Discurs dels alumnes de l’Institut Josep Lladonosa en l’acte institucional en memòria de les víctimes de l’Holocaust

by Institut Josep Lladonosa

Estudiants Institut Josep Lladonosa

ACTE INSTITUCIONAL EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES DE L’HOLOCAUST. Parlament de Catalunya, 27 de gener de 2022

INS Josep Lladonosa – Lleida

Bona tarda a tothom / Laćho divès

Som els alumnes de 1r de Batxillerat de l’Institut Josep Lladonosa de Lleida i estem molt contents de participar en aquest acte institucional del Parlament de Catalunya en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust i altres genocidis, 77 anys després de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau per les tropes soviètiques el 1945.

En primer lloc, volem agrair l’oportunitat de participar-hi en representació del Poble Gitano, que va patir un genocidi en mans dels nazis poc conegut. Les activitats i la reflexió realitzades a classe, la jornada de treball aquí al Parlament del novembre i el contacte amb diversos representants d’associacions gitanes ens ha permès conèixer molt millor la història del Poble Gitano, el seu patiment, la seua memòria, les seues lluites.

Des de que el Poble Gitano va arribar a Europa els segles XII i XIII procedent del Punjab, al nord-oest de l’Índia, va patir diverses formes de racisme per part de les societats i estats europeus. Al llarg dels segles, l’antigitanisme ha comportat l’estigmatització, la segregació, l’exclusió, la deshumanització, l’agressió, l’odi, la violència, la voluntat d’assimilació o d’eliminació de la cultura gitana. A Espanya també. Des de finals del segle XV fins al règim franquista, centenars de lleis de prohibició dels senyals identitaris i culturals del Poble Gitano, amb voluntat d’assimilar-los i acabar amb la diversitat, que ha portat entre altres a la desaparició de la llengua romaní a Espanya. El 1749 el rei Fernando VI, inspirat pel marquès de la Ensenada, va promulgar l’ordre de detenció general de tota la població gitana, més de 10.000 persones. És el que es coneix com la Gran Batuda, intent de genocidi del poble gitano a Espanya que va suposar la deportació, l’espoli dels seus béns, l’obligació a treballs forçats, la separació d’homes i dones.

Les polítiques genocides dels nazis contra els gitanos, per tant, van trobar un terreny abonat per l’antigitanisme arrelat de segles. Amb els termes Porrajmos (‘devorar’, en romaní) i Samuradipen (‘destrucció en massa’) es coneix el genocidi perpetrat pel règim nazi alemany i els seus col·laboradors per exterminar els Pobles Gitanos d’Europa com a part de l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial. Considerats “racialment inferiors”, asocials i criminalitzats, els gitanos van patir des del primer moment les lleis racials i excloients nazis que els va comportar la discriminació i exclusió social, l’esterilització forçada i la reclusió en espais tancats i vigilats. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, van ser deportats als guetos i camps de concentració nazis que es van estendre pel continent, obligats al treball forçat i espoliats de tots els seus béns i propietats.

Amb el Decret d’Auschwitz de desembre de 1942 es dictà la solució final per tots els gitanos de l’Europa sota control nazi, que van ser deportats i exterminats a Auschwitz-Birkenau. Hi van ser enviats uns 23.000 homes, dones i nens. El gener de 1943 hi va ser construït l’anomenat ‘Camp gitano” (Zigueunerlaner), on, més enllà de la particularitat de mantenir les famílies unides aquestes van compartir el destí de milions de víctimes d’altres col·lectius: treballs forçats, fam, vigilància i maltractament dels SS, experiments mèdics… A pesar de la resistència activa dels gitanos del camp (com el 16 de maig de 1944), la nit del 2 al 3 d’agost de 1944 les gairebé 3.000 persones que quedaven al camp gitano d’Auschwitz-Birkenau (bàsicament ancians, dones i infants) van ser executades a les cambres de gas.

