dubte que aquesta situació és molt dolenta i aquesta crisi, que és de naturalesa sanitària, té efectes o deriva en crisi política, econòmica i social. És a dir, la crisi del Covid-19 és una crisi sanitària, política, econòmica i social. Sanitària en tant que afecta a la salut de les persones, i per tant, al sistema sanitari del nostre país que s’ha vist desbordat en aquesta situació. Política perquè el repte que té al davant la classe política és un repte amb majúscules, ja que la gestió de tota aquesta situació no és quelcom fàcil. Econòmica en tant que la situació ha obligat a aturar l’activitat econòmica a fi d’evitar a la mida del possible l’augment de contagis i això està generant una quantitat ingent d’ERTO, de gent a l’atur, d’empreses que no saben si obriran de nou, etcètera. I, social, ja que lògicament, això afecta a les famílies i a les persones arreu del territori català generant noves maneres d’organització social que afecten a les relacions familiars, relacions amb els amics/es, etcètera. Així, doncs, una crisi que és de caire sanitari travessa totes les dimensions de la societat, i per tant, no podem només actuar en termes sanitaris en el marc d’aquesta pandèmia, sinó que hem d’actuar a tots els nivells donades les conseqüències d’aquesta situació.

Ara bé, hi ha quelcom que existia abans d’aquesta pandèmia i que ara continua existint, és a dir, la situació del Covid-19 no ho ha aturat, això és l’antigitanisme. L’Antigitanisme és la discriminació específica que pateix la població gitana, i que és reconeguda mundialment per diversos organismes i institucions en l’actualitat. La Comissió Europea[7], per exemple, ratificada pel consell de la Unió Europea i el Consell d’Europa[8], afirma que milions d’europeus d’origen romaní són objecte d’una discriminació persistent, tant a nivell individual com institucional, així com d’una exclusió social a gran escala. És a dir, tal i com indiquen diversos acadèmics gitanos, l’Antigitanisme és un tipus específic de racisme que consisteix en l’hostilitat, el prejudici, i les conductes racistes dirigides cap als gitanos de manera individual o col·lectiva, tant exercit de manera privada com institucional[9]. La situació actual sanitària pràcticament ha aturat l’economia, ha trastornat la vida política, ha revolucionat la forma de relacionar-nos socialment, per exemple, ja no és estrany anar a veure als pares mitjançant vídeo trucada en alguna aplicació, però com es diu popularment, hi ha coses que no canvien. I, l’antigitanisme no s’ha confinat a casa ni ha aturat la seva activitat.

Només ens cal un tomb per les xarxes per adonar-nos d’acusacions discriminatòries cap al poble gitano acusant-los de ser irresponsables amb el confinament, i per tant, de propagar el virus. Només a mode d’exemple, a Twitter podem trobar comentaris i piulades de l’estil: “Estoy cansado de ver grupos de gitanos de 20 por la calle juntos y a cualquier hora. Y no pasa nada“; “Los gitanos se ve que no les gusta cumplir las leyes de confinamiento“; “Si los gitanos no cumplen como los demás españoles, entonces habrá que hacerles cumplir por la fuerza“.

A més, en els últims dies ha succeït un crim esgarrifós a Huelva, concretament a Rociana, on un home de 45 anys que anava acompanyat d’un dels seus 4 fills de només 7 anys va ser assassinat per un altre home que estava vigilant la seva finca i “creia que anava a robar-li” i li va disparar 2 trets, un al cap i un altre al pit. El difunt, era un home gitano i de la mateixa manera que he posat d’exemple abans, només ens cal mirar de nou a les xarxes socials i ens trobem amb comentaris com: “los gitanos os lo pensaréis dos veces antes de robar“; “gitanos gitaneando que se joda“; “muy grande este señor enseñándole a los gitanos la única ley que conocen, dos tiros bien dados“; etcètera. I, això no fa més que reflexa, que l’antigitanisme no descansa ni es confina i que per tant, aquesta és una lluita sense treva.

