Deu Negrets

by Ramón Flores

and_then_there_were_none

L’any 1939, l’escriptora britànica Agatha Christie va escriure una novel·la que va passar a la posteritat que avui coneixem com “Deu Negrets”.

El seu títol original en anglès era precisament aquest, “Ten Little Niggers”, fent referència a un conte infantil que es relata dins la novel·la, encara que posteriorment es va canviar a la seva arribada als Estats Units per les connotacions pejoratives que implicava (a pesar que, en la dècada dels anys 40, la societat d’Estats Units era profundament racista i classista).

Des de llavors, el seu títol en llengua anglesa és “And Then The Were None”.

“I llavors no va quedar cap”.

No els faré spoiler sobre l’argument, gairebé tothom ja sabrà que la història va sobre 10 persones amb foscos passats, atrapades en una mansió situada en una apartada illa i que van morint una a una sense que se sàpiga qui serà el següent ni qui és l’assassí. Però el títol original i el posterior canvi, tenen la seva substància, no ho creuen?

Dels negrets protagonistes del conte al qual fan referència en la novel·la, al final, no va quedar cap.

Potser, avui dia, amb 22 anys que portem ja d’aquest segle XXI, en aquesta Europa tan moderna i tan nostra, hauríem de prendre les precaucions necessàries perquè les forces de la dreta política i mediàtica han començat una batalla feroç i despietada per vilipendiar tot aquell pensament que intenti aprofundir, reformular i repensar les formes en què es presenten i discuteixen els assumptes racials i discriminatoris en les societats contemporànies. I al final, no sé quants negrets quedaran. O quants gitanets…

L’estratègia és subtil. Utilitzen els mateixos arguments de les teories crítiques per a demonitzar a qualsevol que s’atreveixi a desafiar l’hegemonia blanquejada de la dreta política i mediàtica. Gairebé tot el que emana de l’assetjat camp de la igualtat social és una versió ridiculitzada i extravagant de la crítica social contemporània al racisme a Europa. L’extrema dreta europea ha desplegat aquesta extravagància a diversos camps per a fabricar un relat fàcil i discurs simplista que inclou portar al continent a una era de suposada esplendor blanca i cristiana.

Van començar ja fa un temps. Portem diversos anys escoltant allò de “Ideologia de gènere”, un discurs que clarament ha guanyat l’extrema dreta banalitzant el feminisme; catalogat de “quiosquet per a cobrar de subvencions” per la premsa afí i, on fins i tot, l’Església catòlica que des dels seus púlpits adverteix als seus fidels, com l’exarquebisbe de Sevilla, Juan José Asenjo, que va arribar a afirmar que el feminisme radical està «pastat de supremacisme, ressentiment i ideologia de gènere» i té «inequívocs orígens marxistes».

Fixin-se en la jugada: el feminisme és el principi d’igualtat de drets de la dona i l’home i a més és el moviment que lluita per la realització efectiva d’aquests drets. El concepte és fàcil, no?

El discurs de l’extrema dreta li dona la volta: pasta supremacisme (de la dona sobre l’home), per la qual cosa no busca la igualtat sinó la destrucció de l’home. També arriba a l’àmbit educatiu, on aquesta “ideologia” està penetrant en la ment dels pobres alumnes als quals pretenen adoctrinar.

El capítol actual contra el feminisme és la lluita del concepte “violència de gènere”, per a canviar-lo per “violència domèstica”. No és una qüestió només de concepte. Aquí ens justifiquen que la violència domèstica ha sofert un alarmant augment degut a la “revolució sexual”, una de les fites pels quals també ha lluitat el feminisme.

La lluita també va contra el “lobby gai”, que pretén mariconitzar el món. L’extrema dreta ens adverteix del pla malèfic: volen destruir a l’home perquè en el món manin les dones en els seus quiosquets, i la vegada, tornar a tots els homes marietes perquè així arribi un punt en què l’espècie humana desaparegui per la seva incapacitat de reproduir-se.

Al final, si sumem dos més dos, ja podem endevinar quin pot ser el següent target group. Perquè ja veiem com triomfen uns certs discursos a Hongria, o a França contra les comunitats gitanes. El discurs a Espanya de l’extrema dreta és que s’està intentant convèncer a la ciutadania que aquest és un país racista, i que afirmar això, és tan racista com el racisme i ja comencen a proposar bandejar discussions parlamentàries.

