Crònica d’una visita al memorial de l’antic camp per a romanís de Lety u Písku, a la República Txeca. Enveja profunda i vergonya profunda: això és el que vaig sentir a Lety, l’antic camp per a romanís de la República Txeca, convertit avui en un memorial després de dècades de lluita de les famílies. Una crònica sobre el que ensenya aquell lloc i allò que Espanya encara deu als seus morts.

L’autobús

El maig de 2026 vaig viatjar per primera vegada a la República Txeca per participar en dos seminaris a Praga: un de l’Acadèmia Txeca de Ciències i un altre de la Central European University. Temps acadèmics, debats, compartir. Viure, durant uns dies, en la fantasia de la camaraderia acadèmica, sense perdre de vista d’on parteix cadascú. El programa de l’Acadèmia incloïa una visita a Lety. I, tot i que potser hauria estat desitjable quedar-se a Praga, gaudir, o no, del Khamoro Festival 2026, qui escriu aquestes línies decideix prendre una dosi de record, memòria pública i dolor. El dolor pels nostres germans. Un autobús ens porta des de Praga: som quinze o vint investigadors de diferents països, reunits en aquest seminari sobre els usos de la imatge dels gitanos. I jo era, si no recordo malament, l’única persona gitana del grup. No és un retret; és una pregunta que em faig des de fa anys: qui visita, qui explica, qui recorda. A la nostra gent no li sol agradar acostar-se als espais de la Muló, dels morts.

Lety era el tercer camp que visitava. El 2009, de gira amb Flamenco Hoy, de Carlos Saura, vaig ser a Auschwitz. Anys després, en un dels meus viatges a Berlín, vaig anar a Sachsenhausen amb Nicolás Jiménez. Lety, però, el coneixia per la campanya per exigir a l’Estat txec que desmantellés la granja de porcs instal·lada sobre el camp als anys setanta. En sabia el nom i en sabia la lluita. El maig ens regalava un sol de justícia abrasador. Som lluny de les pluges poroses de Polònia i Alemanya.

El lloc

El primer que em va sorprendre va ser l’emplaçament: un vessant que dona sobre una vall, amb un riu, un camí i un poble a prop. Pura Europa Central a la primavera. Explosió de flors. Davant de tota aquesta bellesa, en baixar de l’autobús, m’assalta el dubte: per què aquí? Qui decidia on s’ubicaven aquests camps, i amb quins criteris? Observo l’organització de l’espai. Un gran mur de formigó dona la benvinguda. A dins, unes instal·lacions molt senzilles i, alhora, molt reeixides: una recepció amb una petita llibreria i un espai que jo no anomenaria museu, sinó espai de reflexió al voltant dels objectes que les mateixes famílies han decidit donar o que han estat trobats en les excavacions arqueològiques. A fora, un gran anell de formigó que funciona com a passarel·la mostra tots els noms de les víctimes. Fa una mica de cosa caminar i gairebé trepitjar els noms. Un cartell t’ho adverteix. Hi ha hagut queixes perquè, certament, no es llegeixen bé. Suposo que són les correccions humanes del disseny. L’espai d’allò que va ser, d’allò que ja no hi és, s’assenyala amb un bosc jove que anirà creixent i recordant on eren els barracons. D’aquesta manera, l’arquitectura del passat i la del present dialoguen també amb el pas del temps. A més, s’han conservat alguns murs de l’antiga granja: el memorial no amaga el que va venir després. Ens acompanya la investigadora Helena Sadílková, que va participar en la negociació entre les famílies i l’Estat, i això ens dona el context que cap plafó explicatiu no aconsegueix donar: la història del procés explicada des de dins.

Les capes del temps

Lety va ser un camp d’internament per a romanís i sintis de la Bohèmia ocupada. Hi van passar unes 1.300 persones (xifra probablement infravalorada); unes 327 hi van morir i més de 500 van ser deportades a Auschwitz. La cronologia importa: la decisió de crear un camp de treballs forçats la va prendre el govern txecoslovac abans de l’ocupació; el camp es va obrir el 1940, ja sota el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, i l’agost de 1942 va passar a ser l’anomenat «camp gitano» (cikánský tábor, en txec; Zigeunerlager, en alemany). Molts, sobretot infants i gent gran, van morir per malaltia i desnutrició. El camp es va abandonar l’agost de 1943. No va ser un cas aïllat: a Moràvia va funcionar el seu bessó, Hodonín u Kunštátu. Com ha recordat moltes vegades Romani Rose, president del Consell Central de Sinti i Roma d’Alemanya, les víctimes no obliden. Deixem, doncs, d’anomenar-lo l’«holocaust oblidat».