Per això mateix, i en la línia del IV Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya[10], en el qual un dels objectius resa de la següent manera: “Millorar la imatge social del poble gitano a Catalunya per lluitar contra l’antigitanisme” des del Programa del Poble Gitano i la Innovació Social s’impulsa i proposa al 2017 la creació d’una llei en contra de l’antigitanisme a fi de tenir un marc legal que castigui els delictes d’odi en contra de la població gitana. Una llei que es va proposar des del Pla Integral del Poble Gitano i va ser ratificada pel Consell del mateix i per diferents entitats i activistes/as gitanos d’arreu de Catalunya i que actualment es troba en fase d’elaboració. Aquesta llei, veient els actes descrits a dalt, és quelcom necessari per lluitar contra l’antigitanisme a fi de tenir una societat més justa i equitativa.

Per tant, faig una crida a lluitar contra aquesta pandèmia global tots units, des del respecte, la tolerància i la justícia. Perquè l’antigitanisme és una lacra que no s’atura per res, però aquells que treballem per un món més just, en el meu cas treballant per al poble gitano, tampoc baixarem els braços i farem tot el possible per aconseguir els nostres somnis. Així, doncs, emulant al mític activista pels drets civils als EUA, Martin Luther King, jo tinc un somni, el somni d’una societat que lluita unida contra aquesta pandèmia; el somni que a la societat regni el respecte; el somni d’una societat on no hi hagi antigitanisme.

 

 

Bibliografia

Amador, J. (2016). La “Roma response” al modelo reproduccionista. La educación, nuestra escalera para la transformación social. International Journal of Sociology of Education, 5(2), 144–163.

Council of Europe. Declaration Decl-01.02.2012E of the Committee of Ministers on the Rise of Anti-Gypsyism and Racist Violence against Roma in Europe (2012). Strasbourg.

ECRI. European Commission against Racism and Intolerance, & Council of Europe. General Policy CRI(2011)37 Recommendation No. 13 on combating anti-Gypsyism and discrimination against Roma (2011). Strasbourg.

Jiménez-González, N. (2017). Guía de recursos contra el Antigitanismo. Alicante.

Macías-Aranda, F. (2017). Contributions of the Roma People to overcome Poverty and Antigypsyism through Successful Educational Actions. University of Barcelona.

Nicolae, V. (2006). Towards a Definition of Anti-Gypsyism. Beek-Ubbergen.

 

[1]Informació extreta de: https://www.who.int/es/emergencies/diseases/novel-coronavirus-2019/advice-for-public/q-a-coronaviruses

[2]https://twitter.com/SaludPublicaEs/status/1223370043561598981

[3]https://www.lavanguardia.com/vida/20200225/473782485232/coronavirus-primer-caso-cataluna.html

[4]https://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/resumenes/Paginas/2020/14032020_alarma.aspx

[5]Entre d’altres: https://www.bbc.com/mundo/noticias-51705060 i https://elpais.com/sociedad/2020/04/09/actualidad/1586437657_937910.html

[6]https://app.powerbi.com/view?r=eyJrIjoiMjg2NjBkYjQtNWMyZS00YWZlLWIxZWMtM2UyMDAyNDZiYTI2IiwidCI6IjNiOTQyN2RjLWQzMGUtNDNiYy04YzA2LWZmNzI1MzY3NmZlYyIsImMiOjh9

[7]https://rm.coe.int/ecri-general-policy-recommendation-no-13-on-combating-anti-gypsyism-an/16808b5aee

[8]https://www.europarl.europa.eu/doceo/document/A-8-2017-0294_EN.html

[9] Vegeu la bibliografia.