La jugada ja ha començat, l’extrema dreta espanyola ja ha iniciat la batalla dialèctica, on afirma que la comunitat gitana no està discriminada perquè els seus drets es recullen en la Constitució i a més es nega en comissions parlamentàries que s’inclogui de manera expressa en el Codi Penal el càstig a la discriminació racial contra els gitanos.

En aquest escenari, podem estar segles parlant d’antiracisme, privilegis blancs, racisme sistèmic, interseccionalitat, etcètera… Però si es continua exhibint aquesta impaciència i aquesta obsessió per guanyar la batalla dialèctica, al final, ens quedarem de nou als llimbs del simbòlic, mentre l’extrema dreta haurà guanyat la batalla material i tangible. I si entrem en la batalla que ells volen, la guanyaran. I al final, no en quedarà cap…

Davant afirmacions com aquesta: “Ens sembla inexacte sostenir que existeix un odi generalitzat contra els gitanos, és una manipulació sectària que només està en la ment esbojarrada de la ultraesquerra”, va dir la diputada de Vox, que considera que no hi ha “cap discriminació” cap als gitanos i que la proposta busca “enfrontar paios contra gitanos”, seria maldestre entrar en la batalla dialèctica, perquè per molt que es vulgui explicar, el que no vol entendre, mai entendrà, a més, qui fa costat a aquests grups, tan sols troba aliment al seu odi. Contra les paraules, fets. No cap a una altra estratègia.

Perquè la voluntat de l’extrema dreta és la ceguesa. Ser hostil davant la justícia social perquè, a més, treure les banderes patriòtiques no és res nou. Avui, es promou el temor al tot, perquè instaurar la por en la ciutadania a través del discurs simplista és efectiu, ràpid i barat; és una forma molt efectiva de posar a la ciutadania en alerta. Contra tot. Contra tots.

Per cert, el poema dels deu negrets diu així:

Deu negrets sortien a sopar en breu

Un es va asfixiar i llavors van quedar nou

Nou negrets estaven desperts fins a molt tard estant satisfet

Un es va quedar adormit i llavors van quedar vuit

Vuit negrets van viatjar per Devon prenent-se un aniset

Un va dir que es quedava allà i llavors van quedar set

Set negrets tallaven llenya de color beix

Un es va tallar en dues meitats i llavors van quedar sis

Sis negrets van jugar amb un rusc aixecant-la amb afany

Una abella va picar a un d’ells i llavors van quedar cinc

Cinc negrets van estudiar Dret a la sortida del teatre

Un es va fer advocat i llavors van quedar quatre

Quatre negrets van ser a la mar a nedar sense arnès

Un areng vermell es va empassar a un i llavors van quedar tres

Tres negrets van passejar pel zoo als animals dient-hi adéu

Un gran os va matar a un d’ells i llavors van quedar dos

Dos negrets es van asseure al sol en un moment inoportú

Un es va torrar a mort i només va quedar un

Un negret s’ha quedat sense cap company

Es va penjar per la solitud i llavors no va quedar cap!

 

Compte amb anar perdent suports i gent pel camí. Compte amb què els que propaguen odi aconsegueixin calar encara més amb el seu discurs simplista en ments simples. Encara som a temps de canviar el final del conte.

 

 

 

 

(*imatge: Cartell de la pel·lícula de 1945 “And Then The Were None”, adaptació al cinema de René Clair. Font: filmaffinity.com)

Un 8 d’abril marcat en tota Europa per la invasió d’Ucraïna

by Seo Cizmich

IMG-20220406-WA0003

*Imatge de Daniel Diaz Heredia

Diversos són els articles, post i esdeveniments de commemoració que envolten a aquesta data tan significativa, sobretot per la magnitud del que representa el que tinguem un dia en comú tots els Gitanos, Roma i Sinti del món.