Per la manca de registres oficials, resulta difícil precisar el nombre de víctimes del genocidi gitano, però les investigacions es mouen al voltant de les 500.000 víctimes, xifra que podria augmentar en gran nombre, fins el 1.500.000. En termes proporcionals, les estimacions es mouen entre el 70 i 80% de la població romaní europea havia desaparegut el 1945.

Després de la guerra es va invisibilitzar el genocidi gitano, fins i tot negar, durant molts anys. La discriminació de la població romaní va continuar. Fins als anys 80 no hi va haver els primers reconeixements del genocidi i les víctimes del Poble Gitano, i no va ser fins el 15 d’abril de 2015 que el Parlament Europeu va fixar la data del 2 d’agost com el Dia Europeu de Commemoració de l’Holocaust Gitano, reconeixent el genocidi perpetrat pel règim nazi al poble gitano i la necessitat de combatre l’antigitanisme en totes les seues formes.

Malauradament, l’antigitanisme encara perviu avui, adoptant formes molt diverses com la marginació, la discriminació, la criminalització o la violència, en una Europa on reapareix l’amenaça de la intolerància i l’exclusió de la diferència, el feixisme. Sovint amb implicació dels estats: expulsions massives de països de la Unió Europea, esterilitzacions forçades i segregació escolar, episodis recents de violència policial, etc. Recentment, el novembre de 2021 el Parlament Europeu debatia la violència policial contra el poble gitano, ja que el 25 de maig passat, a la ciutat txeca de Teplice, un ciutadà gitano Stanislav Tomász va morir víctima de la brutalitat de la policia.

Per això cal fer-nos nostra la lluita de les associacions gitanes que composen la FAGIC, de l’Associació de Joves Estudiants Gitanos del Bon Pastor o de la Plataforma 8 d’Abril de Lleida; de l’Anabel Carballo, el Francisco Vargas, el Pedro Casermeiro, l’Araceli Cañadas o el Ricardo Gabarre (a qui els agraïm molt la seua amabilitat i disponibilitat), per citar només les associacions i les persones amb qui hem tingut contacte directe. A la nostra ciutat, el 2018, la Plataforma 8 d’abril va recollir firmes i va aconseguir que l’Ajuntament de Lleida canviés el nom del carrer dedicat al marqués de la Ensenada i organitzés un acte d’homenatge a les víctimes gitanes de la Gran Batuda de 1749.

La seua lluita ha de ser la nostra, perquè és la lluita pels drets humans, per la justícia, pel reconeixement i la igualtat del poble gitano, per les seues oportunitats, per combatre l’antigitanisme i el desconeixement, a través de l’educació de les joves generacions.

Moltes gràcies.

Te aven baxtale

Alumnes de 1r Batxillerat B

INS Josep Lladonosa – Lleida

Gitanos i canvi climàtic, un nou desafiament

by Ramón Flores

CREDIT.Society of Environmental Journalists

*Imatge de  Society of Environmental   Journalists

Avui dia sabem bé que les polítiques d’adaptació al canvi climàtic, com el 99% d’altres iniciatives en qualsevol altra àrea, estan construïdes sobre els pilars del discurs occidental i dels qui ostenten el poder i la riquesa.

Començar a comprendre com funcionen aquests pilars hauria de tenir implicacions sobre com estan sent i seran les respostes socialment justes respecte a la crisi climàtica.

Però aquesta visió occidental, que imposa l’imperi dels diners, despulla d’humanitat i de cultura a tot el que comporten els canvis substancials que són necessaris per a no continuar emmalaltint al planeta.

Perquè quan parlem de canvi climàtic, no estem parlant únicament d’emissions de CO₂ de les xemeneies de les indústries, o de les boines de contaminació que envolten a les grans ciutats. El canvi climàtic va més molt allà i afecta a milions de persones en el món i que són els principals sacrificats en les explotacions agrícoles, en les extraccions de combustibles fòssils o en la canalització d’aigua potable per al seu consum.

No oblidem que un dels fonaments sobre els quals se sustenta el racisme és la deshumanització de les persones, aquests que no formen part del “nosaltres”, aquells que val la pena sacrificar per un bé comú major, tal com ha exposat en diverses ocasions la periodista i activista canadenc Naomi Klein.