Després van venir les altres capes. Des dels anys setanta, en el context de la Txecoslovàquia comunista, el lloc va ser una granja porcina, primer estatal i, després de l’arribada de la democràcia, privada. El 1995, amb Václav Havel present, es va inaugurar al costat de les fosses un primer memorial de pedra: «Ma bisteren – nezapomeňte», «No oblideu». El 1998 part de l’espai va ser declarat Monument Cultural nacional. El 2017, l’arqueologia va demostrar que bona part del camp havia quedat sota la granja, i el govern en va aprovar la compra, segons ens van explicar durant la visita, després d’una negociació dura amb l’empresa propietària. El 2018 en van sortir els últims porcs i el Museu de Cultura Romaní de Brno va passar a administrar el lloc. El nou memorial es va inaugurar el 23 d’abril de 2024. Darrere de cada data hi ha una lluita, com la que va sostenir durant dècades Čeněk Růžička, sinti txec i fill d’un supervivent.

Lety no va ser un camp qualsevol: va ser un camp per a gitanos, i això va marcar fins a quin punt se n’ha parlat i quant s’ha trigat a reconèixer-lo. Durant el període comunista, la seva memòria pública no va ser negada, però sí que va quedar eclipsada, com si no fos tan important. Més tard, amb la caiguda del Teló d’Acer, una onada negacionista de l’Holocaust romaní va sumir l’espai en l’oblit: l’Estat txec va ignorar durant anys les demandes reiterades dels activistes romanís perquè es traslladés la granja i, com ja hem dit, no va ser fins al 2018 que va comprar el terreny i va anunciar el seu suport a un memorial per a les víctimes (Rostas, 2019, p. 195).

La memòria de les famílies

Mentrestant, les famílies gitanes continuaven venint al poble, continuaven recordant i assenyalant els llocs amb els seus propis mitjans. Una mica més allunyat de l’espai contemporani, al passeig, hi ha el lloc d’aquells primers memorials. Resulta sorprenent, des d’una òptica hispana acostumada a les damnatio memoriae contínues, que aquests petits memorials no hagin estat substituïts: s’han respectat i s’han integrat en l’espai i en l’experiència total del record. Podem entendre-ho en el sentit que, necessàriament, la memòria pública, estatal, ha de dialogar amb la memòria familiar i la memòria gitana. Dialogar o entrar en tensió. Perquè la memòria també té un component d’impugnació. L’Estat no em reconeix; no importa: poso aquesta creu, assenyalo aquest espai, vinc cada any per recordar que la meva família va ser retinguda, assassinada o concentrada aquí. Aprenem, per tant, que la memòria no és una cosa donada: es construeix l’espai perquè emergeixi, si així es desitja, col·lectivament. I si arriba a l’espai públic és perquè va associada al reconeixement d’un dany públic. I és aquesta reiteració del record del dany la que avui sembla, de nou, amenaçada. A cap Estat no li agrada recordar el seu passat fosc.

Enveja i vergonya

El genocidi dels romanís europeus continua en gran part absent del relat públic. A Espanya, diu Periáñez-Bolaño, l’antigitanisme i el genocidi gitano són tabús: es neguen, es minimitzen o es descomplexitzen (2021, p. 11). Genocidi dels romanís europeus. Com a historiador gitano andalús, així l’anomeno. I així em situo. Altres l’anomenen Samudaripen, Porrajmos o fins i tot Holocaust, amb el desig de ser inclosos en la història pública de tothom. No hi ha unanimitat sobre cap d’aquests termes. I està bé que sigui així, perquè això reflecteix la fortalesa dels debats interns. Hi ha qui rebutja Porrajmos per les seves connotacions en certs dialectes, i hi ha qui no fa servir Samudaripen perquè no la considera una paraula romaní (Alba Pagán i Vasileva Ivanova, 2020, nota 18). Prefereixo no triar taxativament, sinó donar espai a les diferents maneres d’anomenar l’horror.

En un moment de la visita vaig fer una petita intervenció, i les meves paraules van ser: enveja profunda i vergonya profunda. Vergonya perquè el meu país continua tenint desenes de milers de persones sense exhumar, en cunetes i fosses, víctimes de la guerra i de la dictadura, i en aquest aspecte no podem presentar-nos davant del món com una democràcia exemplar.

I enveja perquè els nostres germans, oncles i cosins romanís txecs tenen un espai on resar pels seus morts, tot sabent que no és perfecte, i que per a moltíssims activistes romanís i aliats era un insult que la memòria dels camps estigués enterrada, literalment, sota la merda d’una granja porcina. Aquí, després d’un procés llarg i intens, impulsat per la societat civil, les famílies i diferents col·lectius, hi va haver un compromís públic de l’Estat: preservar el lloc per convertir-lo gairebé, diria jo, en un model de com fer un memorial. Va ser una conquesta de les famílies i els col·lectius. La comunitat romaní txeca va aconseguir els recursos i va situar el reconeixement en l’agenda política.

Però l’enveja no pot ser ingènua: també hi ha un reconeixement simbòlic que, disfressat de bones intencions, pot acabar actuant com un esborrament de la memòria, de la identitat i de l’autorepresentació (Periáñez-Bolaño, 2021, p. 15). Després de gairebé tres dècades de lluita, els descendents dels supervivents van fer possible el memorial, tot i que encara avui continuen reclamant més veu en la seva gestió.

