El desván del museo - Blog de opinión gitana

28 febrer, 2023

Activisme gitano i democràcia: estranys companys de viatge

by Ramón Flores

*Dibuix de Daniel Diaz

En el món actual, la democràcia sembla ser un sistema polític tan arrelat que molts de nosaltres la donem per descomptada. No obstant això, els recents assalts al Capitoli dels Estats Units i al Congrés del Brasil per part d’una torba d’extremistes de dreta és un recordatori dolorós que hem d’estar alerta i protegir aquesta forma de govern que tant valorem.

La democràcia es defineix com un sistema polític en el qual la gent té el poder de triar als seus líders i prendre decisions importants sobre com es governarà la seva societat. És un sistema que promou la llibertat d’expressió, la igualtat davant la llei i la participació ciutadana en la presa de decisions. Però la democràcia és més que això. També és un valor que ha de ser defensat i protegit. I quan no ho fem, correm el risc de perdre’l.

Aquests fets no sols són un afront a la democràcia, sinó que també representen una amenaça directa per a la comunitat gitana i altres grups minoritaris.

Alguns es preguntaran la relació entre un cas i un altre, però la resposta és simple.

L’extrema dreta ha demostrat una vegada i una altra que no té objeccions a recórrer a la violència per a imposar els seus punts de vista i suprimir a aquells que s’oposen a ells. Aquesta situació és especialment preocupant per als gitanos, els qui contínuament són objecte de discriminació i violència en molts països.

Sabem que la comunitat gitana és una de les minories més marginades a tot el món. Víctimes d’estereotips negatius, discriminació i exclusió social i així i tot, el perill cada vegada és major.

Encara que hi ha un element que no podem passar per alt i que, al seu torn, està implícitament interconnectat: els moviments socials gitanos també han estat objecte de manipulació per part d’activistes ben intencionats però que no comprenen del tot la complexitat de les qüestions que enfronten les comunitats.

La manipulació dels moviments socials gitanos sovint comença amb la imposició d’agendes externes que no reflecteixen les necessitats i desitjos reals de la comunitat. Els activistes poden tenir bones intencions, però la seva falta de comprensió i d’una connexió autèntica amb la comunitat gitana significa que poden acabar soscavant la seva lluita per la igualtat i els drets humans, aplanant el camí a determinats moviments amb interessos aliens a les comunitats.

A més, alguns activistes han utilitzat els moviments socials gitanos per a impulsar agendes polítiques o ideològiques específiques. Això pot portar a una lluita interna i a la polarització dins de la comunitat gitana. En lloc d’unir-se en la lluita pels seus drets humans i la igualtat, la comunitat pot veure’s dividida per qüestions polítiques i ideològiques, la qual cosa soscava la seva capacitat per a aconseguir canvis significatius.

Un altre perill de la manipulació dels moviments socials gitanos és la cooptació. Algunes organitzacions o activistes utilitzen el llenguatge i els símbols del moviment gitano per a obtenir guanys personals o polítics. En lloc de fer costat a la comunitat, aquests individus poden utilitzar la lluita dels gitanos per al seu propi benefici, la qual cosa pot portar a la desconfiança i el ressentiment dins de la comunitat.

Això només comporta a la falta de representació i participació en la presa de decisions, la qual cosa pot soscavar l’efectivitat del moviment. És la nostra responsabilitat com a ciutadans estar atents a aquestes tendències i assegurar-nos que aquells que lideren les nostres comunitats siguin dignes de la nostra confiança.

En aquest context, la democràcia i els avanços de la comunitat poden veure’s amenaçats.

Per tant, és crucial que la lluita des de les comunitats per la democràcia i els drets dels gitanos sigui liderada per individus i organitzacions que tinguin una veritable dedicació i compromís amb la causa. Han de ser persones amb una integritat inqüestionable, que no estiguin motivades per interessos personals, sinó que lluitin per la justícia i la igualtat per a tots els membres de la societat.

Som part del procés. Som part de la solució. No siguem el detonant del problema.

Leave a comment

25 gener, 2023

Identitat i antigitanisme

by Aaron Giménez Cortés

El gitano txec Stanislav Tomáš va morir a Teplice el 19 de juny de 2021, després que un oficial de policia txec s’agenollés sobre el seu coll durant sis minuts. El vídeo es va tornar viral, cosa que va provocar que els gitanos de tot Europa protestessin (…) A la República Txeca, el ministre de l’Interior elogia la policia per la seva bona feina. Després que el Consell d’Europa demanés una «recerca independent», el president txec va dir que no tenia motius per dubtar dels resultats de la investigació interna, que va trobar que el comportament dels policies era correcte. Va demanar al Consell d’Europa que oblidés el tema i passés a una altra cosa. El primer ministre txec també va expressar el suport als agents de policia implicats en l’incident^[1].

“El 10 de setembre volia celebrar amb uns amics que havia aprovat la selectivitat. Vaig trucar per telèfon al restaurant d’un centre comercial i vaig dir que en seríem 14. Em van dir que per les restriccions del covid-19 ens havien de col·locar en dues taules diferents. Quan vam arribar i van veure que som gitanos ens van dir que havíem de pagar per endavant perquè ja havien tingut problemes amb gent com nosaltres”, lamenta Agustín Sánchez, un jove estudiant de periodisme del barri de la Mina^[2].