Les actuals polítiques per a mitigar el canvi climàtic no contemplen el que una part de la humanitat ha destruït impunement en territoris explotats a través de la colonització, justificant la “necessitat” d’aquestes accions perquè no pesin sobre les seves consciències el maltractament i l’extinció de poblacions senceres i d’una part de la “altra” humanitat per aquest bé comú. Aquestes polítiques són armes de doble tall, d’una banda, alerten del perill que corren alguns grups vulnerables i al mateix temps, reforça la imatge que són potencialment perillosos, com els poblats “rebels” d’Àfrica o els assentaments xabolistes d’Europa de l’est (i l’occidental també), on les comunitats gitanes protagonitzen, de nou, el major drama en aquesta Europa tan desenvolupada i alhora tan caòtica.

Durant els darrers anys hem estat testimonis del desplegament per tota Europa de diferents programes d’adaptació, en el segle XX, o d’integració en el segle XXI que han perseguit que les comunitats romanís s’adaptin primer (perquè estaven inadaptades) o s’integrin després (perquè estaven desintegrades). El procés d’urbanització de poblacions rurals o d’assentaments xabolistes romanís ha tingut pràcticament sempre un mal resultat social. Lamentablement, molts d’aquests processos no han partit de la necessitat de millora de la vida de les persones gitanes, sinó més aviat, aprofitar l’espai on vivien, despullar-los d’ell, construir i fer girar la roda de l’economia. En altres casos, simplement perquè interessava que els gitanos estiguessin lluny dels centres de les ciutats.

No cal anar-se a la banya d’Àfrica o al sud-est asiàtic. Podem anar a Triana, a Sevilla.

Aquest tros de terra a l’altre costat del riu Guadalquivir que no era més que un aiguamoll que connectava la ciutat amb uns pocs horts i corrals de veïns, va ser, durant tres segles, fins a mitjans del segle XX, on estaven assentats un gran nombre dels gitanos de Sevilla. No obstant això, entre la dècada dels 50 i 60, es va dur a terme una expulsió de totes aquestes famílies, perquè arribava la piqueta i l’especulació urbanística, produint-se un reallotjament forçós a zones com el Polígono San Pablo o el Polígono Sur, lluny de les escomeses d’aigua, llum i xarxa de clavegueram.

Mesos després, es va començar a construir una nova Triana, aprofitant “lo exòtic” deixat pels gitanos expulsats, per a construir un barri amb solera i embruix, on avui, en els anys 20 del segle XXI, un estudi de 40m² sense ascensor costa 200.000 euros. L’estat del Polígono San Pablo o el Polígono Sur… ja saben com és.

Succeeix una cosa semblança amb la immigració. L’immigrant com a amenaça, perquè és impredictible i no s’acaba d’integrar, aquest que s’ha sacrificat per un bé comú però que alhora victimitzem pels efectes del canvi climàtic que ningú ha creat ni es fa responsable, però que és aquí.

La jugada és la mateixa amb les comunitats gitanes; estan sempre en les perifèries perquè les administracions han volgut i els han forçat a això (ja no val això de “és que no es volen integrar”) i al mateix temps, es creen estratègies nacionals d’inclusió sense desfer prèviament el pecat primigeni d’apartar-los del dinamisme de les ciutats.

No obstant això, en el G-20 i en la Cimera Climàtica celebrada a la fi d’octubre, es continua parlant de lo mateix. Hem de reduir les emissions de CO₂, els països més desenvolupats han de fer esforços més grans i ajudar als països en desenvolupament i bla-bla-bla… Dues dècades parlant del mateix, sense resultats.

Perquè aquestes polítiques estan basades en una preocupació geo-política per a continuar construint “desenvolupament i benestar social”, aquest mateix que ens ha conduït fins aquí des de la finalització de la Segona Guerra Mundial. Preservar el poder del capitalisme mundial, per a poder continuar controlant el desenvolupament dels països més pobres. Canviar algunes coses perquè res canviï.