Memòries que es transfereixen

El memorial continuarà connectant-se, interpretant-se i enriquint-se. Però sempre queda un desafiament: com es mantindrà aquesta memòria quan faltin els supervivents, quan passi als seus fills i als seus nets. Quan, potser, hi hagi governs contraris a les polítiques públiques de memòria. Suposo que haurem d’aprendre que les memòries també s’han de compartir. Aquesta memòria, jo, com a gitano del sud d’Europa, l’he de treballar i entendre per fer-la també meva. M’arriba ara, potser, pel fet de ser gitano, per la sensibilitat envers aquests temes i perquè participo activament en tota una construcció internacional sobre els drets dels romanís. Però l’experiència personal i física no es pot substituir. Per això, el més interessant és quan les memòries personals i familiars, alienes, i no només les públiques, es transfereixen, dialoguen, negocien, tradueixen i es posen en contacte. La memòria gitana és «col·lectiva, coral, distribuïda»; «no busca completitud […] Busca transmissió» (Vargas Rubio, 2025, §13): la que sosté una resistència persistent.

I els qui arribem de lluny hem d’aprendre a entrar en aquesta conversa sense ocupar-la.

Referències

Alba Pagán, E., i Vasileva Ivanova, A. (2020). Gitanas without a tambourine: Notes on the historical representation and personal self-representation of the Spanish Romani woman. European Journal of Women’s Studies, 27(2), 145–165. https://doi.org/10.1177/1350506819898739

Periáñez-Bolaño, I. (2021). Huellas del trauma colonial romaní-gitano en España (1499–1978): Narrativas de recuperación y reparación de un pueblo con historia(-s). Open Library of Humanities, 7(1), article 4, 1–19. https://doi.org/10.16995/olh.619

Rostas, I. (2019). A task for Sisyphus: Why Europe’s Roma policies fail. Central European University Press.

Vargas Rubio, M. Á. (2025). El derecho a recordar: Flamenco, mediación y contraarchivos romaníes en el sur de España. Flamenco Arts International. https://www.flamencoartsinternational.org/es/news/the-right-to-remember

La nostra resistència era marginal. Ara en diuen tendència

Des de fa un temps observo una tendència paradoxal en la societat majoritària: una atracció creixent cap a estils de vida i filosofies que guarden una semblança sorprenent amb les pràctiques ancestrals del Poble Gitano. Allò que abans era estigmatitzat i considerat marginal, avui és celebrat com a innovador i progressista quan és adoptat per la cultura dominant. Aquesta observació, contundent i arrelada en la realitat, em convida a reflexionar sobre la complexa relació entre la societat majoritària i la visió gitana del món.

No escric això mogut pel ressentiment, sinó a partir de l’evidència. El que segueix és un compendi –pluja– d’idees polítiques de denúncia estructural, sí, però també una invitació a reconèixer allò que sempre hi va ser, a anomenar l’asimetria amb precisió, i a debatre tot això, idealment en una bona sobretaula, després d’haver menjat un bon putxero amb persones que es tractin amb respecte.

Una saviesa que sempre ha estat aquí

Ho afirmo de manera rotunda. La pròpia realitat em dona la raó: la perspectiva gitana sobre la societat i la vida comunitària no és cap novetat, sinó una saviesa ancestral que se’ns ha intentat arrencar de la nostra cultura i que ha estat expropiada per “modes” imposades. O, en ocasions, apropiada sense el degut reconeixement. Els seus fonaments s’assenten en principis sòlids de vida col·lectiva, suport mutu i una comprensió holística de l’existència que precedeix moltes de les tendències actuals.

Històricament, el Poble Gitano ha practicat formes de vida que avui són considerades “innovadores”: la vida nòmada –actual moviment de nòmades digitals–, la criança comunitària com les corralas andaluses –actual tendència de cocriança cooperativa–, els sistemes de suport mutu –economia col·laborativa, entre d’altres–, i la flexibilitat laboral –recerca actual de conciliació feina-vida– en són exemples clars. No afirmo que aquestes tendències modernes derivin directament i en exclusiva de la cultura gitana, doncs altres tradicions comunitàries, des dels pobles originaris americans fins a les cultures pageses mediterrànies, comparteixen arrels de resistència similars. El que sí que afirmo és que quan aquestes pràctiques són a la nostra cultura, se les anomena endarreriment. Quan apareixen en la cultura dominant, se les anomena innovació. Aquesta asimetria no és casual. És estructural.

Des de la romantització de “lo gitano” fins a la seva estigmatització, s’ha generat un ideari paio d’allò que ha de ser o no ha de ser gitano. Arrels ancestrals, algunes redescobertes en la modernitat, adaptades a les necessitats del capitalisme –i pel capitalisme– i amb noms molons en anglès.