[10]https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/05plansactuacio/Poble_gitano/Pla_integral_poble_gitano_catalunya_2017_2020.pdf

 

16 de maig, Dia de la Resistència Romaní

by Pedro Casermeiro

16 de Mayo, Insurrección Romaní

El 16 de maig ens porta sempre una petita bafarada d’esperança, esperança que en algun moment serem més forts que el racisme i podrem ser un poble lliure de l’estigma i l’opressió que ens persegueix des de que Europa es va entestar a ser blanca per poder ser ella mateixa.

El dramàtic moment en què vivim immersos està aconseguint que aflori el millor i el pitjor de la societat, la solidaritat, però també el rebuig. Solidaritat amb qui és vist des de la uniformitat i des d’una aparent adequació a les normes excepcionals de moment; i el rebuig amb qui no es vol que formi part d’aquesta homogeneïtat. Cal notar que no em refereixo a qui realment s’adequa a la norma i a qui no ho fa, el racisme i el rebuig són sempre irracionals, el sentiment va molt per davant de la raó.

Des del principi d’aquesta pandèmia el tracte diferencial es va fer notar. Mentre que amb uns ciutadans es demana responsabilitat, amb altres s’exigeix control. Mentre que als seguidors del València CF que van viatjar a Itàlia es va demanar responsabilitat en el partit de futbol que a Itàlia ja han descrit com el punt 0 de la pandèmia a Llombardia, amb uns joves gitanos que van celebrar un culte religiós al carrer es va demanar la intervenció de l’exèrcit. Mentre que amb la majoria es demana responsabilitat en el respecte a les normes per sortir al carrer, envers altres ciutadans, en aquest cas els gitanos de Santoña, es demana una ‘especial vigilància’, recordant l’antic codi de la Guàrdia Civil pel qual s’havia de ‘vigilar escrupolosament als gitanos’.

Podríem seguir amb més exemples però millor no allargar aquest escrit. Tampoc enumeraré aquí tots els greuges que la història d’aquest país ha presenciat i silenciat amb el Poble Gitano, simplement voldria constatar que la dinàmica ha estat sempre la mateixa: aniquilar la diferència que representa el Poble Gitano, assimilant-lo i oprimint-lo. La resposta majoritària dels mitjans de comunicació i de les institucions públiques durant aquests dies respecte al Poble Gitano ha estat molt clara, assenyalar, controlar, oprimir, tot i que les conductes fossin exactament les mateixes que les de moltes altres persones no gitanes.

En moments de tensions nacionals sempre ressorgeix amb força la idea que la solució al problema, sigui quin sigui, ha de passar per l’homogeneïtzació cultural, per culpar els diferents, a aquells que són odiats, encara que no tingui cap sentit racional. I així estem des d’abans fins i tot que els gitanos trepitgessin la península ibèrica. Ja als jueus se’ls acusava de tots els mals econòmics al segle XIV i no es dubtava en intentar aniquilar-los davant de qualsevol crisi econòmica.

L’esdevenir dels segles va ser sempre el mateix. Al segle XX tenim l’Holocaust i la guerra dels Balcans com els grans exponents que els problemes se solucionen amb la ‘neteja de sang’, la mateixa idea que va portar els reis catòlics a expulsar àrabs i jueus, o a iniciar l’etnocidi del Poble Gitano. Ara, en ple segle XXI, s’acusa als gitanos a tot Europa de no respectar el confinament, com si els centenars de milers de multes que es posen en aquest país per no respectar l’Estat d’Alarma haguessin estat imposades només als gitanos, però això no va de veritats, va d’irracionalitats, d’odis, de rebutjos, els arguments ja s’inventaran després.

Fa just un any, per aquesta mateixa data, defensava el 16 de maig com un dia en què celebrar les petites batalles que li hem guanyat a l’antigitanisme en els últims temps, encara que la guerra l’estiguem perdent. Aquest any estem perdent una batalla molt important. Els mitjans de comunicació cada vegada més tendeixen a deshumanitzar les persones gitanes, els polítics en general prefereixen mirar cap un altre costat, ja que lo important ara mateix no és el racisme, és la lluita contra la pandèmia.