Avui és molt senzill disposar d’informació, gairebé tot està a l’abast de qui ho desitgi i a través d’internet es pot obtenir de manera molt detallada els aspectes relatius a la història d’aquesta commemoració, com i on neix el 8 d’abril, de qui va ser la iniciativa, si ha hagut un reconeixement institucional, i per qui. Però al marge de tot això i si en alguna cosa coincidim la gran majoria de persones Gitanes, Roma i Sinti del món, és en el sentiment d’UNIÓ, en la força que representa per al nostre poble saber que la nostra Rromanipen ens uneix més enllà de muntanyes, rius, països, colors polítics, origen, creences, ideologies i religions… Això és el que representa per a mi i per als milions de gitanos del món els colors de la nostra bandera, el blau del cel, el verd de la terra i la roda vermella, el fort batec del nostre cor.

Aquest sentiment d’identitat comuna i pertinença, que supera qualsevol frontera física i mental cobra major dimensió enfront dels esdeveniments que estem vivint en l’actualitat més recent amb motiu de la invasió a Ucraïna.

Haig de dir que em sento molt emocionat per les respostes de solidaritat i les accions nascudes del cor que estem presenciant, em fan reforçar encara més en aquesta posició de Poble Transnacional. Gairebé diàriament rebem trucades de persones preocupades que pregunten com poden contribuir i de quina manera, algunes disposades a realitzar entre 4.000km i 6.000km en ‘un parell de dies’ amb el seu propi vehicle i sense cap ajuda econòmica, sense parlar anglès ni cap altre idioma dels països en ruta fins al destí promoguts per la crida del cor, per aquest fort batec que t’inunda des de l’estómac fins al cap travessant tot el teu ser i que et repeteix constantment que ‘has de fer alguna cosa.

Aquest fort batec ressona en el meu interior i recordo com si fos just en aquest mateix instant una setmana abans de l’inici de la Guerra Civil de la Ex Iugoslàvia. Jo em trobava a Sarajevo amb els meus pares per temes burocràtics, la meva mare va tenir un pressentiment i va convèncer al meu pare perquè marxéssim aquella mateixa tarda. En pujar-nos al cotxe i avançar uns quilòmetres vam començar a veure els controls de pas i algunes barricades, la meva mare orava, un soldat va colpejar la nostra finestreta, la meva mare es va baixar del cotxe, va parlar amb el soldat i ens va permetre avançar fins que aconseguim travessar la frontera. No vaig tenir temps d’acomiadar-me dels meus veïns, dels meus companys de joc, molts dels quals mai vaig tornar a veure.

Entenc i comparteixo el sentiment de totes les persones que avui no dubten a posar el seu temps i els seus recursos i viatjar cap a la frontera d’Ucraïna, valoro davant de tot que en el sospesar els pros i els contres d’un viatge així, s’anteposin els propòsits.

Actualment estan en funcionament dues campanyes de recollida de donatius econòmics amb els quals poder contribuir des de 5€, gestionades per ERGO i TERNYPE. Ambdues són xarxes europees d’associacions gitanes que advoquen pels drets del Poble Roma i Sinti. Gràcies a aquestes aportacions s’està ajudant en origen, comprant els subministraments als pobles fronterers i introduint-los al país per corredors humanitaris d’ajuda.

Puc donar fe que els subministraments estan arribant al Poble Romaní d’Ucraïna.

Desitjo que aquesta situació finalitzi al més aviat possible, que en breu Ucraïna i el nostre Poble Romaní pugui tornar a gaudir de Salut i Llibertat, Sastipen thaj Mestipen, que cap vida més sigui arrabassada ni ara ni el futur pels efectes i conseqüències de les relacions de poder, en aquesta interminable partida d’escacs mundials en la qual tan sols som els peons.

 

El drama de ser gitano a Ucraïna

by Ramón Flores

Rroma Ucrania

Més enllà del drama que suposa una guerra en ple segle XXI, una vegada més les comunitats gitanes són les més colpejades.

Ja s’avisava a la fi de 2021, que els radicals neonazis a Ucraïna estaven atacant a residents gitanos a la ciutat d’Irpin, molt prop de Kíev, on es celebraven marxes antigitanes amb la connivència de la policia i les autoritats locals, que aclarien que allò era només una reunió pacífica.

Ja de per si és d’estranyar que una reunió de grups paramilitars d’extrema dreta sigui titllada de pacífica, però com sempre, sabem que ser racista antigitano surt molt barat en aquesta Europa tan nostra.