La doble moral: el mateix, però amb preu diferent segons qui ho porti

Tanmateix, en aquest “redescobriment” s’hi amaga una doble moral preocupant. Les mateixes pràctiques que van ser –i continuen sent– estigmatitzades com a “marginals” o “endarrerides” quan provenen del Poble Gitano, són celebrades com a progressistes i innovadores quan les adopta la societat majoritària. Aquesta dinàmica reflecteix una apropiació cultural problemàtica, i els exemples són a la vista de qui vulgui mirar.

La mobilitat amb caravanes queda relegada a l’oci, essent una cosa molt cool, però es veu coartada per a tantes persones treballadores que, per l’avarícia d’alguns, no poden optar a un habitatge de lloguer assequible o en propietat, com passa per exemple a Eivissa. Queda molt bé a Instagram, però molt malament per a les arques públiques i els seus impostos.

Mentre en ciutats com Barcelona es conquereixen els carrers amb la incursió de les superilles –fa goig veure gent llegint al carrer, xerrant, VIVINT– i la pacificació d’artèries de mobilitat, a Badalona es requisa mobiliari personal urbà en barris guetitzats des de la pròpia institució, negant així la criança conjunta, les cures i el contacte entre persones del mateix barri. Només cal fer una volta per barris benestants de les diferents ciutats d’aquest país per contrastar la diferència de recursos i mitjans entre uns i altres: allò gitano és exclòs, mentre que allò progressista és acceptat, fins i tot si tots dos provenen de la mateixa arrel i busquen la mateixa finalitat. La diferència no és en la pràctica. És en qui la practica.

Ah, i un altre dia parlem de la feina de ferraller quan ets una persona gitana, i de treballadora mediambiental quan ets una persona paia. Segles de dedicació al medi ambient i a l’economia circular –reutilitzar, reparar, generar amb poc impacte, com els cistells de vímet, unes pràctiques, per cert, molt gitanes– per veure com aquest àmbit ara és monopolitzat per grans empreses. Aquestes, tanmateix, no reconeixen ni valoren la nostra experiència a l’hora de contractar, oferint només feines precàries, mal remunerades i sense estabilitat. El coneixement s’aprofita. La persona que el porta, no.

Keras buti: treballar per viure, no a l’inrevés

Més del vuitanta per cent de la població catalana dona suport a la reducció de la jornada laboral, buscant més temps per a l’oci i la família. Que baixi Déu i ho vegi si això no és una forma gitana d’afrontar la vida. Keras buti. Fer coses.

Aquesta perspectiva, que prioritza treballar per viure i no a l’inrevés, comparteix paral·lelismes amb les filosofies de vida precapitalistes presents en diverses cultures, com ja he comentat, que valorem el “fer coses” per sobre de l’acumulació sense sentit, com es reflecteix en l’expressió keras buti –com ja hauran entès alguns en llegir l’expressió romaní.

No pretenc atribuir-me el paper d’antropòleg o lingüista, però aquesta “priorització d’accions” té conseqüències polítiques molt concretes. És exactament el que Pastora Filigrana desenvolupa a El Pueblo Gitano contra el sistema-mundo quan afirma que el Poble Gitano no és una minoria a protegir, sinó un subjecte polític amb una crítica estructural al capitalisme que molts moviments progressistes encara no han sabut escoltar. El keras buti no és mandra ni desorganització: és una impugnació pràctica i quotidiana del mandat productivista. Una impugnació que portem practicant segles abans que ningú li posés nom acadèmic.

Les recents propostes del Ministeri de Treball –els nous permisos de cures, força major, els relatius als riscos meteorològics i a un possible permís per defunció de deu dies– actuen com un potent catalitzador per al pensament crític sobre els nostres valors socials. No són només mesures tècniques. Són preguntes disfressades de decrets: què prioritzem com a societat? La productivitat o les persones?

El dol no és un tràmit: el rromipen com a model de cures

En analitzar aquestes mesures des de l’òptica de l’atenció, les cures i la gestió del dol –que inevitablement inclou la pesada càrrega dels tràmits administratius–, la perspectiva de la rromipen no només és una alternativa vàlida a la norma de la societat majoritària. En aquest context particular, es revela com més encertada i profundament humana.

Com a gitano, proposo ampliar els permisos d’acompanyament familiar, com a mínim, fins al tercer grau d’afinitat o consanguinitat. Això és crucial per poder assistir els nostres éssers estimats d’una manera més ètica. Tot i que no tinc descendència directa, sí que tinc tietes i nebodes que de vegades requereixen la meva atenció. Actualment em resulta impossible cuidar-les adequadament perquè no disposo dels permisos ni de les facilitats necessàries. És imperatiu que el legislador consideri aquesta ampliació, seguint el precedent ja establert amb la inclusió de les persones convivents en normatives anteriors. No demano un privilegi. Demano que la llei reconegui allò que ja existeix: que les famílies tenen formes diverses i que totes mereixen protecció.