Per haver guanyat aquesta batalla haguéssim necessitat que no ens haguessin tractat únicament i exclusivament com un col·lectiu de persones marginades i pobres; haguéssim necessitat que l’alcalde de Santoña fos destituït, que el seu partit l’apartés i demanés disculpes; haguéssim necessitat que el govern retirés al Comissionat del Polígon Sud; haguéssim necessitat que s’obrís una investigació a l’Ertzaintza per obstaculitzar les denúncies de persones gitanes; haguéssim necessitat una mica d’ètica, només una mica, per part dels mitjans de comunicació; haguéssim necessitat que aquest país no mirés cap a un altre costat, que no busqués bocs expiatoris.

Malauradament aquesta batalla perduda davant l’antigitanisme ha obert les portes de quelcom pitjor. El passat 6 de maig un home gitano perdia la vida a mans d’un escopeter que pensava que l’estaven robant. La reacció als mitjans de comunicació i a les xarxes socials va ser unívoca, “pobre camperol que la vida li ha estat arruïnada per culpa d’un gitano que li volia llevar una faves de camp”. Escoltant la reacció dels mitjans sembla que el gitano no era una persona, que era una bèstia i com a tal calia tractar-la. No hi havia presenciat res així en la meva vida. Aviat van aparèixer a les xarxes socials els missatges de suport a l’assassí, victorejant el seu assassinat, alçant-lo a la categoria d’heroi nacional i cridant fins i tot a l’extermini de el poble gitano. Comentaris com aquests havien estat inèdits en aquest país.

La maleïda realitat racista que afronten els nostres cosins en altres països europeus, on no passa un any sense que es produeixin assassinats o pogroms antigitanos, ja no és una realitat res diferent a la nostra. Ara tenim exactament els mateixos ingredients que en aquests països que veiem tan allunyats: l’extrema dreta cavalca al seu aire, els discursos d’odi augmenten en les xarxes -es fan crides a crear grups paramilitars i a aniquilar el Poble Gitano-, els mitjans de comunicació deshumanitzen a les persones gitanes -en el millor dels casos ens tracten com pallassos del circ-, polítics que utilitzen les institucions de tots per exercir el seu odi i opressió contra nosaltres, i la ciutadania que mira cap a un altre costat, probablement perquè no vol escoltar als que creuen que no formem part de la seva homogeneïtat per afrontar els problemes de al moment.

Llevat que hi hagi una resposta contundent i unànime de les principals institucions d’aquest país i es posi fi al vilipendi del nostre poble, és a dir, llevat d’un miracle, el pitjor està per arribar.

16 de Maig de 2020, Dia de la Resistència Romaní.

 

El virus s’anomena antigitanisme

by Ramón Flores

Artist Bruno iyda Sagesse - Image source Facebook

Ja hem vist això abans. Una crisi -aquesta vegada sanitària- i el pànic, la por, la xenofòbia i la intolerància condueixen a la societat a cometre actes deplorables. Per desgràcia res de nou.

Sempre ens ha agradat pensar que estem per sobre del bé i de mal, per sobre de la violència, però no som més que una peça d’aquest diabòlic engranatge anomenat racisme. Tenim clars exemples del que succeeix quan permetem que les pors irracionals de grups plens d’odi dirigeixin els nostres comportaments i així intentem buscar justificacions a actes deplorables.

Amb el nombre de casos de nous contagis per COVID-19, el mateix pànic al virus s’ha transformat en alguns casos en actes de racisme contra les comunitats gitanes i també amb persones d’ascendència asiàtica. De fet, l’extrema dreta espanyola ja va tenir  l’«honor» de batejar aquesta pandèmia com el «virus xinès».

Tampoc se salven els gitanos a Espanya. Com no. Ens hem lliurat pels pèls que es digués «el virus gitano», tot i que per poc.