El debat públic actual és massa simplista, apolític i tècnic, centrat en la cerca de solucions verdes que queden genial en els discursos públics, però amb els quals es continuen violant els drets humans de milions de persones al planeta. Aquí mateix, en la nostra estimada Europa, milers de persones en les comunitats romanís a Europa de l’Est segueixen sense accés a l’aigua potable, a canvi que els països de la ex–Iugoslàvia es posin fermes i acatin les regles del joc per a la seva futura (i incerta) integració a la Unió, al mateix preu que ja van pagar Bulgària i Romania.

“Amaguin als seus pobres, construeixin edificis amb els materials que nosaltres els venem i integrin-se, que potser, algun dia, poden formar part del nostre selecte club”.

El racisme estructural que enfronten les persones romanís durant segles, ha portat a moltes comunitats a viure en llocs molt vulnerables a les desastroses conseqüències de la crisi climàtica, per exemple, inundacions, lliscaments de terra i falta d’accés a serveis bàsics. El llegat de segregació i falta d’inversió en infraestructura significa que moltes comunitats gitanes són desproporcionadament vulnerables als impactes cada vegada més severs d’esdeveniments climàtics extrems, com les fortes pluges i les altes temperatures.

Les desigualtats profundament arrelades signifiquen que les persones gitanes es troben entre les que menys han contribuït a la crisi climàtica i, al mateix temps, tenen més probabilitats de sofrir els seus nombrosos efectes nocius.

Hem de començar a ser conscients que existeix el racisme climàtic. La Universitat de Carolina del Nord-Chapel Hill va presentar al juny de 2021 un estudi on es demostrava que les diferències en com afecta els impactes de les altes temperatures als Estats Units no s’expliquen per la pobresa sinó pel racisme històric i la segregació.

Les persones de color (tots aquells que no s’identifiquen com a blancs) viuen en àrees amb menys espais verds i més edificis i vies de transport, la qual cosa exacerba l’efecte de l’augment en les temperatures i del canvi climàtic. L’exposició a la calor no sols condueix a un augment de la mortalitat, sinó que també està relacionada amb una varietat d’impactes que inclouen insolació, cops de calor, pèrdua de productivitat en el treball i problemes d’aprenentatge.

La situació és perfectament extrapolable a Europa i a les comunitats gitanes i si es continuen prenent decisions per a aquests nuclis poblacionals sense l’aportació i la visió de la societat civil gitana, que és l’afectada, aquestes polítiques i futures iniciatives tornaran a fracassar com aquelles del reallotjament forçós, amb nefastos resultats.

Esperem que, encara que el marc actual del treball en el canvi climàtic té la limitació de mancar d’una representació diversa, on les comunitats gitanes afectades no tenen veu, encara hi ha espai i temps per a involucrar noves perspectives en la formulació de polítiques per a fer les pròximes rondes d’objectius d’una manera més interseccional, on el moviment contra el racisme climàtic creixi i que aquest desenvolupament pugui eliminar la bretxa en els moviments verds globals i antiracistes per a minimitzar la crisi climàtica d’una manera molt més inclusiva i efectiva, oberta a diferents veus i a la diversitat de visions, entre elles, la gitana.

 

 

 

 

 

 

Història d’un aspirant gitano a professor

by Daniel Campos

imatge article Dani Campos

Començarem aquesta història en un 15 d’octubre de 2017, el personatge principal: jo mateix, Daniel Campos, un gitano del barri de Bon Pastor, Barcelona. Llavors el personatge tenia 26 anys, estava casat i tenia dos fills i treballava com a escombraire. L’única cosa que tenia al cap, de cara al meu futur, era signar un contracte indefinit en la meva empresa on treballava, res més.

Però de sobte, aquell 15 d’octubre em trobo al carrer amb un vell amic de l’institut a qui feia molt que no veia, en Juan. Un gitano del barri, company meu a la secundària que, com jo, després de l’ESO es va desvincular dels estudis, es va casar i va formar una família. Recordo que em vaig apropar a saludar-lo i em va cridar l’atenció la motxilla que portava. En Juan em va dir que la portava perquè estava cursant el grau de treballador social a la Universitat de Barcelona i la necessitava pel portàtil i les llibretes.