Per a nosaltres, la clau rau en la jerarquia de valors: la rromipen prioritza de manera incondicional la cura de la comunitat i de l’individu per sobre d’altres consideracions, com la productivitat o el ritme incessant de l’engranatge socioeconòmic capitalista. Les cures –inclòs el dol– són un procés comunitari. La presència i el suport incondicional són vitals.

Contrastant això amb la societat majoritària, la conclusió és senzilla i poderosa: mentre la meva cultura prioritza la cura, la vinculació afectiva i la gestió pausada del dolor, l’altra –amb la seva limitada provisió de temps i recursos per al dol– sembla prioritzar subtilment el consum i l’eficiència per sobre de la salut emocional i social dels seus integrants. La proposta de deu dies, si bé és un avenç, subratlla la insuficiència del reconeixement institucional del dol en un context que habitualment relega els processos emocionals complexos a l’esfera privada i de ràpida superació. Deu dies per enterrar algú, refer el món interior i tornar a produir. Això no és gestió del dol. És gestió de l’absència al teu engranatge dins el sistema capitalista.

Apropiació sense reconeixement: agafar el fruit sense plantar l’arbre

Aquesta dinàmica del “sí però no” reflecteix una apropiació cultural problemàtica: es prenen o es repliquen elements de la cultura gitana sense reconèixer-ne l’origen ni comprendre’n el veritable significat, caient en altres biaixos i discriminacions en nom de la realitat androcèntrica predominant.

Després de més de sis-cents anys en aquest territori, ens podrien haver copiat abans. I si ho han de fer, que sigui amb reconeixement, amb reparació i amb respecte a la saviesa i les contribucions del Poble Gitano a aquestes formes de vida comunitària i sostenible, que avui més que mai demostren el seu valor i vigència, en comptes d’haver-nos estereotipat per menystenir la nostra cultura “ara” tan envejada.

És fonamental anomenar també que aquesta apropiació no passa en el buit. Els discursos d’odi i el racisme persisteixen, immutables. Tant avui com fa més de sis-cents anys, la veu i l’aportació de les persones migrants, dissidents, provinents dels marges del poder, continua sent ignorada i difamada, bé sigui per la desinformació o el desconeixement, o bé pel simple fet de ser diferents.

I aquí és on la història ens obliga a ser més contundents. Nombroses historiadores sostenen que la diàspora del nostre Poble es va originar amb la fugida de conflictes bèl·lics. Com a ètnia, hem patit aquesta penúria de manera constant al llarg del nostre viatge, essent la Segona Guerra Mundial l’exemple més cruel. Som, en part, filles de qui van fugir de la guerra o hi van resistir. Rafael Buhigas, Doctor en Història, ha documentat amb rigor acadèmic una cosa que la història oficial ha preferit silenciar: que quan el Poble Gitano s’ha organitzat políticament, travessant diferents espectres de l’esquerra –des del comunisme llibertari fins al socialisme–, ha evidenciat una capacitat d’articulació política pròpia que va molt més enllà de l’estereotip de poble aliè a allò col·lectiu. El seu treball Una reflexión sobre el anarquismo gitano demostra que aquestes formes d’organització horitzontal, assembleària i autònoma no són una novetat importada de la teoria política contemporània: són pràctiques pròpies, amb història pròpia, que precedeixen i enriqueixen qualsevol teoria de l’emancipació. Buhigas posa nom acadèmic a allò que moltes gitanes hem viscut sempre com a sentit comú. Una història de resistència que inclou, inevitablement, la resistència davant la guerra. Per això, només tenim una cosa a afirmar: NO A LA GUERRA. A cap. Ni quan té bandera reconeguda, ni quan la víctima no surt als titulars. La visibilitat del sofriment també té jerarquies. I aquestes jerarquies també són racisme.

El poder d’anomenar: el caló no és un argot, és una llengua

Això també és gitano. Parlar de les coses i del llenguatge que utilitzem. I ja que parlem de llenguatge, permeteu-me anar a un exemple concret i urgent, que mereix més espai del que habitualment se li concedeix.

El caló –la nostra parla de resistència a la península, variant del romaní, llengua viva i amb segles d’història– continua apareixent definit com a “llengua de lladres” o “argot marginal” en plataformes com el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans o la Gran Enciclopèdia Catalana. Que encara institucions de referència acadèmica continuïn perpetuant aquestes definicions diu molt de qui té el poder d’anomenar i de qui continua sent anomenada per altres.

Perquè el llenguatge és política, sí. I quan aquesta política s’exerceix des del diccionari, el dany és igual de real que quan s’exerceix des d’una llei. Reduir la nostra parla a un argot de criminals no és un error tipogràfic ni un descuit històric. És una decisió política. Una decisió que durant segles ha col·locat el Poble Gitano en el lloc de la sospita, de la marginalitat, d’allò que cal corregir o erradicar.