Aconseguir que es llogui un habitatge una persona gitana és molt complicat. Et demanen contracte, nòmina, molts requisits. Quan ho demostres tot, et diuen que sí, però quan saben el teu cognom es fan enrere i no hi ha manera. Les immobiliàries ja no et diuen directament que no et lloguen perquè denúncies per delicte d’odi, però sí que et diuen que els clients prefereixen un altre persona (Tamara Clavería, responsable de l’Associació de Dones Gitanes d’Euskadi) ^[3].

Cap a les 17:30h. del 17 de novembre, la noia va buscar refugi al pati de la fàbrica d’un suburbi del Piraeus, a Grècia. Quan tracta de marxar, el seu petit cos està sent xocat no una sinó dues vegades per la porta metàl·lica corredissa. Ningú ajuda. Durant 20 minuts la nena sembla que li costa respirar, però ningú l’ajuda. Un treballador de la fàbrica passa pel costat de la noia, gira el cap i marxa. Gairebé un minut després, el treballador torna i en comptes d’ajudar a la nena, es dirigeix al magatzem. El metratge el mostra parlant pel mòbil, tornant a passar per davant de la petita i sent indiferent per segona vegada. La va mirar, va penjar el telèfon i continua marxant. Des del primer moment, dos o tres treballadors han vist que la petita Olga es va estavellar a la porta de la fàbrica, però ningú va fer res per ajudar-la. L’informe del metge forense indica que la mort de la menor va ser lenta i tortuosa. La petita va quedar atrapada entre la porta metàl·lica i la paret durant 70 minuts. La mort de la nena gitana de 8 anys Olga va ser causada per asfixia i sagnat intern, ja que la pesada porta li va aixafar la columna vertebral ^[4].

Aquestes quatre notícies^[5] esmentades al començar aquest breu capítol són totes bastant recents. Amb això el que es pretén mostrar és que l’antigitanisme és un problema viu a les societats democràtiques d’avui en dia. De fet, tinc la sospita que molts dels lectors d’aquest capítol i de la societat catalana i europea en general pensen que l’antigitanisme és un problema minúscul en una societat democràtica i moderna com la catalana o d’altres arreu del món occidental. Però malauradament, notícies com la mort de la petita Olga a Grècia, la dificultat per trobar habitatge a la que s’enfronten els i les gitanes, el racisme en un servei restauració i la mort de Stanislav Tomáš a mans de la policia txeca, entre d’altres que podríem trobar, ens diuen el contrari.

En primer lloc, i amb la voluntat d’aclarir dubtes sobre un concepte cada vegada més escoltat i més utilitzat per molts gitanos i gitanes arreu d’Europa, és interessant que ens preguntem: què és això de l’antigitanisme? L’antigitanisme és la discriminació específica que pateix la població gitana, i que és reconeguda mundialment per diversos organismes i institucions en l’actualitat. La Comissió Europea, per exemple, ratificada pel Consell de la Unió Europea i el Consell d’Europa, afirma que milions d’europeus d’origen romaní són objecte d’una discriminació persistent, tant a nivell individual com institucional, així com d’una exclusió social a gran escala ^[6]. Per tal de seguir aprofundint en aquest concepte i mirar-lo des d’una perspectiva diferent a la institucional, fixem-nos en el que ens diuen diversos acadèmics i acadèmiques gitanes al voltant del mateix: l’antigitanisme és un tipus específic de racisme que consisteix en l’hostilitat, el prejudici, i les conductes racistes dirigides cap als gitanos de manera individual o col·lectiva, tant exercit de manera privada com institucional ^[7].

Com es pot extreure d’aquestes dues visions del concepte, la acadèmica i la institucional, bastant similars entre si, podríem dir que quan ens referim a l’antigitanisme ens estem referint a una manera específica de racisme dirigida cap al poble gitano i que es manifesta de diverses maneres.

De fet, no només aquestes notícies mostren que l’antigitanisme és una realitat actual a les societats europees. Un informe de l’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de l’any 2018 evidencia que les formes més ferotges d’antigitanisme, el crim motivat per l’odi i l’assetjament, segueixen obstaculitzant la inclusió de les persones gitanes a Europa. Segons l’EU-FRA, malgrat diversos anys d’esforços d’inclusió, de mitjana, una de cada tres persones gitanes enquestades havia patit algun tipus d’assetjament (comentaris ofensius o amenaçadors en persona, amenaces de violència en persona, gestos ofensius o mirades inapropiades, correus electrònics o missatges de text ofensius o amenaçadors, o comentaris ofensius sobre ells a Internet). El que és més preocupant per a la EU-FRA és que el quatre per cent de les persones gitanes enquestades va experimentar violència física motivada per l’antigitanisme, però només una de cada tres ho va denunciar a alguna organització, inclosa la policia. La EU-FRA alerta que no s’està prestant la suficient atenció a les manifestacions d’antigitanisme que esdevenen en l’actualitat, el que disminueix la confiança dels romanís en les seves institucions públiques, i molt particularment en la llei, les polítiques i la justícia ^[8].

Arribats en aquest punt, molts dels lectors i lectores s’estaran preguntant: què té a veure l’antigitanisme amb la identitat? Conceptes que donen títol en aquest article. I, això és el que tractaré de respondre de manera breu i clara en les següents ratlles. Per realitzar aquesta tasca és imprescindible primer que definim què és la identitat o què entenem aquí per identitat.