Hem vist violència contra la comunitat gitana a Biscaia, amb àudios de WhatsApp regalant amenaces, o a l’alcalde de la localitat de Santoña afirmant que calia ser vigilants amb els gitanos perquè s’havien contagiat.

Però la palma se l’emporta Sevilla. El Comissionat per al Polígon Sud demanava que entrés l’exèrcit a le Tres Mil Viviendas, on el senyor Jaume Bretón, que ostenta aquest càrrec, afirmava que «No podem permetre que una minoria faci el que li doni la gana». El senyor Comissionat demanava la presència de l’exèrcit perquè alguns veïns estaven celebrant al carrer un culte evangèlic un cop decretat l’Estat d’Alarma.

Per a qui no ho sàpiga, el Comissionat per al Polígon Sud de Sevilla és una figura política creada per l’Ajuntament de Sevilla, la Junta d’Andalusia i el Govern central, que pretén unir la coordinació entre administracions per millorar, amb la col·laboració veïnal, les condicions de vida de les milers de persones que viuen a la zona sud de la capital d’Andalusia.

És a dir, una figura pública que suposa hauria de ser a prop de les persones i conèixer-les, demana una intervenció militar. El desvergonyiment i el racisme d’aquest senyor encara no han rebut resposta institucional i lamentablement segueix en el seu lloc, posant en greu risc la seguretat i la integritat de ciutadans espanyols que són gitanos.

Però el problema no acaba aquí. Fins i tot un altre racista confés i orgullós de ser-ho, el senyor Alberto García Reyes, adjunt a director d’ABC de Sevilla demanava l’aïllament de les Tres Mil, afirmant en un aberrant article  que o «s’aïllaven dels gitanos o es contaminarien amb la seva misèria» .

Però és curiós que aquests defensors de l’ordre i la llei lamentessin gairebé al mateix temps que la Policia Nacional desallotgés la Catedral de Granada on s’estava celebrant un culte catòlic durant el període de confinament, i es que segons alguns radicals de dreta s’estava vulnerant el dret a la llibertat religiosa. Vagi per endavant que tots dos casos, el de Sevilla i Granada són deplorables. Si no es pot sortir i cal estar en quarantena, s’està. I punt. Tots.

Però això no és només una crisi sanitària. És una crisi d’humanitat.

Malgrat tot, sentim insistentment això de «tot sortirà bé». Què sortirà bé? ¿Exactament què? Quan la pandèmia remeti, la societat tornarà al seu egoisme natural, al seu racisme disfressat d’humor, a mirar a un altre costat quan algú tingui problemes. De fet, quan la cosa es calmi, la publicitat vindrà a vendre’ns fórmules perquè recuperem l’«estat de benestar» i tornem a tenir problemes del primer món. Si Netflix posarà la sèrie que ens agrada o quines seran les pròximes parelles que es vagin a una illa a posar en joc la seva relació.

L’única manera de protegir-nos del racisme és creant coneixement contínuament, a tots els nivells. El problema succeeix quan enmig d’una pandèmia el racisme i la xenofòbia passen a un segon pla i no es fa prou. Podem tenir democràcies sòlides a Europa, dotades de mecanismes per afrontar delictes d’odi, però seguim sense eines per prevenir-lo i seguim repetint els patrons dels darrers trenta anys: moure’ns a impulsos i aclaparats per la necessitat i la urgència.

Un clar exemple el veiem en un informe interno de la Comisión Europea on recomana retardar un seguit d’iniciatives destinades a estratègies per a la igualtat LGBTI i de les comunitats Romanís europees prèviament planificades per a finals del 2020, que poden retardar fins al pròxim any, perquè «s’han de prioritzar en primera instància aquelles iniciatives que contribuiran directa i significativament a superar la crisi COVID-19, mentre posposen altres fins a recuperar el funcionament normal i es pugui reprendre més endavant en 2021».