Aquesta decisió té conseqüències materials. Un nen gitano que creix escoltant que la seva llengua és “de lladres” no només perd un idioma. Perd una manera d’entendre el món, d’anomenar l’afecte, de transmetre memòria. La violència lingüística no deixa ferides visibles, però deixa empremta. I mentre aquestes definicions continuen allà, en majúscules institucionals, nosaltres continuem exigint el mateix de sempre: que la comunitat gitana sigui protagonista activa de com se’ns anomena, com se’ns defineix i quin lloc ocupa la nostra cultura en la història compartida d’aquest país. No receptores. No consultades a posteriori. Protagonistes. Perquè ja n’hi ha prou que altres decideixin per nosaltres, una cosa poc gitana, per cert.

Agitanar-se: una proposta política i vital

La societat s’està “agitanant” progressivament, adonant-se que ja no funcionen un ascensor social fracturat, unes expectatives de vida desajustades davant l’escassetat actual de recursos –sense oblidar la imperiosa necessitat de regular l’accés a l’habitatge–, ni una digitalització accelerada que no garanteixi un retorn i una distribució justa de la riquesa generada.

No soc la primera persona a dir-ho, ni ho dic sola. Silvia Agüero i Nicolás Jiménez fa temps que treballen aquesta idea des del seu projecte Pretendemos Gitanizar el Mundo, una proposta que va exactament en aquesta direcció: reivindicar la cultura gitana no com a relíquia del passat ni com a exotisme de consum, sinó com una forma vàlida, vigent i necessària d’estar al món. Una forma que, com vinc argumentant, molts estan redescobrint sense saber –o sense voler reconèixer– d’on ve. I juntament amb ells, Filigrana i Buhigas ens recorden que allò gitano té pensament propi, història pròpia i futur propi. Aquest text els deu part de la seva columna vertebral.

Agitanar-se té un contingut concret. No és una metàfora buida ni una moda passatgera. És un programa vital amb implicacions polítiques precises. Significa valorar-se i cuidar-se més col·lectivament, des de la convicció que “si una perd, ningú guanya”. Significa reduir la dependència dels interessos del poder i qüestionar els dogmes del model considerat “majoritari”. Significa donar suport a l’ampliació dels permisos de cures perquè la llei reconegui les famílies tal com són, no tal com l’Estat voldria que fossin. Significa exigir que els diccionaris corregeixin les seves definicions, perquè anomenar bé és també una forma de justícia. Significa reconèixer, quan s’adopta una pràctica comunitària, d’on ve i a qui se li va negar durant segles. Significa unir-se a fer gitanades al nostre costat: viure amb més presència, amb més comunitat, amb menys pressa i amb més sentit.

I significa, també, no abraçar pensaments individualistes, negacionistes de la diversitat, contraris a l’estat del benestar o directament i obertament feixistes. Perquè agitanar-se és el contrari d’això.

Una cosa que del feminisme –el que inclou ètnies, dissidències i rebel·lia– aprenc constantment és que allò personal és polític. Com cuidem, com plorem, com treballem, com ens movem i com ens anomenem no són decisions privades: són actes polítics. Per això, m’alegra que la societat en general s’estigui agitanant. I espero que ho faci amb consciència del que això significa: no agafar el fruit sense plantar l’arbre. No celebrar la pràctica sense reconèixer qui la va sostenir quan ningú no aplaudia.

Aquest text és, ho reconec, una pluja d’idees. Un primer mapa traçat a mà, amb alguns esborralls i molts camins oberts. Cadascun dels temes que hi apareixen –el keras buti, la rromipen com a model de cures, el perfil sindical i polític en el Poble Gitano, la violència lingüística, l’agitanar-se com a programa polític– mereix un desenvolupament propi, més pausat i més profund. És la meva intenció tornar sobre cadascun d’ells de manera individualitzada en un futur no gaire llunyà, amb més espai, més fonts i més converses pel mig. Perquè aquestes idees no s’esgoten aquí. Tot just comencen.

La rromipen no és una moda. És una forma d’estar al món que porta segles demostrant que una altra manera de viure és possible. Una forma que va resistir la persecució, el silenci institucional, la violència lingüística i l’apropiació sense nom. Que va sobreviure perquè era més forta que tot això. Ja era hora que la resta ho anés veient.

Siguem cada dia més gitanes, que resistirem millor i guanyarem més.

 

Parlar del Poble Gitano és parlar d’un camí llarg, dur i profundament humà. Commemorem sis-cents anys des de l’arribada del Poble Romaní a la Península Ibèrica, sis segles d’història marcats pel dolor, la resistència, la dignitat i l’amor per les nostres famílies i pel nostre poble. No és només una data històrica, és un acte de memòria viva, de reconeixement i de compromís amb el futur.