La identitat, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans és en la seva segona accepció: “Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa^[9]“. Segons el portal web diccionaris.cat, un portal de Larousse Editorial, la identitat és també en la seva segona accepció: “Conjunt de característiques culturals i socials pròpies d’una persona o d’un grup de persones^[10]“. Si anem una mica més enllà i observem l’etimologia de la paraula identitat veiem que ve del llatí identitas i aquest terme prové de idem que vol dir, el mateix. Segons Anders, el terme identitat és dual perquè s’utilitza per referir-se en allò que ens fa ser persones úniques, i al mateix temps, per referir-se en allò que compartim amb altres persones sense diferència. Però des del punt de vista etimològic:

Quan considero la meva pròpia identitat, en el sentit que em fa una sola persona i diferent de les altres, penso que aquest concepte no existeix. Fem certes aproximacions, però mai no arribem a una identitat que identifiqui específicament i inequívocament la meva persona. La identitat només descriu atributs que comparteixo amb altres persones^[11].

Considerant la sociologia i les aportacions d’alguns sociòlegs en aquest terme, segons Berger i Luckmann: “La identitat constitueix, per descomptat, un element clau de la realitat subjectiva i com a tal, es troba en una relació dialèctica amb la societat. La identitat es forma per processos socials^[12]“. És a dir, la identitat és quelcom que es va formant en la relació individu-societat. La identitat d’algú està en gran part determinada per l’estructura social, i alhora, la identitat d’algú afecta en aquesta estructura.

Un altre autor que realitza aportacions molt bones, almenys al meu parer, sobre la identitat és Nobert Elias. El que fa amb el concepte identitat és dimensionar-lo i fa una separació entre la identitat del jo i la del nosaltres. Quan Elias ens parla de la Identitat del jo s’està referint a les característiques individuals de les persones que ens fan diferents els uns dels altres. A mode d’exemple, Elias ens parla del rostre com a signe d’identitat del jo “el rostre és, més que cap altra part del cos, el document d’identitat de la persona. La cara manifesta, en el marc de la pluralitat -doncs tots els humans la posseeixen- la singularitat de l’ésser humà^[13]“. Per tant, la identitat del jo està formada per aquells elements personals dels individus que els fa diferents i distintius en els altres.

En canvi, quan ens parla de la identitat del nosaltres, la qual s’explora mitjançant l’habitus, s’està referint a la identitat col·lectiva i de grup “amb la paraula «nosaltres» es pot fer referència a cercles familiars o d’amics, (…) a agrupacions estatals nacionals, a agrupacions post nacionals, és a dir, a agrupacions continentals de diversos Estats nacionals, o a tota la humanitat^[14]“.

Ara bé, tot i aquesta dimensionalització del concepte identitat que fa Elias, la identitat individual no és quelcom que s’ha d’estudiar o analitzar com un àtom aïllat de la societat, ans al contrari. Destaca en aquest sentit, la nota al peu número 6 en la obra d’Elias citada: “Que algú digui de si mateix «jo» pot fàcilment semblar l’enunciat més espontani, menys pensat, del que un ésser humà és capaç“. Ja que fins i tot allò que hom pugui pensar de si mateix en termes individuals està determinat, o si es prefereix influenciat, per la societat. Així, doncs, tant la identitat del jo com la identitat del nosaltres són, segons les aportacions d’Elias, fruït d’un procés social.

Per tant, entenem que, la identitat fa referència a les característiques que un grup de persones comparteix i que està en una relació dialèctica amb la societat. A més, la identitat s’alimenta tan d’allò compartit amb uns, com d’allò que els diferencia dels altres. De fet, la identitat és un conflicte entre el jo intern i el reconeixement extern que la societat dóna en aquest jo, és a dir, si tots fóssim iguals ningú reivindicaria la seva identitat, ja que la identitat en el seu si és fruït de la voluntat de reconeixement. Així doncs, la identitat del poble gitano està clarament vinculada amb tot allò que envolta en aquest mateix poble, especialment amb l’antigitanisme.

A mode de conclusió i tancament d’aquest breu fragment, m’agradaria tractar de manera específica la identitat del poble gitano. Després de veure què és la identitat i observar que es forma en relació amb la societat i que precisament la identitat apareix quan hi ha un conflicte entre el jo intern i el món extern que no reconeix aquest jo intern, es pot comprendre que la identitat del poble gitano no té el seu principi al nord de l’Índia, lloc del qual provenen els i les gitanes ara fa mil anys, sinó que la identitat del poble gitano neix en l’arribada d’aquest a Europa.

El que vull dir amb l’anterior afirmació és que en un context d’homogeneïtat cultural com el que el poble gitano vivia al nord de l’Índia no té cabuda la pregunta: qui sóc? És a dir, quan no hi ha més opcions i hi ha homogeneïtat la identitat no existeix. Ara bé, en l’arribada del poble gitano a Europa, en un context cultural diferent del qual aquest provenia i amb una oferta cultural heterogènia i amb valors i costums diferents als de la majoria sorgeix la voluntat de diferenciar-se, en altres paraules, sorgeix la identitat del poble gitano.

I, com és aquesta identitat del poble gitano? Què la defineix exactament? O, com la podríem explicar? El primer que s’ha de dir per respondre en aquesta pregunta és que no hi ha una única manera de ser o sentir-se gitano o gitana, és a dir, no hi ha un manual o seguit de coses que els gitanos arreu realitzen i els defineixen. Els gitanos catalans mengem escudella per Nadal, mentre que els andalusos mengen potaje. Si augmentem la nostra perspectiva i ens fixem en altres estats d’Europa hi ha gitanos musulmans i d’altres de cristians, amb tota la influència que això té a la identitat d’aquests. Per tant, el territori en el que vivim els i les gitanes marca la nostra identitat.

