Gitanades que (re)salvaran el món
by Antonio Cortés
La nostra resistència era marginal. Ara en diuen tendència
Des de fa un temps observo una tendència paradoxal en la societat majoritària: una atracció creixent cap a estils de vida i filosofies que guarden una semblança sorprenent amb les pràctiques ancestrals del Poble Gitano. Allò que abans era estigmatitzat i considerat marginal, avui és celebrat com a innovador i progressista quan és adoptat per la cultura dominant. Aquesta observació, contundent i arrelada en la realitat, em convida a reflexionar sobre la complexa relació entre la societat majoritària i la visió gitana del món.
No escric això mogut pel ressentiment, sinó a partir de l’evidència. El que segueix és un compendi –pluja– d’idees polítiques de denúncia estructural, sí, però també una invitació a reconèixer allò que sempre hi va ser, a anomenar l’asimetria amb precisió, i a debatre tot això, idealment en una bona sobretaula, després d’haver menjat un bon putxero amb persones que es tractin amb respecte.
Una saviesa que sempre ha estat aquí
Ho afirmo de manera rotunda. La pròpia realitat em dona la raó: la perspectiva gitana sobre la societat i la vida comunitària no és cap novetat, sinó una saviesa ancestral que se’ns ha intentat arrencar de la nostra cultura i que ha estat expropiada per “modes” imposades. O, en ocasions, apropiada sense el degut reconeixement. Els seus fonaments s’assenten en principis sòlids de vida col·lectiva, suport mutu i una comprensió holística de l’existència que precedeix moltes de les tendències actuals.
Històricament, el Poble Gitano ha practicat formes de vida que avui són considerades “innovadores”: la vida nòmada –actual moviment de nòmades digitals–, la criança comunitària com les corralas andaluses –actual tendència de cocriança cooperativa–, els sistemes de suport mutu –economia col·laborativa, entre d’altres–, i la flexibilitat laboral –recerca actual de conciliació feina-vida– en són exemples clars. No afirmo que aquestes tendències modernes derivin directament i en exclusiva de la cultura gitana, doncs altres tradicions comunitàries, des dels pobles originaris americans fins a les cultures pageses mediterrànies, comparteixen arrels de resistència similars. El que sí que afirmo és que quan aquestes pràctiques són a la nostra cultura, se les anomena endarreriment. Quan apareixen en la cultura dominant, se les anomena innovació. Aquesta asimetria no és casual. És estructural.
Des de la romantització de “lo gitano” fins a la seva estigmatització, s’ha generat un ideari paio d’allò que ha de ser o no ha de ser gitano. Arrels ancestrals, algunes redescobertes en la modernitat, adaptades a les necessitats del capitalisme –i pel capitalisme– i amb noms molons en anglès.
La doble moral: el mateix, però amb preu diferent segons qui ho porti
Tanmateix, en aquest “redescobriment” s’hi amaga una doble moral preocupant. Les mateixes pràctiques que van ser –i continuen sent– estigmatitzades com a “marginals” o “endarrerides” quan provenen del Poble Gitano, són celebrades com a progressistes i innovadores quan les adopta la societat majoritària. Aquesta dinàmica reflecteix una apropiació cultural problemàtica, i els exemples són a la vista de qui vulgui mirar.
La mobilitat amb caravanes queda relegada a l’oci, essent una cosa molt cool, però es veu coartada per a tantes persones treballadores que, per l’avarícia d’alguns, no poden optar a un habitatge de lloguer assequible o en propietat, com passa per exemple a Eivissa. Queda molt bé a Instagram, però molt malament per a les arques públiques i els seus impostos.
Mentre en ciutats com Barcelona es conquereixen els carrers amb la incursió de les superilles –fa goig veure gent llegint al carrer, xerrant, VIVINT– i la pacificació d’artèries de mobilitat, a Badalona es requisa mobiliari personal urbà en barris guetitzats des de la pròpia institució, negant així la criança conjunta, les cures i el contacte entre persones del mateix barri. Només cal fer una volta per barris benestants de les diferents ciutats d’aquest país per contrastar la diferència de recursos i mitjans entre uns i altres: allò gitano és exclòs, mentre que allò progressista és acceptat, fins i tot si tots dos provenen de la mateixa arrel i busquen la mateixa finalitat. La diferència no és en la pràctica. És en qui la practica.