Com si durant la pandèmia el racisme es posés en mode «pausa».

Ja vam parlar a El Desván d’això quan afirmàvem que el problema sorgeix quan ignorar deliberadament el racisme esdevé una eina d’acceptació social. Al negar la injustícia es fa innecessari enfrontar-la, es converteix llavors en problema de «els altres».

Crida l’atenció el que molts pensen, que el racisme sorgeix així, de sobte, que apareix només quan s’eleva un cas a notícia i surt en premsa i que la resta del temps les nostres societats són basses d’oli amb convivències sanes i pacífiques. Això que passa en meitat d’una pandèmia a Sevilla, Cantàbria o Euskadi està anunciat des de fa dècades; era predictible i ha passat.

Això és un símptoma més d’una malaltia més gran. Romantitcem la quarantena i restem a casa perquè altres hi són fora, però ens importen molt poc. Uns tenen sostre i menjar. D’altres no tenen ni tan sols accés a l’aigua corrent. Ja se’ls ajudarà quan es pugui …

El Covid-19 és simplement una mica més de llenya en un foc que porta molt temps encès, però hauria de preocupar més que puguem interpretar aquestes troballes com una cosa temporal i que s’acabarà amb la pandèmia. Això no serà així. La pandèmia actual proporciona una sortida i fa que sigui més fàcil justificar la desigualtat.

Sabem del potencial del racisme en les societats modernes perquè n’hi ha en cada estrat d’elles. Però una cosa és que puguem alertar els governs i les societats que poden sorgir aquests brots de racisme i de falta d’humanitat, i una altra cosa és que aquests tinguin els coneixements (i la voluntat) necessaris per predir i prevenir quan sorgirà un cas flagrant d’abús contra les comunitats gitanes. És la profecia auto-complerta fins a l’infinit.

 

*Imatge de Bruno Iyda Sagesse. Fuente Facebook

Perspectivisme Gitano I. Per què dubten que fóssim pelegrins?

by Isaac Motos

Grabado Jacques Callot _ Les Bohémiens en marche

Tendim a pensar la història com la preservació de la memòria que conservant els records lluita contra l’oblit. No obstant això, la memòria també està constituïda per oblits. Sense record no hi hauria memòria i sense oblit tampoc. Són l’anvers i el revers del mateix.

Ara bé, cada un d’aquests elements es manifesta de diferent manera. El record té una relació directa amb el que es diu mentre que l’oblit amb el que es mostra. Lo expressat en un pensament no està únicament en el que diu sinó també en el que es mostra. Què mostra? Un transcendental, això és la seva condició de possibilitat dins d’un a priori històric determinat.

Entenc que un cas paradigmàtic d’aquest fenomen podem veure-ho operar al voltant de la creació de la memòria de l’esdevenir gitano. Si fem zoom en aquest esdevenir i ens centrem en una interpretació sobre el pelegrinatge gitano podrem veure moure’s molt de prop del que vinc dient.

El pelegrinatge constituïa una pràctica protegida des de feia segles i constava amb un corpus legislatiu propi dirigit a protegir als pelegrins almenys fins al segle XVI. És la coneguda com Pau del Camí. A aquesta legislació es van acollir els gitanos a començaments del segle XV i per aquesta legislació van ser reconeguts per ducs, comtes, prínceps, reis, Emperadors i Papes des de la seva primera aparició a l’Europa occidental a la ciutat de Basilea a 1414.