Ara bé, sí que hi ha certs elements que podríem definir com a claus de la identitat gitana. Aquests són: la família i la comunitat, sense la qual no es pot entendre la “gitanitat”; el respecte cap a les persones grans; la passió per la música, en el cas espanyol pel flamenc per a ser més concrets; una llengua comuna, la llengua romaní, tot i que en el cas dels gitanos de la península aquesta llengua pràcticament es va perdre per les persecucions; una història en comú que compartim tots els gitanos i gitanes; i, un origen comú en el nord de l’Índia.

Només cal fer un cop d’ull en aquests elements dels quals parlo com a elements clau en la identitat gitana per adonar-nos del vincle entre l’antigitanisme i la identitat gitana. La família com a element clau de la “gitanitat” s’entén en el marc d’un poble perseguit que troba refugi i seguretat només en la família. El flamenc està ple d’expressions tristes i plenes d’amargor. La història del poble gitano està marcada per les persecucions, l’estigma, l’hostilitat, etcètera. I, fins i tot la llengua del poble gitano ha estat perseguida al territori espanyol fins al punt que els i les gitanes espanyoles van acabar perdent el seu idioma, una de les senyals més importants d’identitat, i es va desenvolupar el caló, que és un dialecte amb paraules romanís i amb l’estructura lingüística del castellà. Per tant, la identitat gitana és una identitat de lluita i és fruït del desig de diferenciar-se i de ser reconeguts com a diferents, i, alhora com a iguals, perquè el valor de la diferència no és el valor de la desigualtat, sinó el valor de la diversitat.

Bibliografia

Amador, J. (2016). La “Roma response” al modelo reproduccionista. La educación, nuestra escalera para la transformación social. International Journal of Sociology of Education, 5(2), 144–163.

Anders, V. (2020) Etimología de Identidad. Recuperat de: http://etimologias.dechile.net/?identidad

Berger, P. L., Luckmann, T. (2019). La construcción social de la realidad (Vol. 975). Buenos Aires: Amorrortu.

ECRI. European Commission against Racism and Intolerance, & Council of Europe. General Policy CRI (2011) 37 Recommendation No. 13 on combating anti-Gypsyism and discrimination against Roma (2011). Strasbourg.

Elías, N., Simmel, G., Schütz, A., i Cacciari, M. (2012). El extranjero. Sociología del extraño. Madrid: Sequitur.

EU-FRA. European Union Agency for Fundamental Rights. (2018). A persisting concern: anti-Gypsyism as a barrier to Roma inclusion.

Jiménez-González, N. (2017). Guía de recursos contra el Antigitanismo. Alicante.

Macías-Aranda, F. (2017). Contributions of the Roma People to overcome Poverty and Antigypsyism through Successful Educational Actions. University of Barcelona.

Nicolae, V. (2006). Towards a Definition of Anti-Gypsyism. Beek-Ubbergen. Retrieved from http://www.ergonetwork.org/media/userfiles/media/egro/Towards a Definition of Anti-Gypsyism.pdf

^[1]https://unionromani.org/2021/06/29/en-memoria-de-stanislav-tomas/

^[2]https://elpais.com/espana/catalunya/2021-02-28/en-este-restaurante-los-gitanos-pagais-por-adelantado.html

^[3]https://www.eldiario.es/euskadi/racismo-acceso-vivienda-euskadi-25-no-quiere-convivir-personas-gitanas_1_8147724.html

^[4]https://www.keeptalkinggreece.com/2021/11/26/roma-girl-olga-crashed-factory-door/

^[5] Totes les notícies han estat traduïdes per l’autor d’aquest article.

^[6] ECRI. European Commission against Racism and Intolerance & Council of Europe, 2011.

^[7] Amador, 2016; Jiménez-González, 2017; Macías-Aranda, 2017; Nicolae, 2006.

^[8] EU-FRA. European Union Agency for Fundamental Rights, 2018.

^[9] Extret de: https://dlc.iec.cat/Results?DecEntradaText=Identitat&AllInfoMorf=False&OperEntrada=0&OperDef=0&OperEx=0&OperSubEntrada=0&OperAreaTematica=0&InfoMorfType=0&OperCatGram=False&AccentSen=False&CurrentPage=0&refineSearch=0&Actualitzacions=False

^[10] Extret de: https://www.diccionaris.cat/diccionari/catala/identitat/0

^[11] Extret de: http://etimologias.dechile.net/?identidad

^[12] Berger i Luckmann (2019, p. 214).

^[13] Elias (1987, p.224).

^[14] Elias (1987, p223).

Leave a comment

29 desembre, 2022

El canvi ja és aquí! Reflexions d’un jove gitano

by Paco Vargas

^{*Inauguració de la 2a edició de la Roma Political School en el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’Oncle Juan de Dios Ramírez Heredia i participants de la FAGiC de Catalunya i Letras Nómadas de Portugal}

El Poble Gitano està canviant. Aquesta frase pot semblar indicar massa coses i, potser, així és. Però crec que ens pot ajudar a iniciar la reflexió que, a continuació, compartiré amb vosaltres.

Crec que podem parlar de canvi puix que les necessitats, interessos i prioritats dels gitanos han donat un gir substancial en els últims temps. Encara que aquesta frase, també podria ser objecte de debat i futures reflexions que avui no abordarem.

