El 8 març no és la festa del dia de la dona sinó la reivindicació per a donar visibilitat a la pauperització de les dones, pel simple fet de néixer dones.

Ara és molt cool parlar de pobresa energètica i feminització de la pobresa, però només quan ho diuen les dones blanques occidentals ‘amb capacitat d’agència’ i de generar narrativa i opinió social.

Perquè les dones gitanes portem reivindicant aquestes lamentables situacions des de fa ja molts anys. Partim, en comparació amb la societat majoritària, d’una posició inferior que ens manté en una postura socioeconòmica deplorable, on el cicle de la pobresa s’hereta de pares a fills. Les feministes empoderades refereixen a la meritocràcia com a estendard de superació de totes les problemàtiques, si fos així perquè les dones segueixen en una posició de subordinació? Potser no s’han esforçat o treballat prou?

Llavors, revisem els determinants socioeconòmics que, sumats al persistent antigitanismo històric, resulta en una sinergia de diferents violències tant econòmiques com psicològiques, que travessen el cos i les vides de les dones gitanes. Si revisem apunts de psicologia del primer any de grau, ens trobem amb l’oblidada piràmide de Maslow, la jerarquia de les necessitats humanes. Si no tenim cobertes les necessitats primàries difícilment ens podem projectar en necessitats superiors, és a dir, si no tens per a menjar, un sostre i aigua calenta, difícilment pensaràs a costejar-te una carrera universitària, ni tan sols un grau superior.

Pel que fa al capital social, vaja, la història continua tenint el seu pes. Les polítiques dels anys 80 de ràpids reallotjaments en relació als Jocs Olímpics van getificar a molta població, deixant-la en una situació econòmica lamentable, entre elles moltes famílies gitanes. Aquestes polítiques van generar i perpetuen avui dia el distanciament social entre la població gitana i la resta de societat. Aquest factor que passa inadvertit i se sol pensar que “els gitanos només volen relacionar-se amb altres gitanos”, ha tingut un impacte significativament negatiu, perquè el capital social és importantíssim per a l’accés a les oportunitats, tant laborals com de promoció social.

En relació a l’àmbit de la salut l’impacte és impressionant, indefensió apresa, efecte Pigmalión, ansietat, etc. Viure en mode de supervivència manté el cos sempre en alerta i comporta estrès crònic i problemes de cor, entre d’altres. En fi, a les dades em remeto, segons l’Enquesta de Salut Nacional^[1]  l’esperança de vida de la població gitana oscil·la entre 10 i 14 anys menys que la resta de població.

Però per a entendre millor aquesta parrafada, hauríem de revisar una miqueta la història, tal vegada així comprendrem millor.

Sempre hi ha persones ‘civilitzades i cultes’ que remeten a la nostra cultura com a pilar de tots els mals esdevinguts en la població gitana i, fins i tot, en la societat majoritària. Vegem alguns autors que ens poden ajudar a desentranyar aquesta concepció de l’imaginari social:

L’origen de les categories racials: la colonialitat del poder

(…) la classificació de les persones segons la seva pertinença racial que va fer l’Imperi Espanyol va conformar un sistema jeràrquic d’estrats socials en el qual els homes blancs estaven en el cim i les dones negres en la base, segons la puresa o impuresa de la seva sang que s’establia segons la seva raça o la seva creua racial. (…) Es va consolidar així, juntament amb aquesta idea, un altre dels nuclis principals de la modernitat/colonialitat: Una concepció de la humanitat, segons la qual la població del món es diferencia en inferiors i superiors, irracionals i racionals, primitius i civilitzats, tradicionals i moderns. (Quijano, 2007b: 94-95).^[2]

El racisme cultural

El “racisme cultural” s’articula sempre en relació amb els discursos de pobresa, d’oportunitats en els mercats de treball i de marginalització. El problema de la pobresa o la desocupació de les minories racialitzades es construeix com un problema d’hàbits o creences, és a dir, com un “problema cultural”, (…) assumeix que la “cultura” metropolitana és diferent de la “cultura” de les minories ètniques entenent aquesta diferència de manera absoluta i essencialista: “som tan diferents que no podem viure junts”, “les minories estan desocupades o viuen en nivells alts de pobresa a causa dels seus valors i comportaments culturals”, o “les minories pertanyen a unes cultures tan diferents que no poden entendre les normes culturals del nostre país”. (Grosfogel, 2007, p. 11). ^[3]

Observem segons els autors que, el poder està estretament relacionat amb la representació, és a dir, les desigualtats es vinculen amb les categories socials com a mecanisme que condiciona els processos de distribució de rols socials i accés als recursos (riquesa, prestigi, poder, etc.) sobre la base de diferències entre col·lectius socialment construïts.