Allò em va impactar molt, però el que més em va sorprendre van ser les seves darreres paraules: “Dani, tu també pots, tens la capacitat d’assolir qualsevol grau”. Recordo que aquelles paraules van arribar al fons del meu cor. Aquell amic confiava en mi més que tots els mestres que mai he conegut i que tot el sistema educatiu sencer. El seu missatge positiu, convincent i esperançador va calar dins meu.

Antecedents: D’entrada, us parlaré una miqueta de la meva família i el meu entorn. Cap dels meus familiars havien arribat a graduar-se amb l’ESO, ni havien assolit cap formació acadèmica o professional. El pas per l’escola dels meus amics tampoc a tingut un signe diferent al de la meva família, i la majoria d’ells es dediquen a la venta ambulant. Vaig créixer sense cap referent en l’àmbit acadèmic.

El meu pas per la primària el recordo amb molta alegria i nostàlgia, ple de records positius i bonics, envoltat d’amics i professors entranyables. No obstant això, pel que fa a la secundària, el meu record no és tan alegre, ja que el centre ens oferia un nivell educatiu molt baix, el professorat no esperava gran cosa de la majoria de l’alumnat i la motivació dels alumnes respecte als estudis era més aviat baixa. La combinació era el còctel perfecte per aconseguir el fracàs escolar i l’abandonament prematur dels meus companys i jo mateix. Tot i així, vaig aprovar l’ESO.

Acabada la secundaria, em decideixo a cursar un Cicle Formatiu d’electromecànica. Però, com era d’esperar, no tenia el nivell necessari per seguir el ritme del curs. El meu graduat era equivalent al nivell de primer d’ESO d’aquell centre. No vaig tardar a decidir deixar el cicle i posar-me a treballar. Aquí va acabar la meva formació acadèmica amb tan sols 17 anys.

Tornem al 15 d’octubre de 2017: Aquella conversa amb el meu amic em va impactar, als pocs dies em va portar al Pla Integral del Poble Gitano, on ell i altres gitanos i gitanes es preparaven per presentar-se a la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys.

Aquella mateixa setmana ja era un més d’aquell grup d’estudiants. Quina passada, una classe on tot l’alumnat eren gitanos i gitanes que somiaven amb cursar un grau universitari, i el millor de tot, jo era un d’ells. Un any abans va néixer la primera xarxa gitana universitària, CampusRrom, i era allà per fer-nos costat en tot moment. Hem va impactar que gran part del professorat eren gitanos i gitanes.

Qui ho hauria pensat mai, fer comentari de text amb un professor gitano! Recordo que el primer dia de classe tocava castellà, el professor va començar a explicar el temari, oracions subordinades, perifrasis verbals…  i jo, innocent, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fernando, què és una oració? Ell, amb un somriure a la cara em va respondre; el que fas per dirigir-te a Dèu… Vàrem riure tots plegats. I precisament en aquell moment em vaig adonar que estava en el lloc idoni per aprendre.

Al cap de cinc mesos, vaig examinar-me en les proves d’accés a la universitat i les vaig aprovar amb molt bona nota. No m’ho podia creure, vaig ser capaç de superar una “selectivitat”! Qui ho diria, en Daniel, el gitano que a quart d’ESO feia sumes i restes, tenia tot aquest potencial esperant a que el pogués utilitzar. Uns mesos més tard vaig haver de superar un altre prova específica destinada a aquells que volen esdevenir professors, les temibles PAP, les Proves d’aptitud personal. I per fi, aquell mateix setembre, em vaig matricular a primer d’educació primària.

10 d’octubre de 2021. Ja estic a segon  curs del grau de magisteri, i si sóc capaç de continuar en la mateixa línia, dintre de dos anys tornaré a l’escola de nou, però ja serà com a professor.