Potser, això és producte d’un natural canvi generacional, ja que, als joves avui no els interessen les mateixes coses que ahir. Però crec que això amb nosaltres pren una dimensió diferent, ja que les nostres prioritats, necessitats o aspiracions han estat, per causa de l’antigitanisme, condemnades a la presó de la limitació de la supervivència diària, en la qual tots aquells aspectes que excedien de l’avui, no eren més que utopies per a qualsevol persona gitana.

L’antigitanisme ens arraconava a ser éssers sense somnis, sense esperances o, almenys – ja que durant segles, d’una o altra, hem resistit de diferents maneres – així ho pretenia; posant totes les eines que, en aquesta relació desigual de poder, ha fet valer contra tot el remarcable sota l’estigma gitano: art, música, tradició, història, llengua i cultura.

Però avui, personalment, detecto fruits de canvi, d’aspiracions de joves que amb orgull de ser i la força pròpia de l’edat ocupen espais que, fins al moment, quedaven reservats per als altres.

Detallaré alguns espais que considero remarcables en aquesta ocupació dels espais majoritaris i les estratègies que, crec, major rendiment ens han donat.

Comunicació. Vivim en l’era de la comunicació, tot allò que pretengui ocupar un espai de rellevància des de les idees fins a lo material, ha de ser comunicat i, aquí, les xarxes socials prenen un paper fonamental. I nosaltres, els gitanos, en aquest canvi del qual parlem, hem estat conscients d’això.

Ens interessen les xarxes socials. Ens preocupa i ens apassiona la comunicació. I això es pot veure reflectit des dels estats de WhatsApp -sovint utilitzats entre les persones gitanes, sense distinció d’edat- fins a perfils comunicatius de persones gitanes que poden ser considerades influencers. Cada dia són més les persones gitanes que es dediquen des de diferents plataformes a ser referents de moda, viatges, salut, història, activisme…

També és ressenyable la nostra perspectiva en igualtat de gènere i feminisme i, aquí, m’agradaria parlar del Congrés Internacional d’Antigitanisme de Gènere organitzat per les primes de AMUGE i Romi Berriak el mes d’octubre passat a Bilbao.

En aquest congrés, que va tenir una durada de 3 dies, desenes de dones gitanes van poder debatre i reflexionar sobre feminisme romaní i extreure conclusions de la nostra perspectiva en relació a la igualtat de gènere i a la lluita històrica de les dones gitanes en aquest sistema-món antigitano i patriarcal. I és en aquest precís àmbit on jo albiro els fruits d’un canvi material entre els gitanos.

Pot ser que això sempre estigués dins de nosaltres, però ara tenim la força, el coratge i les eines per dir-ho davant el món, per fer-ho des del coneixement i el rigor; creant narratives esperançadores i de contribució no tan sols per a les gitanes, sinó per a tota aquesta societat.

A nivell de participació, el canvi també és substancial, hem fet el pas de sortir de les nostres associacions/entitats gitanes – que ha estat l’espai històric més explícit de participació entre els gitanos – per a fer el salt des de les xarxes socials (eina per a la participació activista), fins a la política més convencional. Diferents persones gitanes assenyalen la importància d’ocupar espais en la política convencional, dins dels partits, si realment volem veure canvis, encara que comencem pel simbòlic, que és igualment important. D’aquí emana el canvi de situació del terme ‘antigitanisme’ en l’última dècada i l’actual Subcomissió per un Pacte d’Estat contra l’antigitanisme, com aterratge material de l’aconseguit mitjançant l’acció participativa, a tots els nivells, d’aspectes simbòlics, com l’acceptació del terme.

Potser això també hagi estat possible amb la presència dels diputats gitanos Ismael Cortés, Beatriz Carrillo i Sara Giménez en la política nacional. Però això només reforça lo comentat anteriorment, la presència, la nostra presència en espais de decisió s’antulla indispensable. I això és tan indispensable com que, des de les nostres entitats gitanes, es reforcin aquests aspectes. D’aquí neix l’Acadèmia Gitana de Política que va iniciar FAGiC l’any passat i que té l’objectiu d’impulsar des de la base, la participació dels i les joves gitanos/as.

Puix que, assenyalar un congrés organitzat per dones gitanes o una acadèmia gitana de política, sota el paraigua d’una organització gitana, m’indica canvi material en les estructures d’organització de la societat civil gitana. Era impensable el foment d’aquesta mena d’accions fa alguns anys, i no massa. Però el canvi és present en tots els nivells o, almenys, així m’ho sembla, sense pretendre indicar en cap dels casos que el camí ja està fet, sinó que els traços que estem començant a dibuixar tindran un major impacte en les nostres vides i les vides de la nostra gent.

I amb aquestes paraules m’agradaria encoratjar a la nostra gent a sortir del negativisme en què intenten sumir-nos els prejudicis d’aquells que mai han vist, ni veuran un canvi en nosaltres.

El Poble Gitano ha resistit i ho continuarà fent, i tots hem de continuar remant perquè el nou any porti tot allò que al 2022 no li va donar temps a portar-nos, i perquè deixi enrere tots aquells episodis que tant de dolor ha portat a la nostra gent. Sense oblidar als nostres cosins i cosines, sempre en la nostra memòria, fent-nos més fortes. Aquest és el canvi que veig i espero.

Baxtaló Nevó Berś. ¡Opre Rroma!

