Temps interessants

by Ramón Flores

Diuen que les malediccions gitanes estan totes relacionades amb la mala sort, encara que crec que, com deia l’escriptor Manuel Diaz Martín, es deuen a l’infortuni que han tingut els gitanos en les seves relacions amb els altres membres de la societat, quan s’han vist desemparats per aquesta.

El periodista Joaquín López Bustamante parlava molt clar quan afirmava que “hi ha dues classes, les malediccions que es dirigeixen a una persona o a un grup (armen), i la que un es dirigeix a si mateix, el jurament ritual (solai), que em mori jo…”.

I aquests tipus de juraments segueixen molt vius en les comunitats gitanes de tot el món.

Fins i tot ja les trobàvem en el segle XVI a través del dramaturg portuguès Gil Vicente “mándote yo rabiar, que has de andar arrastrada mientras la vida durara.”

Però i què em diuen de les malediccions xineses? No són tan famoses com les gitanes, però no podem negar que tenen un arrelament filosòfic, social i cultural bastant interessant.

Una de les més peculiars malediccions xineses és “Tant de bo visquis temps interessants”.

És (o era) una manera de tirar-li un mal d’ull a algú mereixedor d’això.

Una versió estesa i millorada és la que diu “Tant de bo visquis temps interessants i no t’adonis fins que hagin acabat”.

Seria la versió xinesa de doblar la maledicció gitana “mala fi tinguis, que tinguis” o “a Maó et portin, que et portin”.

M’agradaria centrar-me en aquesta ocasió en la maledicció xinesa. “Tant de bo visquis temps interessants”. I és que té el seu aquell. Es dóna per fet que els temps interessants de la història són aquells que vénen amb més drames, sofriment o grans canvis que generen problemes en un determinat període de temps. Viure temps interessants segons la creença xinesa és trencar la pau interna i externa de les societats a través de les seves interaccions. Segons aquesta premissa, més valdria passar per la vida gairebé desapercebut i d’una forma més assossegada per a evitar sobresalts.

Però em temo que estem immersos en temps extremadament interessants. Crisi en els fonaments democràtics del món, crisis econòmiques, pandèmies, fams, racisme, xenofòbia, violència…

Massa canvis i massa bruscos en poc temps. Moviments d’extrema dreta que porten amb si racisme i xenofòbia han aconseguit normalitzar-se en l’espectre de les democràcies mundials. Gents i corporacions que acumulen riquesa i prosperitat a costa que uns altres cada vegada s’empobreixin més, s’arraconin més i s’aïllin més.

Potser un dels majors inconvenients que ens podem trobar per a saber amb certesa si estem vivint temps interessants són les referències, els senyals. Les guerres mundials van ser senyals bastant clars. La caiguda del mur de Berlín o la caiguda de les torres bessones van ser també referències que una cosa gran estava passant en el món.

Però i ara? Sembla que les referències són difuses a simple vista. Potser és perquè hem entrat en un joc molt perillós. Hem acceptat tàcitament que les regles del joc en la democràcia canviïn. Han canviat en els nostres nassos i nosaltres hem estat còmplices.

Les societats democràtiques han acceptat sense piular que el feixisme vingui disfressat de neoliberalisme i de fake news.

I hem entrat de ple en el joc i ens hem alineat just on els radicals volien.

Advertia el periodista Miquel Ramos que hem permès la institucionalització de l’odi.

Amb tota naturalitat, hem acceptat que qui parlava dels ovnis a la televisió, de sobte et parli del Coronavirus o de política. Hem acceptat amb naturalitat que racistes, homòfobs i masclistes s’asseguin a les taules de debat amb demòcrates i defensors dels drets humans perquè “intercanviïn opinions”, acceptant sense embuts que el racisme, el feixisme o el masclisme són opinions que han de ser escoltades, i que, si no estem d’acord, les rebatem, posant-los al mateix nivell. Com si totes dues postures es poguessin debatre i defensar. Com si l’odi fos un posició legítima enfront l’altre.

I comencem així, donant-li normalitat a petits fets, i continuem tancant universitats i organitzacions a Hongria, anomenem “il·legítim” amb tota naturalitat a un govern elegit a les urnes i acabem assaltant el Capitoli dels Estats Units. Tot això mentre fem memes graciosíssims a les xarxes socials.

Tots som còmplices. Hem acceptat que ha d’haver-hi botxins i víctimes. Però és que, a més, en la revolució cuqui de l’activisme actual, estem ocupats en altres menesters. Estem molt ocupats qüestionant el posicionament i l’etiquetatge de nosaltres mateixos. Barack Obama deia que la democràcia exigeix que siguem capaces de navegar a través de la realitat de les persones que són diferents a nosaltres perquè puguem entendre els seus punts de vista. Però que no ho podem fer si insistim que els que no són com nosaltres ni diuen el mateix que nosaltres, estan incapacitats per a parlar de democràcia.

Però no, sembla que no ho hem entès. Obama diu que parlem entre demòcrates que tenim visions diferents però un mateix objectiu, no que asseguem feixistes a la taula. I mentrestant, l’activisme repartint carnets de bon o mal activista.

Perquè sentin, no s’equivoquin. Els antifeixistes no necessitem estar dient que som antifeixistes tota l’estona. Això va inclòs en el paquet democràtic. Si no ets antifeixista, no ets demòcrata.

Però no serveix de res, els moviments més naïfs de l’activisme actual, segueixen obstinats a imposar etiquetes perquè la gent tingui l’obligació de triar una identitat. Caiem en el parany de la diversitat, com bé ens advertia Daniel Bernabé fa ja uns anys.

Però, sobretot, hauríem de ser conscients que els temps interessants són temps de negocis, de xerraires i de falsos màrtirs. A veure qui dóna el millor zasca, a veure qui es posa l’etiqueta més gran per a guanyar el premi a l’activista de l’any, i a veure qui xiscla més.

Jo em temo que desgraciadament, estem vivint temps interessants no, temps interessantíssims. I el dolent és que no ens estem donant compte i potser quan espavilem, sigui una mica tard i el món hagi canviat per sempre.

És moment d’analitzar críticament tots els camins que l’activisme gitano està aconseguint obrir, com per exemple la subcomissió aprovada pel Parlament espanyol per a crear un Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme, la inclusió d’una comissió específica dins de la Llei de Memòria Històrica per a la memòria i reconciliació amb el Poble Gitano, o la futura Llei per a eradicar l’Antigitanisme que prepara el govern català. I hem de ser capaços que aquests camins que estem construint no quedin enfangats en discussions alienes als interessos de tots els gitanos i gitanes, i que deixem les medalles per a quan acabi la carrera. I encara que la unitat no deixa de ser una entelèquia inassolible per a qualsevol moviment social, sí que hem de cercar consensos amplis, sinó veurem passar el temps des de l’ostracisme al qual vam ser condemnats com a gitanos.