No obstant això, m’agradaria aclarir que durant aquest temps he tingut, i de fet encara tinc, les meves dificultats, els meus dubtes i algun que altre fantasma que em visita en forma de desmotivació. No vull enganyar a ningú. No és fàcil cursar un grau universitari sent gitano, pare de família nombrosa i treballar al matí a jornada completa. Però, gràcies a les persones que m’envolten segueixo encara en aquest camí. Primerament, per la meva família, ells sempre m’han animat a no abandonar. També, gràcies a CampusRrom, la nostra xarxa que ens ofereix tot el suport que necessitem per aconseguir el nostre somni, i per últim, el motor que realment m’impulsa a cursar el grau, la motivació per derrocar les barreres que s’alcen enfront del nostre Poble.

El propòsit real d’aquesta lluita educativa és aplanar el camí als gitanos i gitanes que venen darrere nostre. Nosaltres tenim l’obligació de ser els seus referents. Hem de lluitar perquè el nostre poble gaudeixi d’una bona educació, sigui qui sigui el seu entorn, per tal de formar ciutadans competents i lliures. I aquesta lluita passa ara mateix perquè la nostra generació, entre d’altres, sigui capaç de conquerir la universitat. I perquè això sigui possible hem de confiar en nosaltres mateixos i transmetre aquesta confiança als gitanos i gitanes que són a prop nostre, fer que somiïn en coses que no es podien somiar, com va fer el meu gran amic Juan amb mi.

 

Temps interessants

by Ramón Flores

Diuen que les malediccions gitanes estan totes relacionades amb la mala sort, encara que crec que, com deia l’escriptor Manuel Diaz Martín, es deuen a l’infortuni que han tingut els gitanos en les seves relacions amb els altres membres de la societat, quan s’han vist desemparats per aquesta.

El periodista Joaquín López Bustamante parlava molt clar quan afirmava que “hi ha dues classes, les malediccions que es dirigeixen a una persona o a un grup (armen), i la que un es dirigeix a si mateix, el jurament ritual (solai), que em mori jo…”.

I aquests tipus de juraments segueixen molt vius en les comunitats gitanes de tot el món.

Fins i tot ja les trobàvem en el segle XVI a través del dramaturg portuguès Gil Vicente “mándote yo rabiar, que has de andar arrastrada mientras la vida durara.”

Però i què en penseu de les malediccions xineses? No són tan famoses com les gitanes, però no podem negar que tenen un arrelament filosòfic, social i cultural bastant interessant.

Una de les més peculiars malediccions xineses és “Tant de bo visquis temps interessants”.

És (o era) una manera de tirar-li un mal d’ull a algú mereixedor d’això.

Una versió estesa i millorada és la que diu “Tant de bo visquis temps interessants i no t’adonis fins que hagin acabat”.

Seria la versió xinesa de doblar la maledicció gitana “mala fi tinguis, que tinguis” o “a Maó et portin, que et portin”.

M’agradaria centrar-me en aquesta ocasió en la maledicció xinesa. “Tant de bo visquis temps interessants”. I és que té la seva substància. Es dóna per fet que els temps interessants de la història són aquells que vénen amb més drames, sofriment o grans canvis que generen problemes en un determinat període de temps. Viure temps interessants segons la creença xinesa és trencar la pau interna i externa de les societats a través de les seves interaccions. Segons aquesta premissa, més valdria passar per la vida gairebé desapercebut i d’una forma més assossegada per a evitar sobresalts.

Però em temo que estem immersos en temps extremadament interessants. Crisi en els fonaments democràtics del món, crisis econòmiques, pandèmies, fams, racisme, xenofòbia, violència…

Massa canvis i massa bruscos en poc temps. Moviments d’extrema dreta que porten amb si racisme i xenofòbia han aconseguit normalitzar-se en l’espectre de les democràcies mundials. Gents i corporacions que acumulen riquesa i prosperitat a costa que uns altres cada vegada s’empobreixin més, s’arraconin més i s’aïllin més.