Leave a comment

5 desembre, 2022

La mirada oblidada, o el compromís a recordar

by Juan José Suárez Laso

*Imatge original de Tatsumi Shimura

Latchó Drom, el bon camí, beneït per una mirada plena d’harmonia i serena acceptació de l’existència, consagrada a ajustar un món que grinyola. Els gitanos fan aquest bon camí lluint una ferma naturalesa transgressora i revolucionària, profund transformar les coses per una mirada orgullosa que eleva l’existència i construeix el sí del món. Així, la seva por permanent muda, cada vegada, alegria i somriure abans de ser verí d’odi enquistat. Aquesta sana i vital mirada porta el regal de la indiferència i distanciament subtil i perspicaç de tot el greu, el transcendental i solemne, una fèrtil resposta assossegada; res és tan important com el delicat i lúcid distanciament de la veritat absoluta del món, res més gitano que l’amor allò que és lleu i subtil. El posicionament del gitano en els seus gestos socials i culturals es dona des de la intransigència al transcendent i ampul·lós. La mirada transgressora i revolucionària és aquesta, la capacitat de ventilar i resoldre la tristesa en lleugera alegria, com el que espanta les mosques.

Perquè cal reconèixer que el recorregut vital del gitano no ha estat fàcil. Per on han anat passant han estat objecte, sistemàticament, d’innombrables i terribles situacions d’exclusió i mal, de repudi, rebuig i cops criminals, un darrere l’altre. I avui continuen estant en la mira de l’ordre establert com a poble sospitós i rar. Aquests ordres, pobles, sistemes i cultures han afavorit que el gitano hagi trobat una certitud vàlida: la vostra serietat no em convenç; les vostres lleis, en contra de nosaltres, no poden ni han de ser acatades; és sa no estar d’acord amb allò que em fa mal, és natural i honest cuidar-se; la vostra forma de vida no m’interessa perquè d’ella neix la nostra injustícia, inacceptable situació. L’acte de voluntat rebel contra tot allò que destrueix és saviesa i agudesa.

No crec necessari enumerar la varietat de barbaritats ni exposar la crueltat metòdica que han suportat, i suporten els gitanos avui mateix. Però del que no vull prescindir és de parlar del resultat d’aquesta impietat i sadisme contra l’ànima del món. Resultat que ha vingut a convertir-se en el millor senyal d’identitat gitana, comunitària o individual, i que ha derivat en enriquiment i temperament anhelat, ara, per tota una societat més lliure i informada, per una població intercultural i sensible a altres trets.

Comptar els passets i els bots d’una bella cadernera ferida, en un camí ple de pols i sorra, amb un cel blau fosc gairebé negre, de nit negra, ens fa entendre que tota lluita és beneïda pels déus com una acció d’enorme valentia i entusiasme; ens fa comprendre que dels actes vils als quals som sotmesos naixem éssers més serens, nets i aguts, forts i sagaços coneixedors del món i la seva ànima. “Del dolor neix la saviesa!”, canten els cors de Eleusis, antic estatge de la divinitat. De com el gitano i la gitana, dues esferes del mateix, s’han elevat sobre la por i l’odi d’una societat nociva, amenaçadora i han aconseguit donar a les seves cries l’alegria i l’afecte, una visió del món més dolça i real, delicada i realista.

Dolça, delicada, realista, femenina. El rullat remei que les gitanes troben al dolor i a l’atac continuat és la construcció d’un món d’afirmació sòlida, d’allunyament i mesurament propi, de no assimilació, d’amor propi als seus propis costums, de veneració a lo seu. La cura en la cura d’allò decisiu és un acte de profunda afirmació; les gitanes menys lletrades saben que una cultura com la seva té arrels profundes, subjectes a la terra. No és una qüestió d’orgull cec ni de reduccions culturals; és una qüestió de comparació i sec buit en l’escrutini de l’altre. Com aquestes gents tindran una cosa vàlida si es relacionen des del conflicte i l’abús!? Pobres societats brutes i fredes cultures. Però la dona gitana sap que té un tresor en la seva genètica, en la seva memòria; que porten al seu caminar la dansa més antiga coneguda a Europa, que porten en les ones del pèl la música més fidel al pols de la vida. De l’odi i de la por, de la desconfiança i la cobdícia, de la producció i el progrés no es treu res, són erms i putrefactes terrers; en l’amor i el somriure, en l’alè i el despreniment, en el respecte a la ineficàcia de l’altre i en el retorn estan els valors del gitano que emprèn una vegada i una altra la seva gaubança en el que és. És la mística infatigable al materialisme, perquè l’espiritualitat a occident està supeditada i lligada al mecanicisme més farragós i idealista. La falta d’educació, de cultura, de civisme i modals en el gitano és, en tot cas, fracàs del gaché que no ha sabut entendre ni nodrir-se de la seva fertilitat i fecunditat elegant i orgullosa. Els codis d’un món humiliat són presos com l’entranya del gitano, però des de la humiliació planificada quina altra cosa voleu que neixi?

Que diferents sonen les cançons gitanes fetes per al consol del món, per a totes les oïdes saturades; que piadosa la mirada d’una nena gitana que és ensenyada des de petita a ser dona per als seus; quina amistat camuflada en l’orgull, encara no conquistat, del gitano que surt al carrer a buscar-se la vida; quina honra tan apreciada en el mocador de filles, nebodes i netes; quina categoria i autosuficiència el no voler ser convençuts del que ja coneixen com a perillós; llibertat gitana? No, no és llibertat la seva. És en tot cas orgull de saber que es té una cosa bona i que no pot ser intercanviada. Els gitanos no miren les estrelles perquè siguin idealistes o romàntics, no; es guien per les estrelles per a orientar-se en la freda nit negra. Salut? No tenen una altra alternativa que estar sans per a poder bregar amb una vida que, a més, està fiscalitzada per un poder amenaçador. En canvi, que atrevides les envestides a l’odi, a l’eficiència, al progrés, a la industrialització, a la religió, a la utilitat i a l’utilitarisme, a la força per la força, a la competició i als processos selectius, al sotmetiment, a la sang pura i neta de castellans, aris, eslaus..; i no es confongui la seva autoprotecció obligada i forçosa amb l’ideari racista nascut de pensaments podrits amb ànsies de poder.