Llavors què passa amb la població gitana i l’antigitanisme?

La construcció de la subalternitat gitana per part de la cultura occidental es relaciona amb categories com a incapaces d’autogovernar-se, endarrerits, incultes, amorals, imprevisibles, apassionats, irracionals, inferiors, vagues, lladres, criminals, etc. Són qualificatius que han estat emprats al llarg de la història per a referir-se a la població gitana; alguns d’ells específics per a les dones, com rameras, libidinoses i manipuladores. Aquestes classificacions han convertit al poble gitano en boc expiatori de totes les calamitats i crisis econòmiques esdevingudes en l’Estat Espanyol, cosa que avui dia continua succeint. Un altre factor important a tenir en compte és que l’antigitanisme desactiva el mecanisme d’empatia i normalitza la discriminació.

(…) Els camps semàntics enfrontats de “civilitzat” i “barbàrie”, continua sent una de les més eficaces arquitectures normatives de la modernitat occidental. (…) La prolongada història d’etiquetatge que ha convertit als gitanos en epitome de l’indesitjable. (…) pocs grups socials han estat objecte d’un procés exogen de construcció cultural de la seva imatge col·lectiva tan llarg i dens com el que ha recaigut històricament sobre el poble gitano. (M. Serra, 2019: 3-6).

En definitiva, les dones gitanes sofrim una triple discriminació, per ser dones, gitanes i de classe social baixa, per tant, ho tenim més difícil per a desenvolupar-nos en tots els àmbits. Per posar alguns exemples, la falta de recursos econòmics es tradueix en un baix nivell acadèmic, llocs laborals precaris o economia submergida. Sense oblidar les escoles segregades, en la quals hi ha un major percentatge d’immigració i població gitana amb un currículum vehicular molt baix per part del centre, que genera un biaix entre les expectatives de desenvolupament i la realitat. Quan les i els joves arriben a batxillerat no tenen el nivell suficient i això causa frustració, comporta fracàs i absentisme escolar, a més de no adquirir competències en dispositius tecnològics, augmentant la bretxa digital i generat un biaix en l’adquisició de competències tecnològiques. Un impacte més a afegir, ara no es visibilitza, però en un futur aquestes persones, que ja haurien d’estar formades, estan quedant excloses del sistema abans de complir la majoria d’edat.

Però això no és cosa de gitanos, Espanya lidera l’abandó escolar a la Unió Europea, perquè la taxa d’abandó escolar de joves d’entre 18 i 24 anys ascendeix al 20%^[4] , dades que refereixen al conjunt de la societat espanyola. Pel que podem concloure que no és que les famílies gitanes no es preocupin que els seus fills assisteixin a l’escola, com moltes vegades he hagut d’escoltar. Tal vegada, s’inverteix molt poc en educació i sanitat i massa en armament.

Per a finalitzar, m’agradaria recordar que des de l’equitat es pot aconseguir la igualtat d’oportunitats, i que no és una utopia, perquè per a això som aquí TOTES LES DONES GITANES, que la força de les joves radica en el consell de les ancianes.

Sí, es pot. Opre Romnja!

[1] ^{https://www.sanidad.gob.es/areas/promocionPrevencion/promoSaludEquidad/equidadYDesigualdad/comunidadGitana/encuestasNacionales/docs/ENS2014PG.pdf}

[2] ^{Colonialidad del poder y clasificación social (A. Quijano. 2015)}

[3] ^{Las migraciones coloniales del Caribe a Estados Unidos y Europa Occidental: colonialidades diferenciadas en cuatro centros del sistema-mundo. (Grosfogel. 2017)}

[4] ^{https://www.eleconomista.es/economia/noticias/7523529/04/16/Espana-lidera-el-abandono-escolar-en-Europa-pero-se-situa-por-encima-en-educacion-superior.html}