En ple 2022, amb una invasió i un atac sense precedents d’un país a un altre, les comunitats gitanes de la regió tornen a ser les més vulnerables de tot aquest conflicte i de nou, la comunitat internacional mira cap a un altre costat.

En el cas d’Ucraïna, no és res nou, ja en 2017 es va ignorar totalment l’assassinat d’un líder activista romaní a Khàrkiv.

Però, en aquests temps actuals es confirma que, qui sembra vents, recull tempestats. Quan li dones carta blanca a grups radicals paramilitars, com el batalló Azov, per a treballar colze a colze amb les forces de seguretat estatals i sota el paraigua del ministeri de l’interior per a lliurar una feroç batalla a la regió oriental del Donbass, passen aquestes coses. Normalitzar la presència de radicals violents en qualsevol país que es consideri democràtic, mai és una bona idea.

Sota l’administració de Zelenski no ha millorat ni una mica els enfrontaments i la presència de radicals al país, més aviat ha intentat construir un govern on comptar amb suposats experts (Zelenski, no l’oblidem, és un actor fent política) per a dur a terme les tasques més difícil, com col·locar a Arsen Avakov al capdavant del ministeri de l’Interior, un tipus molt pròxim a l’esmentat batalló Azov o a l’agrupació Pravy Sektor, és a dir, ha instal·lat radicals d’extrema dreta en les institucions oficials.

Tot això per a les minories gitanes a Ucraïna resultava un drama immesurable. Ja sabem com van acabar aquestes coses a Polònia, República Txeca i Hongria quan deixes a l’extrema dreta campar a plaer.

En aquells moments, el G7 es va posar digne i va elevar la veu, preocupant-se pels moviments extremistes a Ucraïna, però tot es va quedar aquí. La Unió Europea va fer el que millor se li dona en els moments difícils: veure, sentir i callar. Aquesta mateixa UE que avui aplaudeix el discurs lacrimogen del president Zelenski.

No obstant això, fins i tot quan algunes persones gitanes prenen part del conflicte per a defensar la seva terra, són motiu de mofa per part de la comunitat internacional.

Es lloa la valentia dels ciutadans ucraïnesos quan defensen les seves ciutats contra tancs i exèrcits armats, però si ho fan els ciutadans gitanos, la premsa riu i es mofa, encara que per fortuna no tota.

I avui, en ple 2022, tenim un conflicte bèl·lic a Europa, però de nou les comunitats gitanes són ignorades, violentades i perseguides i ja estem sent testimonis de les dificultats d’escapar de la violència a Ucraïna depenent d’on siguis i a quin grup ètnic pertanys.

Periodistes de molts països ja estan denunciant les dificultats d’escapar d’Ucraïna per a ciutadans africans i asiàtics, amb distinció de cues per a ucraïnesos i estrangers.

Endevinin en quines cues estan els ciutadans gitanos…

Així i tot, les comunitats gitanes que resisteixen a Ucraïna no estan dubtant ni un segon a defensar-se. Fins i tot en altres països, com Eslovàquia, les organitzacions gitanes estan ajudant sense descans en el transport i acomodament de centenars de refugiats a la frontera amb Ucraïna sense mirar passaport o origen ètnic, tal com es recollia en el portal Romea.cz fa uns dies.

També a Hongria, les comunitats gitanes locals s’estan organitzant per a acollir refugiats i oferir, principalment als nens, l’assistència que necessiten.

Però, com serà Ucraïna després de tot això? En quin lloc quedaran les poblacions de persones romanís no sols en aquest país, sinó en la resta d’Europa?

La memòria col·lectiva és de curta durada. Els temps passaran i les comunitats gitanes continuaran sent ignorades, colpejades i massacrades.

Maleïts siguin els temps de guerra i maleïts siguin els temps interessants.

 

 

Les dones romanís durant el Porrajmos

by Annabel Carballo

auschwitz_header-26235

Que el Genocidi nazi del Poble Romaní és el “Holocaust oblidat” és una realitat. Això és degut a l’escàs reconeixement amb que compta. D’una banda, els perpetradors no van ser processats ni perseguits en els judicis per crims de guerra per les atrocitats i delictes contra les comunitats romanís. I d’altra banda, Alemanya van nega inicialment les compensacions de guerra a les víctimes romanís i sinti amb l’argument fals que no havien estat perseguides i exterminades per motius racials. En molts altres països, avui dia, encara hi ha supervivents que no han rebut cap restitució. En aquest sentit, les víctimes romanís han estat ignorades.