“Śov śela maj palal, sam akate”

“Sis-cents anys després, continuem aquí”

La nostra història ha estat marcada per la persecució, el rebuig i l’exclusió. Des dels primers moments de la nostra arribada a Europa, el Poble Gitano va ser assenyalat com a diferent i castigat pels seus costums, per la seva llengua i per la seva manera de viure. Lleis injustes, expulsions, intents d’esborrar la nostra identitat i segles d’estigmatització van deixar ferides profundes que encara avui continuen obertes. El dolor no va quedar en el passat: es va transmetre de generació en generació, instal·lat en la memòria de les nostres famílies.

“Kamas thaj ava rroma sar sam, vi sam rroma”

“Som gitanos i volem continuar sent gitanos”

Una lluita constant per existir, per resistir i per mantenir viva la nostra identitat. Mai hem deixat de ser poble, mai hem deixat de cuidar-nos entre nosaltres, i aquesta lluita va néixer, sobretot, de l’amor: amor per les nostres mares i pares, pels nostres grans, per les nostres filles i fills, i per una història que, malgrat tot, mai no van poder arrabassar-nos.

El passat 12 de gener, abans d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona, vaig viure un moment que quedarà gravat en la meva memòria. La caminada amb la bandera romaní, compartida amb tantes persones del nostre poble, va ser molt més que un gest simbòlic: va ser un acte d’afirmació, d’orgull i de memòria. En veure les nenes tan petites, vestides amb vestits tradicionals, vaig sentir una emoció profunda i una força renovada; en les seves mirades vaig entendre amb claredat per què continuem lluitant: perquè elles no hagin de viure el que va viure el nostre poble durant segles. Aquell instant ho va dir tot: lluitem per elles, lluitem perquè el dolor no es repeteixi, lluitem perquè la història no torni a condemnar-nos al silenci.

“Sem Jekh Rrom but baxtalo”

“Em sento un gitano afortunat”

Em sento un Rrom profundament afortunat. Porto al cor la consciència d’un viatge que va començar fa més de mil anys, quan els nostres ancestres van partir de l’Índia, empesos per la necessitat, el dolor i l’esperança. Aquell camí no va ser només una migració: va ser una prova de resistència, una lluita per existir.

En arribar a Europa, entre els segles XIV i XV, el nostre poble va quedar separat per rutes, llengües i terres diferents. Ens vam dispersar, però mai no vam deixar de ser un. Tot i que els segles han passat, la memòria ha romàs viva, transmesa a la sang, a la música, a les mirades i al silenci heretat.

La immigració no és només part de la nostra història, és la nostra identitat mateixa. En aquesta commemoració vaig sentir que les nostres arrels, tot i estar escampades pel món, tornaven a abraçar-se, com si el temps s’aturés i els nostres ancestres caminessin novament al nostre costat.

El Poble Gitano no entén de fronteres, perquè cap frontera no ha pogut aturar el nostre esperit. La nostra història és comuna, el nostre patiment compartit i la nostra esperança col·lectiva. Sis-cents anys després, ser aquí és la prova que continuem vius, que continuem avançant junts, honorant els qui van resistir abans que nosaltres.

Som memòria, som camí, som futur. I mentre continuem recordant d’on venim, mai no deixarem de caminar units.

Avui, molts de nosaltres assumim un compromís actiu. Com a activistes contra l’antigitanisme, com a membres del Consell Municipal del Poble Gitano i com a persones compromeses amb la justícia social, treballem cada dia per desmuntar prejudicis, denunciar discriminacions i construir espais d’igualtat real; aquesta lluita no és només política: és moral, històrica i profundament humana.

Escoltar el discurs de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, juntament amb la segona tinenta d’alcaldia, Maria Eugènia Gay, va ser, per a mi, un moment significatiu. Les seves paraules transmeten una mirada cap a la cooperació, cap al treball conjunt i cap a un futur compartit. Va ser un missatge que convida a caminar plegats, a reconèixer-nos com a part d’una mateixa societat i a construir, des del respecte mutu, un demà més just. Aquest gest no esborra el passat, però obre una porta necessària al diàleg i a la col·laboració.

Celebrar sis-cents anys no vol dir oblidar el patiment. Vol dir recordar amb consciència, amb dignitat i amb responsabilitat. Vol dir reconèixer tot allò que se’ns va negar, però també tot allò que hem aportat: cultura, música, valors, treball i humanitat; vol dir exigir que la nostra història sigui explicada amb veritat i respecte.

L’esperança del Poble Gitano no és ingènua: és una esperança forjada en la resistència, alimentada per la memòria i sostinguda per l’amor a les nostres famílies. És l’esperança que les nostres filles i fills creixin lliures de por, sense haver de justificar qui són.

Aquests sis-cents anys d’aniversari, de memòria i de present, m’omplen d’esperança. Retrobar-me amb la meva gent després de sis segles em fa comprendre que la nostra determinació de ser i continuar sent Gitanos és més forta que l’or, més resistent que el diamant i més valuosa que qualsevol pedra preciosa de la terra.

“La nostra identitat no es trenca, no es compra i no s’enterra,
es transmet, es defensa i es camina.
Som terra perquè hi hem caminat, som Occident i Europa,
perquè obrim camins i les portes del món i del viatge.”