I perdre tot el que són per aquestes immundícies? I oblidar la seva mirada a canvi de no saber mirar el món, i lliurar el seu món a canvi de convertir als seus nens i nenes en màquines d’èxit econòmic? Tenen una cosa més valuosa: la música del murmuri de les seves mares alleujant-los en la matinada: Fill meu, queda’t en el llit adormidet fins que el sol aixequi i no faci tant de fred!

A occident es donen les condicions òptimes perquè el gitano sigui una joia espiritual, per falta precisament d’espiritualitat en aquestes latituds. I la cadernera continua trepitjant la terra amb fera subtilesa, passant per terres estrangeres sabent que serà destrossat en algun moment, i que serà aniquilat per un vent gelat i inclement, de nou. Aquí a Catalunya poden ser ciutadans de ple dret perquè tenen, a més, un tresor que compartir amb els seus compatriotes, són molt valuosos per a una societat en etern canvi que necessitarà de la seva elegància per a continuar conquistant noves cotes de llibertat i igualtat. Aquests gitanos i gitanes porten a l’esquena ja molts segles de lluita per la justícia i la independència, i aquestes només s’aconsegueixen no oblidant la pròpia mirada.

Leave a comment

4 octubre, 2022

Deu anys després del Roma Youth Action Plan

by Ramón Flores

Al setembre de 2011, com a seguiment de la Declaració d’Estrasburg, el Consell d’Europa va reunir en una Conferència a joves gitanos per a parlar sobre els temes de la declaració (ciutadania i no discriminació, inclusió social i cooperació internacional) i començar a marcar les prioritats i activitats que havien de ser incloses en el “Roma Youth Action Plan”. Una Conferència organitzada en cooperació amb les grans organitzacions juvenils gitanes del moment, FERYP, TernYpe i Pakiv.

Destacar el rol de la joventut dins de les polítiques que afecten les comunitats gitanes, va ser, és i serà sempre una prioritat per al Consell d’Europa, així com a totes les organitzacions juvenils i actors rellevants que han estat anys treballant perquè una veu que representa a molts milions de persones sigui escoltada i tinguda en compte.

Principalment FERYP, per haver estat la primera i més longeva organització juvenil gitana, va ser pionera en moltíssimes coses. Va ser la primera a parlar obertament sobre temes que fa deu-quinze anys, encara eren tabú no sols entre les comunitats gitanes, sinó en la societat en general i en la joventut europea en particular.

Parlar d’identitats diverses dins de les comunitats, parlar d’apoderament de les dones joves, ser els primers a sortir del cercle “els gitanos per als gitanos” i obrir el camp d’actuació cooperant amb altres organitzacions juvenils, van ser tan sols unes quantes pinzellades de la creativitat, iniciativa i valentia de la joventut gitana europea fa uns anys.

Els principals elements que es van treballar en la Conferència d’Estrasburg en 2011 van ser:

Canviar prejudicis i estereotips.
Desenvolupar la participació i autonomia de la joventut gitana.
Defensar els drets humans a través de l’apoderament dels joves, formant-los en l’educació dels drets humans.
Promoure la igualtat d’oportunitats en àrees com l’educació, habitatge, salut i ocupació.
Promocionar la identitat, la cultura i les llengües gitanes.

Avui, deu anys després d’aquella Conferència (onze, en realitat, perquè hi ha hagut una pandèmia per mitjà), el Consell d’Europa ha canviat el format sobre el rol i la participació dels joves i les comunitats gitanes.

El pròxim 12 d’octubre, el Consell reunirà un nombrós grup d’activistes gitanos per a discutir sobre la implementació del Pla d’Acció Estratègic del Consell d’Europa per a la Inclusió dels Gitanos i Viatgers (Travellers).

De nou, es parlarà sobre:

El rol de les comunitats gitanes en el desenvolupament de la societat civil europea.
Parlar sobre les propostes de col·laboració entre la societat civil gitana i el Consell d’Europa.
El rol de les xarxes gitanes i la seva cooperació amb altres grups d’interès.
Intercanviar experiències i compartir les bones pràctiques sobre inclusió gitana.

Crida poderosament l’atenció -o almenys, crida la meva- les temàtiques a discutir. Des que jo conec el Consell d’Europa i les seves activitats, a penes ha canviat les seves expectatives i el seu rol. Això no vol dir que no sigui necessari, de fet, ho és més que mai i el Consell d’Europa sempre serà un dels actors més importants en el desenvolupament i participació de les comunitats gitanes, donant-li veu on altres institucions a nivell europeu o nacional mai ho han fet.

No obstant això, la joventut gitana, malgrat tenir un pla concret d’acció, d’haver estat actor principal en els últims anys, sembla que continua quedant-se difuminada i acoblada a altres programes. Si algú pren uns segons a mirar les activitats del Roma Youth Action Plan, es detenen l’any 2017, almenys de manera oficial. Així i tot, el passat 8 d’abril va haver-hi una activitat sobre apoderament i participació juvenil organitzada per ERGO Network i Phiren Amença, les organitzacions que han pres el relleu i avui són actors principals sobre joventut gitana.