En relació al Poble Romaní, tots dos sexes han estat sotmesos a formes similars de persecució i violència: abusos, treballs forçats, fam, deportació, humiliació i mort, però només les dones havien de fer front a la maternitat, embarassos, avortaments i exàmens ginecològics invasius. Si el genocidi del Poble Gitano a Europa és un tema poc investigat dins del context de l’Holocaust, la violència i la violència sexual vers les dones romanís continua sent un tema marginat i relegat.

Quan parlem de violència, especialment la violència sexual, cap a les dones romanís, a més de dolor infligit a les dones que van patir les violacions, s’ha d’entendre també com una manera de castigar i humiliar a tota la comunitat gitana. Les dones romanís no van ser violades solament pel fet de ser dones, sinó que van ser violades i humiliades de manera específica pel fet de ser dones gitanes i aquesta humiliació s’estenia a tot el Poble Gitano provocant un dolor moral que estava molt per sobre del dolor físic.

Un atac als valors de la cultura romaní, fins i tot tenint en compte que la població gitana és una població heterogènia. Va ser la humiliació (compartida) a través de la nuesa forçada a l’arribada, sobretot, al Zigeunerlager a Auschwitz-Birkenau. L’exposició del cos nu, especialment el de les dones i el de les ancianes concretament, va ser viscuda com una agressió als codis ètics del Poble Romaní. Així ens l’explica Otto Rosenberg, supervivent sinto, en les seves memòries quan es va trobar amb la seva àvia totalment nua: “va intentar avergonyida amagar-se darrere del nen que portava en braços; jo em vaig girar cap a una altra part, conscient de la vergonya que la meva àvia sentia que el seu net la veiés nua. No crec que pugui haver-hi major turment: dones amb els seus fills majors, homes nus davant de les seves filles” (Un gitano a Auschwitz, pàg. 71-72). Però aquesta violació cap a la dona gitana i cap al Poble Gitano continuava amb l’afaitat del cabell i el rapat de tot el borrissol corporal, que va ser un atemptat a l’honor de les dones romanís, especialment cap a les dones majors. Tal com indica la historiadora Regina Mühlhäuser, el rapat del pèl i afaitat corporal per qualsevol i en presència d’homes i la inspecció genital van produir sentiments i significats de violència sexual en les dones i una humiliació no sols cap a les dones, sinó cap als homes de la mateixa comunitat. A més d’això, les dones romanís també van sofrir avortaments forçats, esterilitzacions forçades i experiments mèdics en els camps i guetos.

Tota aquesta violència, tal com descriu Mühlhäuser, va constituir un atac contra el cos reproductiu de la dona, el qual estava dissenyat biològicament per a reproduir la nació jueva en el cas de la dona jueva o la nació romaní en cas de la dona gitana. Per tant, segons comenta la historiadora, estem parlant de violència sexual genocida. Les esterilitzacions cap a les dones romanís mereixen una recerca específica i precisa, perquè l’abast va moltíssim més enllà del 1945. Hem de recordar que enguany comencen els judicis per a les compensacions de les dones romanís que han estat esterilitzades forçosament a la República Txeca fins fa molt poc.

En relació a la violència sexual física a les quals van ser subjectes moltíssimes dones gitanes, aquesta va ser viscuda com un atemptat també a l’honor masculí i al de la comunitat gitana en general, perquè va ser una acció atroç i humiliant que danyava seriosament la moral d’aquells homes afectats i que no podien fer res. La brutalitat de la violència sexual física vers les dones romanís no va tenir límits morals ni ètics, especialment a Transnístria (Romania). Dels 25 mil gitanos i gitanes que van ser deportats a Transnístria, la meitat d’aquests van morir de fam i malalties. Molts van morir en el camí per esgotament. En aquesta zona, els gitanos van ser totalment “abandonats” sense menjar i sense roba. Els testimoniatges romanís, homes i dones, del documental Valley of Sights  recorden com les dones van ser forçosament violades davant dels seus sers estimats, obligats a mirar, sinó els mataven. Aquesta brutalitat i deshumanització cap a les dones va ser part integra del genocidi en contra del Poble Romaní i un atac i violació als seus codis ètics i culturals.