Ah, i un altre dia parlem de la feina de ferraller quan ets una persona gitana, i de treballadora mediambiental quan ets una persona paia. Segles de dedicació al medi ambient i a l’economia circular –reutilitzar, reparar, generar amb poc impacte, com els cistells de vímet, unes pràctiques, per cert, molt gitanes– per veure com aquest àmbit ara és monopolitzat per grans empreses. Aquestes, tanmateix, no reconeixen ni valoren la nostra experiència a l’hora de contractar, oferint només feines precàries, mal remunerades i sense estabilitat. El coneixement s’aprofita. La persona que el porta, no.
Keras buti: treballar per viure, no a l’inrevés
Més del vuitanta per cent de la població catalana dona suport a la reducció de la jornada laboral, buscant més temps per a l’oci i la família. Que baixi Déu i ho vegi si això no és una forma gitana d’afrontar la vida. Keras buti. Fer coses.
Aquesta perspectiva, que prioritza treballar per viure i no a l’inrevés, comparteix paral·lelismes amb les filosofies de vida precapitalistes presents en diverses cultures, com ja he comentat, que valorem el “fer coses” per sobre de l’acumulació sense sentit, com es reflecteix en l’expressió keras buti –com ja hauran entès alguns en llegir l’expressió romaní.
No pretenc atribuir-me el paper d’antropòleg o lingüista, però aquesta “priorització d’accions” té conseqüències polítiques molt concretes. És exactament el que Pastora Filigrana desenvolupa a El Pueblo Gitano contra el sistema-mundo quan afirma que el Poble Gitano no és una minoria a protegir, sinó un subjecte polític amb una crítica estructural al capitalisme que molts moviments progressistes encara no han sabut escoltar. El keras buti no és mandra ni desorganització: és una impugnació pràctica i quotidiana del mandat productivista. Una impugnació que portem practicant segles abans que ningú li posés nom acadèmic.
Les recents propostes del Ministeri de Treball –els nous permisos de cures, força major, els relatius als riscos meteorològics i a un possible permís per defunció de deu dies– actuen com un potent catalitzador per al pensament crític sobre els nostres valors socials. No són només mesures tècniques. Són preguntes disfressades de decrets: què prioritzem com a societat? La productivitat o les persones?
El dol no és un tràmit: el rromipen com a model de cures
En analitzar aquestes mesures des de l’òptica de l’atenció, les cures i la gestió del dol –que inevitablement inclou la pesada càrrega dels tràmits administratius–, la perspectiva de la rromipen no només és una alternativa vàlida a la norma de la societat majoritària. En aquest context particular, es revela com més encertada i profundament humana.
Com a gitano, proposo ampliar els permisos d’acompanyament familiar, com a mínim, fins al tercer grau d’afinitat o consanguinitat. Això és crucial per poder assistir els nostres éssers estimats d’una manera més ètica. Tot i que no tinc descendència directa, sí que tinc tietes i nebodes que de vegades requereixen la meva atenció. Actualment em resulta impossible cuidar-les adequadament perquè no disposo dels permisos ni de les facilitats necessàries. És imperatiu que el legislador consideri aquesta ampliació, seguint el precedent ja establert amb la inclusió de les persones convivents en normatives anteriors. No demano un privilegi. Demano que la llei reconegui allò que ja existeix: que les famílies tenen formes diverses i que totes mereixen protecció.
Per a nosaltres, la clau rau en la jerarquia de valors: la rromipen prioritza de manera incondicional la cura de la comunitat i de l’individu per sobre d’altres consideracions, com la productivitat o el ritme incessant de l’engranatge socioeconòmic capitalista. Les cures –inclòs el dol– són un procés comunitari. La presència i el suport incondicional són vitals.
Contrastant això amb la societat majoritària, la conclusió és senzilla i poderosa: mentre la meva cultura prioritza la cura, la vinculació afectiva i la gestió pausada del dolor, l’altra –amb la seva limitada provisió de temps i recursos per al dol– sembla prioritzar subtilment el consum i l’eficiència per sobre de la salut emocional i social dels seus integrants. La proposta de deu dies, si bé és un avenç, subratlla la insuficiència del reconeixement institucional del dol en un context que habitualment relega els processos emocionals complexos a l’esfera privada i de ràpida superació. Deu dies per enterrar algú, refer el món interior i tornar a produir. Això no és gestió del dol. És gestió de l’absència al teu engranatge dins el sistema capitalista.