Ara bé, contra el que el sentit històric indica molts historiadors veuen en aquesta presentació com una representació, com una farsa ideada pels gitanos per enganyar les autoritats. Posarem alguns exemples il·lustratius d’una pràctica interpretativa sobre aquest assumpte que o bé la deixa constar de manera directa o bé obre l’espai epistèmic a tal interpretació. Així, pot llegir-se en Teresa San Román; ‘És Sorprenent com enginyar els gitanos seva entrada al país per aconseguir tan brillant reconeixement …’ O en Félix Gran; ‘L’engany dura molt poc …’

Davant d’aquest fet interpretatiu es poden apel·lar diverses objeccions, però la més òbvia al meu entendre és la següent: per què durant tot el segle XV se’ls reconeix com a pelegrins en els diferents països i regnes europeus i se’ls concedeix la condició jurídica de tal reconeixement si realment era un engany ordit per les diferents bandes de gitanos? La resposta més evident és senzillament perquè eren pelegrins o si més no existencialment es comportaven com a tals.

La interpretació del pelegrinatge gitano com un ardit no és sostenible almenys per un motiu de molt difícil provatura; ¿És possible que totes les autoritats dels diferents regnes d’Europa occidental que reconeixien per als gitanos l’estatut de pelegrí i els concedia salconduits fossin presa del mateix engany?, llavors, per què es fa aquesta interpretació històrica que dubta sobre la veracitat del pelegrinatge gitano?

Davant d’aquesta objecció s’obre la possibilitat d’assajar una inversió perspectivista i invertir la càrrega de la prova per a qüestionar lo següent: per què malgrat aquest reconeixement de pelegrins alguns historiadors interpreten el pelegrinatge gitano com un engany? Aquesta qüestió ens obre la possibilitat de rastrejar no el que es diu sinó el que es mostra. El que es mostra en aquesta interpretació és un transcendental, això és la seva condició de possibilitat dins d’un a priori històric determinat. Transcendental perquè és el que fa possible la seva aparició. A priori històric perquè obeeix a un camp semàntic històricament construït en el qual s’està situat.

La condició de possibilitat que pugui fer-se l’esmentada interpretació del pelegrinatge en termes d’engany és perquè el fet gitano està situat en un marc hermenèutic que s’ha construït històricament per mitjà d’una semantització que gira al voltant del ‘desotrament’ i a la essencialització. El primer entès com a negació del seu ser i el segon com la seva identificació amb una altra cosa del que diuen ser.

Aquesta elecció interpretativa situa ontològicament el fet gitano entre l’afirmació del seu no-ser i de “ser una altra cosa” i té com a efecte epistèmic que el fet gitano no és veritat, però tampoc és mentida. Se situa en un terreny intermedi entre la veritat i la mentida és a dir, en l’engany. Els gitanos no són el que diuen ser, sinó que són una altra cosa. No són veritables, però no són de el tot fals. Es mostren diferent del que són. No són tal com es mostren.

Aquesta transmutació semàntica no es fonamenta en el fet que els gitanos enganyessin sobre la seva manera de vida sinó en la irrupció d’una cosmologia discursiva que apareix al voltant del segle XVI per a la qual els gitanos deixen de ser pelegrins per convertir-se en delinqüents, perillosos, (auto) marginats. Aquesta decisió interpretativa crea uns receptivitat, una memòria, però la creació d’aquest record té com a condició de possibilitat l’oblit que no és més que una elecció interpretativa motivada per diversos factors que no puc precisar en aquest moment.

La imbricació d’aquest doble eix entre ‘desotrament’ i essencialització és l’ordit sobre la qual es teixeix la trama interpretativa sobre el fet gitano. Aquest és el camp epistèmic en el qual està situat el fet gitano i el marc hermenèutic des del qual se li interpreta. És el fons originari de la precompressió del fet gitano.

Aquesta és la xarxa interpretativa que fa possible la recepció del pelegrinatge gitano com a engany. És la condició de possibilitat que fa possible que la RAE inclogués ‘trapella’ en la definició de gitano. És la condició de possibilitat que historiadors com Sánchez Ortega afirmin; Segueix constituint per a l’Espanya actual un problema social de difícil solució a causa del propi i voluntari aïllament dels gitanos i de la resistència que ofereixen per integrar-se al món contemporani.

Ja sabem el que es diu, ens toca ara ‘desoblidar’ el que es mostra.