La violència sexual era un mitjà de terror i control social no sols sobre les dones, sinó també sobre tota la comunitat gitana (així com cap a la comunitat jueva). La historiadora Mühlhäuser comenta que les històries i els rumors sobre violacions es propagaven instantàniament pels camps i guetos, incitant a la por. Molts pares van haver de presenciar brutals actes de violència sexual contra les seves pròpies filles, que no van poder prevenir ni detenir. Això va produir un profund sentiment de culpa i impotència. I aquests sentiments també tenien gènere: els homes van experimentar l’agressió sexual com a actes relacionats amb la seva incapacitat per a protegir “les seves dones”. La presència de sers estimats durant la violació va ser un factor humiliant addicional per a les supervivents de violació. Les conseqüències psicològiques per a les pròpies supervivents que van ser víctimes van ser severes, a més de la pèrdua de dignitat personal, seguretat, creences i un sentit d’identitat, algunes dones es van suïcidar després de ser violades. Unes altres van desenvolupar trastorns mentals i moltes van sofrir lesions greus. La violació, els experiments mèdics i l’esterilització van tenir conseqüències dramàtiques a llarg termini, fent que moltes dones no poguessin quedar embarassades en el futur.

Les dones gitanes, no sols van ser víctimes de la violència sexual i violència sexual física, sinó que també van ser personatges principals d’històries de resistència, lluita i fortalesa. M’agradaria destacar a Bibi, Alfreda Noncia Markowska, supervivent polonesa-romaní. Aquesta heroïna romaní és coneguda per salvar de la mort a cinquanta nens jueus i romanís. Bibi Noncia va poder escapar al costat del seu marit de la captivitat nazi, durant el qual va ser assassinada tota la seva família. Durant l’Holocaust, Bibi Noncia va recórrer els llocs on van ser executats tant jueus com gitanos a la recerca de supervivents, per a després amagar-los a la seva casa i obtenir documents falsificats per a tots ells. La nostra heroïna va ser condecorada amb la Creu de Comandant amb Estrella, de l’Orde de Polònia en 2006, pels seus actes heroics i humanitaris.

D’altra banda, cal destacar el paper de les mares romanís que van ser deportades al Zigeunerlager juntament amb els seus fills i filles. La seva fortalesa i resistència va ser imprescindible per a la supervivència dels fills/as. Així ho explica Ceija Stojka sobre la seva mare que es va quedar només amb 6 fills quan el seu pare va ser deportat en 1940 a Buchenwald i, posteriorment, a Dachau. La mare no sols va haver de mantenir i cuidar als seus fills/as, sinó que va sofrir la deportació a Auschwitz-Birkenau, on va morir un dels seus fills, i, posteriorment, a Ravensbrück i, finalment, a Bergen-Belsen juntament amb alguns dels seus fills. Si la supervivència d’un mateix/a era una tasca difícil, el fet d’haver de protegir els teus propis fills/as, et generava una auto-exigència que portava als límits les forces de les presoneres. Així almenys ho recorda Otto Rosenberg que creu que va sobreviure perquè estava sol i prenia decisions per a si mateix.

Si destaquem la valentia de la mare dels Stojka, hem de posar en relleu a Sophie Höllenreiner mare de sis nens/as que va ser deportada al Zigeunerlager a Auschwitz-Birkenau i, posteriorment, a Bergen-Belsen. Recorda aquest segon camp com el pitjor, ja que no havia absolutament res per menjar ni beure i, a més a més, va caure malalta i només pensava en els seus fills i que no podia morir-se pel bé dels seus fills. A més va haver de bregar amb l’esterilització dels seus dos fills majors i amb les seves conseqüències en el període postguerra.