Apropiació sense reconeixement: agafar el fruit sense plantar l’arbre
Aquesta dinàmica del “sí però no” reflecteix una apropiació cultural problemàtica: es prenen o es repliquen elements de la cultura gitana sense reconèixer-ne l’origen ni comprendre’n el veritable significat, caient en altres biaixos i discriminacions en nom de la realitat androcèntrica predominant.
Després de més de sis-cents anys en aquest territori, ens podrien haver copiat abans. I si ho han de fer, que sigui amb reconeixement, amb reparació i amb respecte a la saviesa i les contribucions del Poble Gitano a aquestes formes de vida comunitària i sostenible, que avui més que mai demostren el seu valor i vigència, en comptes d’haver-nos estereotipat per menystenir la nostra cultura “ara” tan envejada.
És fonamental anomenar també que aquesta apropiació no passa en el buit. Els discursos d’odi i el racisme persisteixen, immutables. Tant avui com fa més de sis-cents anys, la veu i l’aportació de les persones migrants, dissidents, provinents dels marges del poder, continua sent ignorada i difamada, bé sigui per la desinformació o el desconeixement, o bé pel simple fet de ser diferents.
I aquí és on la història ens obliga a ser més contundents. Nombroses historiadores sostenen que la diàspora del nostre Poble es va originar amb la fugida de conflictes bèl·lics. Com a ètnia, hem patit aquesta penúria de manera constant al llarg del nostre viatge, essent la Segona Guerra Mundial l’exemple més cruel. Som, en part, filles de qui van fugir de la guerra o hi van resistir. Rafael Buhigas, Doctor en Història, ha documentat amb rigor acadèmic una cosa que la història oficial ha preferit silenciar: que quan el Poble Gitano s’ha organitzat políticament, travessant diferents espectres de l’esquerra –des del comunisme llibertari fins al socialisme–, ha evidenciat una capacitat d’articulació política pròpia que va molt més enllà de l’estereotip de poble aliè a allò col·lectiu. El seu treball Una reflexión sobre el anarquismo gitano demostra que aquestes formes d’organització horitzontal, assembleària i autònoma no són una novetat importada de la teoria política contemporània: són pràctiques pròpies, amb història pròpia, que precedeixen i enriqueixen qualsevol teoria de l’emancipació. Buhigas posa nom acadèmic a allò que moltes gitanes hem viscut sempre com a sentit comú. Una història de resistència que inclou, inevitablement, la resistència davant la guerra. Per això, només tenim una cosa a afirmar: NO A LA GUERRA. A cap. Ni quan té bandera reconeguda, ni quan la víctima no surt als titulars. La visibilitat del sofriment també té jerarquies. I aquestes jerarquies també són racisme.
El poder d’anomenar: el caló no és un argot, és una llengua
Això també és gitano. Parlar de les coses i del llenguatge que utilitzem. I ja que parlem de llenguatge, permeteu-me anar a un exemple concret i urgent, que mereix més espai del que habitualment se li concedeix.
El caló –la nostra parla de resistència a la península, variant del romaní, llengua viva i amb segles d’història– continua apareixent definit com a “llengua de lladres” o “argot marginal” en plataformes com el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans o la Gran Enciclopèdia Catalana. Que encara institucions de referència acadèmica continuïn perpetuant aquestes definicions diu molt de qui té el poder d’anomenar i de qui continua sent anomenada per altres.
Perquè el llenguatge és política, sí. I quan aquesta política s’exerceix des del diccionari, el dany és igual de real que quan s’exerceix des d’una llei. Reduir la nostra parla a un argot de criminals no és un error tipogràfic ni un descuit històric. És una decisió política. Una decisió que durant segles ha col·locat el Poble Gitano en el lloc de la sospita, de la marginalitat, d’allò que cal corregir o erradicar.