El rol de la joventut gitana a nivell internacional, almenys amb el Consell d’Europa, s’ha integrat dins del Council of Europe Strategic Action Plan for Roma and Traveller Inclusion (2020-2025). Suposem que és una acció per a reduir costos a causa de la crisi mundial i al tancament que han exercit determinats països en les seves aportacions al Consell i en particular, al departament de ciutadania democràtica i participació.

Això no hauria de ser un problema en si, però potser el rol i el protagonisme de la joventut gitana no ha evolucionat com havíem somiat uns anys enrere. És possible que ara, uns anys després, els nous líders de la joventut gitana, vulguin tornar a sacsejar Europa i deixar la seva petjada assumint un nou rol.

Les polítiques actuals de les institucions europees, com podem veure, no són diferents del que eren fa uns anys i un nivell substancial d’incertesa envolta a tota una sèrie de polítiques i projectes posats en marxa pel Consell. Però abans que s’entri de nou en la dinàmica de fer aportacions i recomanacions sobre com apoderar a les comunitats gitanes, com formar nous líders i promoure la inclusió social, pot ser els propis líders haurien d’introduir noves reformes i protestes; han de fer una pausa per a assegurar-se que no estan repetint els errors del passat.

Això és particularment important quan les capacitats de les institucions europees estan en declivi i hi ha menys diners disponibles per al desenvolupament d’activitats i projectes. No podem donar-nos el luxe de deixar que els coneixements adquirits durant tants anys de lluita i treball sobre el que funciona, i el que no funciona, es malgastin.

L’experiència adquirida pels quals ja vam ser allà, revela una necessitat crítica d’establir un marc clar per a la participació gitana que defineixi pautes i punts de referència per a determinar qui està involucrat, en quina etapa, amb quin “nivell” de participació i la metodologia mitjançant la qual es durà a terme.

La qualitat dels processos participatius de la joventut gitana s’ha vist restringida per la capacitat limitada dels governs europeus i la pròpia societat civil. Els governs manquen d’habilitats per a executar processos que es proposen a nivell europeu però que després són incapaços d’executar a nivell nacional. La societat civil gitana europea continua mancant d’habilitats d’anàlisis i elaboració de polítiques i recursos financers i, en alguns casos, connexions amb les bases, paradoxalment en aquesta Europa de l’est on tant es posa èmfasi.

Hauria de ser de vital importància que els joves, principalment des de les àrees locals i nacionals, donin un cop a la taula i prioritzin l’aprenentatge i la innovació sense la distracció de més canvis en les polítiques que sorgeixen des d’Estrasburg. En lloc de canviar les prioritats o introduir més recomanacions, l’atenció ha de centrar-se en afrontar els desafiaments que avui es troben les comunitats gitanes en general i la joventut en particular, aprofitant al màxim el que ja sabem. No oblidem que les institucions europees han d’estar al servei de la societat civil i no a l’inrevés, i han d’encoratjar el treball en les àrees que la societat civil gitana demandi, no sols inventar coses noves, com una forma d’estalvi eficient i millors serveis per als ciutadans gitanos europeus.

Si ens diuen que deu anys després hem de continuar fent recomanacions sobre com lluitar contra l’antigitanisme i continuar compartint bones pràctiques sobre inclusió gitana, és que alguna cosa hem fet malament. Recordin això de:

“La bogeria és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”

Perquè això és assumir que no hem sabut combatre l’antigitanisme i que això de compartir bones pràctiques no serveix per a res. Perquè continuo creient fermament que no necessitem formar a més joves líders gitanos per a lluitar contra l’antigitanisme, sinó que hem d’implicar la resta de la societat al fet que siguin ells els que prenguin un rol actiu, derroquin els seus prejudicis i es posin a treballar colze a colze amb nosaltres i no sols veure’ns des de la distància i aplaudir el molt que ens impliquem…

És l’hora d’adaptar les noves realitats de la joventut i les necessitats de la gent per a atallar i desenvolupar programes més efectius i detenir aquesta roda infinita de parlar sempre del mateix. És hora d’admetre que no hem fet tot bé, que ens hem equivocat i que hem après dels errors. Els desafiaments són els prou grans i importants perquè la nova generació de joves, àmpliament preparats, siguin capaces de generar les seves pròpies oportunitats i reclamar les seves demandes. Això implica aprendre del que va sortir malament i del que va sortir bé, i comprendre el moll de la qüestió: d’on va provenir una iniciativa, com es va desenvolupar i les formes de treball que es poden aplicar en altres llocs, no sols en els detalls d’un programa a tractar en un seminari de dos dies. Ser conscients de quins són les parts que haguéssim fet de manera diferent, quines són les parts que espatllem i què vam aprendre d’això.

El Consell d’Europa i la resta d’institucions europees també haurien de prendre nota de l’aprenentatge aconseguit aquests anys. Saben com fer-ho, el Consell Assessor de la Joventut (The Advisory Council on Youth) és el millor exemple d’això: mantenir forts vincles amb el que succeeix sobre el terreny i escoltar activament les comunitats locals sobre el que hauria de ser una nova era en aquesta Europa tan canviada i canviant.

Així que aquest és un amable recordatori a la generació de joves que ara ha de fer un pas al capdavant: Prenguin-se el temps necessari per a analitzar el present, aprenguin del passat i protestin, no es conformin, derroquin tots els obstacles, rebutgin el que no serveix i construeixin sobre els pilars que funcionen.

(Image source: www.coe.int)

Leave a comment