I finalment, també m’agradaria ressaltar la fortalesa i coratge de Theresia Reindhart, mare de Rita Prigmore. Theresia va ser obligada a signar la seva pròpia esterilització per a evitar la deportació de la seva família a Auschwitz-Birkenau. El dia de l’esterilització, van descobrir que Theresia estava embarassada de bessones i, llavors, va ser obligada a signar que lliuraria els seus nadons a les autoritats nazis per evitar la deportació de totes. Theresia es va veure obligada a lliurar les seves filles bessones, Rita i Rolanda, i, posteriorment va ser esterilitzada. Va intentar visitar a les seves filles a l’hospital, però mai li deixaven veure-les. Una vegada va aconseguir portar-les-hi, però els nazis van venir a buscar-les. Un dia va decidir anar a l’hospital i es va trobar a una de les bessones mortes en una espècie de banyera, era la Rolanda, que va morir a causa dels experiments. Davant d’aquest terror, Theresia va aconseguir agafar a la seva altra filla i va fugir del lloc i es va amagar fins finalitzada la guerra. Mai li va contar aquesta història a la seva filla Rita fins que, aquesta d’adulta, va sofrir un accident i va descobrir tota la veritat. Rita que vivia als Estats Units i va decidir tornar a Alemanya, deixant a la seva família, per a ajudar la seva mare a lluitar pel reconeixement i reparació del que va passar. Després de molts anys de lluita, ho van aconseguir. El sacrifici va ser enorme per a la família. Rita va haver de deixar a la seva família durant anys, veient als seus fills només una vegada a l’any, ja que el seu ex marit no li va permetre que ella els hi portés a Alemanya. El coratge d’una mare, esterilitzada, per recuperar el seu nadó dels nazis i el sacrifici de la seva filla per donar a conèixer la veritat i lluitar pel reconeixement ha de ser recollit com a actes de lluita i resistència.

Les dones gitanes van sofrir molt. Van ser diana de les humiliacions dels nazis cap a la Població Romaní i els seus valors, honor i dignitat com a poble. Malgrat això, van lluitar i van resistir. Van portar al límit les seves forces per a protegir i salvar als seus fills/as. Van haver d’alimentar als seus fills amb terra i fulles. La supervivència individual era difícil, la supervivència familiar impossible i elles ho van aconseguir. Van lluitar per mantenir i protegir la família, element clau de la cultura romaní. La família era el pilar de supervivència, sense la família, la vida no tenia sentit. Els nazis van intentar exterminar al Poble Gitano, no sols físicament, sinó també culturalment a través de la violència cap a les dones. Violència moral i violència física. Però ELLES van resistir, no sols per elles, sinó per la família i, en definitiva, pel poble.

 

Referències:

Mühlhäuser, Regina (2017). Sexual violence and the Holocaust en Andrea Peto (ed). Gender: War. Farmington Hills: Macmillan Reference. P.102

Rosenberg, Otto (2003). Un gitano en Auschwitz. Madrid: Editorial Amaranto.

Sierra, María (2020). Holocausto Gitano. El genocidio romaní bajo el nazismo. Madrid: Arzalia Ediciones, S.L.

Sonneman, Toby (2002). Shared Sorrows. A Gypsy family remembers the Holocaust. Hertfordshire: University of Hertfordshire Press.

Testimonio 45023 – USC Shoah Foundation VHA.

Testimonio 40213 – USC Shoah Foundation VHA.

 

El bon camí del cant flamenc

by Juan José Suárez Laso

Mirada serena

*Imatge de Tatsumi Shimura

Per a conèixer el flamenc si més no una mica millor, cal rastrejar l’origen del cant flamenc allà on es va iniciar un llarg viatge musical que travessa més de mil anys de temps i desfer un camí llarg i nocturn que ens portarà a l’intimidat del lloc on va néixer.

Les melodies, les tonalitats, la rítmica i harmonies que produeix el cant flamenc són les mateixes que escoltem en els actuals cants qawwali, art religiós musical, de les nostres estimades Pakistan i Índia. La tècnica vocal utilitzada en el cant és la mateixa que s’aplica en aquests cants místics que parlen d’amor, o cerca del diví. Els grans mestres d’aquest cant s’emmarquen dins de l’escola Sufí del Panjab. Sobretot, Nusrat Fateh Ali Khan; si s’escolta el cant d’aquest home, immediatament, són recordats els ressons gitanos. Idèntica naturalesa, vigor espiritual i un serè crit d’auxili.