Aquesta decisió té conseqüències materials. Un nen gitano que creix escoltant que la seva llengua és “de lladres” no només perd un idioma. Perd una manera d’entendre el món, d’anomenar l’afecte, de transmetre memòria. La violència lingüística no deixa ferides visibles, però deixa empremta. I mentre aquestes definicions continuen allà, en majúscules institucionals, nosaltres continuem exigint el mateix de sempre: que la comunitat gitana sigui protagonista activa de com se’ns anomena, com se’ns defineix i quin lloc ocupa la nostra cultura en la història compartida d’aquest país. No receptores. No consultades a posteriori. Protagonistes. Perquè ja n’hi ha prou que altres decideixin per nosaltres, una cosa poc gitana, per cert.
Agitanar-se: una proposta política i vital
La societat s’està “agitanant” progressivament, adonant-se que ja no funcionen un ascensor social fracturat, unes expectatives de vida desajustades davant l’escassetat actual de recursos –sense oblidar la imperiosa necessitat de regular l’accés a l’habitatge–, ni una digitalització accelerada que no garanteixi un retorn i una distribució justa de la riquesa generada.
No soc la primera persona a dir-ho, ni ho dic sola. Silvia Agüero i Nicolás Jiménez fa temps que treballen aquesta idea des del seu projecte Pretendemos Gitanizar el Mundo, una proposta que va exactament en aquesta direcció: reivindicar la cultura gitana no com a relíquia del passat ni com a exotisme de consum, sinó com una forma vàlida, vigent i necessària d’estar al món. Una forma que, com vinc argumentant, molts estan redescobrint sense saber –o sense voler reconèixer– d’on ve. I juntament amb ells, Filigrana i Buhigas ens recorden que allò gitano té pensament propi, història pròpia i futur propi. Aquest text els deu part de la seva columna vertebral.
Agitanar-se té un contingut concret. No és una metàfora buida ni una moda passatgera. És un programa vital amb implicacions polítiques precises. Significa valorar-se i cuidar-se més col·lectivament, des de la convicció que “si una perd, ningú guanya”. Significa reduir la dependència dels interessos del poder i qüestionar els dogmes del model considerat “majoritari”. Significa donar suport a l’ampliació dels permisos de cures perquè la llei reconegui les famílies tal com són, no tal com l’Estat voldria que fossin. Significa exigir que els diccionaris corregeixin les seves definicions, perquè anomenar bé és també una forma de justícia. Significa reconèixer, quan s’adopta una pràctica comunitària, d’on ve i a qui se li va negar durant segles. Significa unir-se a fer gitanades al nostre costat: viure amb més presència, amb més comunitat, amb menys pressa i amb més sentit.
I significa, també, no abraçar pensaments individualistes, negacionistes de la diversitat, contraris a l’estat del benestar o directament i obertament feixistes. Perquè agitanar-se és el contrari d’això.
Una cosa que del feminisme –el que inclou ètnies, dissidències i rebel·lia– aprenc constantment és que allò personal és polític. Com cuidem, com plorem, com treballem, com ens movem i com ens anomenem no són decisions privades: són actes polítics. Per això, m’alegra que la societat en general s’estigui agitanant. I espero que ho faci amb consciència del que això significa: no agafar el fruit sense plantar l’arbre. No celebrar la pràctica sense reconèixer qui la va sostenir quan ningú no aplaudia.
Aquest text és, ho reconec, una pluja d’idees. Un primer mapa traçat a mà, amb alguns esborralls i molts camins oberts. Cadascun dels temes que hi apareixen –el keras buti, la rromipen com a model de cures, el perfil sindical i polític en el Poble Gitano, la violència lingüística, l’agitanar-se com a programa polític– mereix un desenvolupament propi, més pausat i més profund. És la meva intenció tornar sobre cadascun d’ells de manera individualitzada en un futur no gaire llunyà, amb més espai, més fonts i més converses pel mig. Perquè aquestes idees no s’esgoten aquí. Tot just comencen.
La rromipen no és una moda. És una forma d’estar al món que porta segles demostrant que una altra manera de viure és possible. Una forma que va resistir la persecució, el silenci institucional, la violència lingüística i l’apropiació sense nom. Que va sobreviure perquè era més forta que tot això. Ja era hora que la resta ho anés veient.
Siguem cada dia més gitanes, que resistirem millor i guanyarem més.