 

OPRE RROMA!!!

20 de novembre de 1945: 80è aniversari de l’inici dels judicis de Nuremberg

Una paraula que no existia

Imaginem l’escena: el 20 de novembre de 1945 les pesades portes de fusta del Palau de Justícia de Nuremberg s’obrien per iniciar el judici més gran de la història. Mentre els flaixos de les càmeres il·luminaven l’estrada, un jurista polonès d’origen jueu, Rafael Lemkin, esperava a la galeria. Aquell any havia publicat Axis Rule in Occupied Europe, un llibre que canviaria el llenguatge del dret internacional. Hi descrivia un crim que fins aleshores no tenia nom: la destrucció sistemàtica d’un poble. No només amb bombes i fusells, sinó també amb lleis que prohibien la llengua, escoles que esborraven la història, hospitals que practicaven l’esterilització forçosa i cementiris que profanaven la memòria. A aquell crim el va anomenar genocidi.

Per explicar-lo no va triar un cas abstracte. Va il·lustrar la seva idea amb un poble perseguit durant segles i que els nazis estaven exterminant per etapes: els gitanos, el poble romaní.

Els gitanos, exemple viu del genocidi

Per a Lemkin, genocidi no significava únicament assassinat massiu; era trencar la continuïtat d’un poble. En els gitanos va veure com el règim nazi havia creat una maquinària d’esborrament: batudes, esterilitzacions sense anestèsia, deportació a camps com Auschwitz, prohibició del romanó, separació forçosa de famílies. En les seves notes personals va escriure que els gitanos eren “un poble sense Estat, sense exèrcit, sense defenses… i per això l’objectiu perfecte per a un crim que volia ser invisible”.

L’historiador Ari Joskowicz recorda a Rain of Ash que Lemkin va utilitzar la persecució dels romanís com a cas paradigmàtic per demostrar que el genocidi no era només contra els jueus, sinó contra qualsevol grup que el poder decidís eliminar. Tanmateix, quan va arribar el moment d’asseure els criminals al banc dels acusats, alguna cosa va fallar.

La frase que va quedar a l’aire

El 8 d’octubre de 1945, en l’acusació inicial del Tribunal Militar Internacional, es va llegir aquesta frase:

“Els acusats van dur a terme un genocidi deliberat i sistemàtic, és a dir, l’extermini de grups racials i religiosos, mitjançant la destrucció dels jueus, polonesos, gitanos i altres (discapacitats, eslaus, testimonis de Jehovà…).”

Va ser la primera vegada que la paraula genocidi apareixia en un document judicial. Però quan es va dictar la sentència final, el terme havia desaparegut. I amb ell, també l’esperança que el trauma dels gitanos fos reconegut. Cap acusat va ser condemnat per genocidi. Ni per l’extermini del poble romaní. Lemkin, que havia perdut 49 membres de la seva família a l’Holocaust, va qualificar aquell dia com “el més negre de la meva vida”.

Una memòria que torna

Durant dècades, el genocidi romaní va ser una història que molts supervivents sí que van explicar, però que el poder judicial i l’opinió pública van preferir no escoltar. Des dels anys seixanta, associacions romanís van presentar demandes civils, van escriure memòries i van denunciar davant tribunals alemanys i d’altres països antics col·laboradors del règim nazi; però les respostes van ser dilacions o reconeixements parcials. No va ser fins al 1980-81 que la República Federal d’Alemanya va admetre que els gitanos havien estat víctimes de l’odi racial nazi, i només el 17 de març de 2022 el Bundestag va reconèixer oficialment el Porrajmos —“la devoració” en romanó— com a genocidi, tancant un cicle de silenci de més de setanta anys.

Avui, vuitanta anys després de l’inici dels judicis de Nuremberg, aquella memòria torna amb una lliçó que Lemkin ja havia intuït: no hi ha justícia sense nom, i no hi ha nom sense memòria.

Al Museu Virtual del Poble Gitano recuperem aquestes històries perquè formen part d’una genealogia històrica col·lectiva i alternativa en contínua reconstrucció. Anomenar el que va ser no és imposar una narrativa victimista, sinó retornar a les víctimes el seu lloc en la memòria: si el dolor o el ressentiment esdevenen reivindicació de drets, qui som nosaltres per dictar com han de sentir aquells que van ser perseguits? El genocidi no comença amb els forns; comença quan els membres d’un poble deixen de ser vistos com a iguals a la resta de la Humanitat.

Notes per continuar llegint

• Lemkin, Raphael. Axis Rule in Occupied Europe. Washington, 1944.
• Joskowicz, Ari. Rain of Ash: Roma, Jews, and the Holocaust. Princeton University Press, 2023.
• Arxiu del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, Acta d’Acusació, 8 d’octubre de 1945.
• Resolució del Bundestag alemany, 17 de març de 2022, sobre el reconeixement del genocidi romaní.