La serena veu, fatigada per l’ànsia i la crueltat, és la que s’acosta a Déu recreant la naturalesa mateixa del món. Déu és filtrat pel remei de la dolça i assossegada veu de l’home aterrit. De la destresa del gitano per enfilar alegria i espanto sorgeix l’anell del cant, una joia. Quan va deixar el gitano de celebrar l’amor i el riure per a ser obligat a cantar el dolor i la por? Què va ser el que va produir aquest fatal i fèrtil canvi? Si mirem la genealogia del cant flamenc apareixen tres gestos que poden respondre: toná-martinete, seguiriya i soleá. I els tangos gitanos són el fruit més amable, dolç i suculent del cant. Cant que sorgeix en l’àmbit domèstic de les cases gitanes. I aquesta paraula, “cases”, en dos sentits: llar i llinatge o família.

Són els silencis i les intimitats de casa les que procuren que el cant es doni; en la intimitat està l’eco gitano que no alça la veu per no sobresaltar la respiració dels ocellets. En els principis històrics del cant no hi ha exhibició ni cerca al carrer, hi ha tendresa i un recolliment d’amanyac; hi ha disciplina i ciència; hi ha educació i ferma finor. És aquí, a casa, on els llinatges del cant, el toc i el ball es forgen temperant i custodiant aquesta joia que de temps i puresa està sense lluentor, com les veus ronques de les gitanes. Per això existeixen “cases cantaores”, famílies que atresoren el cant en el seu armari de rebost i que en un moment donat, allà per la meitat del XIX, treuen al carrer les seves riqueses. El cant és desenvolupat, en un altre àmbit, per fins estilistes gitanos que van esbossant el flamenc, fixant una nova sonoritat que compleixi amb els exigents requisits de la seva oïda. Per això, i a partir d’aquí, la polèmica “cant flamenc” “cant paio” no és més que una pugna entre oïdes i sonoritat de veus de diferent naturalesa; l’origen del cant no està en discussió, mai va estar a debat, la qual cosa es dirimeix aquí, en aquesta duradora discòrdia, és una nècia qüestió d’estil.

Els gitanos espanyols deixem de cantar a l’amor fa centenars d’anys perquè el lloc de l’empestat no és lloc per a cantar l’amor; aquest pròxim 4 de març farà exactament 623 anys. Vam haver de cantar la por amb veu muda per a no despertar l’enveja insana del castellà, que va canviar la nostra vida per mort civil; forçats a cantar des de la desesperació, cruel companya de viatge. Un llarg camí de segles des del nostre Rajasthan i Panjab natal; Latchó Drom, el bon camí, beneït per una mirada plena d’harmonia i serena acceptació de l’existència, consagrat a ajustar un món que grinyola. Els gitanos fem aquest bon camí lluint una ferma naturalesa transgressora i revolucionària, profund transformar de les coses per una mirada orgullosa que eleva l’existència i construeix el sí del món. Així, la nostra por permanent muda, cada vegada, alegria i somriure abans de ser un verinós odi enquistat. Aquesta mirada porta el regal del flamenc, estimat a tot el món com un tresor benèfic per a la humanitat i que neix de la humiliació feta llei.

Diu Sebastián Porras, periodista, escriptor i educador. “[…]El cant flamenc primitiu és aspre, profund i grandiós. El meu cant és mític, vehicle que allibera el prodigi de la meva veritat. El misteri del cant de les meves ties està tancat en segles de duquelas i alegries que elles glossen amb honradesa lleugera i enlluernadora. El cant flamenc, ben dit, esquiva el parany i l’engany perquè del seu germen neix l’honestedat de l’home nu davant les inclemències de la seva existència. En cada terç d’un martinet, el meu cosí es lliura jugant-se la vida, atiat per la seva angoixa i el seu desemparament, en un combat perdut per endavant. El meu canti és glòria i noblesa. La meva salvació”.

 

Des d’aquí, donar les gràcies a aquest mitjà que va suggerir un article com aquest amb la finalitat de generar opinió i incitar a tots a reconstruir aquesta mirada oblidada i afinar el món amb els sons més exquisits i ferms d’occident, el cant flamenc.