Potser un dels majors inconvenients que ens podem trobar per a saber amb certesa si estem vivint temps interessants són les referències, els senyals. Les guerres mundials van ser senyals bastant clars. La caiguda del mur de Berlín o la caiguda de les torres bessones van ser també referències que una cosa gran estava passant en el món.

Però i ara? Sembla que les referències són difuses a simple vista. Potser és perquè hem entrat en un joc molt perillós. Hem acceptat tàcitament que les regles del joc en la democràcia canviïn. Han canviat en els nostres nassos i nosaltres hem estat còmplices.

Les societats democràtiques han acceptat sense piular que el feixisme vingui disfressat de neoliberalisme i de fake news.

I hem entrat de ple en el joc i ens hem alineat just on els radicals volien.

Advertia el periodista Miquel Ramos que hem permès la institucionalització de l’odi.

Amb tota naturalitat, hem acceptat que qui parlava dels ovnis a la televisió, de sobte et parli del Coronavirus o de política. Hem acceptat amb naturalitat que racistes, homòfobs i masclistes s’asseguin a les taules de debat amb demòcrates i defensors dels drets humans perquè “intercanviïn opinions”, acceptant sense embuts que el racisme, el feixisme o el masclisme són opinions que han de ser escoltades, i que, si no estem d’acord, les rebatem, posant-los al mateix nivell. Com si totes dues postures es poguessin debatre i defensar. Com si l’odi fos un posició legítima enfront l’altre.

I comencem així, donant-li normalitat a petits fets, i continuem tancant universitats i organitzacions a Hongria, anomenem “il·legítim” amb tota naturalitat a un govern elegit a les urnes i acabem assaltant el Capitoli dels Estats Units. Tot això mentre fem memes graciosíssims a les xarxes socials.

Tots som còmplices. Hem acceptat que ha d’haver-hi botxins i víctimes. Però és que, a més, en la revolució cuqui de l’activisme actual, estem ocupats en altres menesters. Estem molt ocupats qüestionant el posicionament i l’etiquetatge de nosaltres mateixos. Barack Obama deia que la democràcia exigeix que siguem capaces de navegar a través de la realitat de les persones que són diferents a nosaltres perquè puguem entendre els seus punts de vista. Però que no ho podem fer si insistim que els que no són com nosaltres ni diuen el mateix que nosaltres, estan incapacitats per a parlar de democràcia.

Però no, sembla que no ho hem entès. Obama diu que parlem entre demòcrates que tenim visions diferents però un mateix objectiu, no que asseguem feixistes a la taula. I mentrestant, l’activisme repartint carnets de bon o mal activista.

Perquè sentin, no s’equivoquin. Els antifeixistes no necessitem estar dient que som antifeixistes tota l’estona. Això va inclòs en el paquet democràtic. Si no ets antifeixista, no ets demòcrata.

Però no serveix de res, els moviments més naïfs de l’activisme actual, segueixen obstinats a imposar etiquetes perquè la gent tingui l’obligació de triar una identitat. Caiem en el parany de la diversitat, com bé ens advertia Daniel Bernabé fa ja uns anys.

Però, sobretot, hauríem de ser conscients que els temps interessants són temps de negocis, de xerraires i de falsos màrtirs. A veure qui dóna el millor zasca, a veure qui es posa l’etiqueta més gran per a guanyar el premi a l’activista de l’any, i a veure qui xiscla més.

Jo em temo que desgraciadament, estem vivint temps interessants no, temps interessantíssims. I el dolent és que no ens estem donant compte i potser quan espavilem, sigui una mica tard i el món hagi canviat per sempre.

És moment d’analitzar críticament tots els camins que l’activisme gitano està aconseguint obrir, com per exemple la subcomissió aprovada pel Parlament espanyol per a crear un Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme, la inclusió d’una comissió específica dins de la Llei de Memòria Històrica per a la memòria i reconciliació amb el Poble Gitano, o la futura Llei per a eradicar l’Antigitanisme que prepara el govern català. I hem de ser capaços que aquests camins que estem construint no quedin enfangats en discussions alienes als interessos de tots els gitanos i gitanes, i que deixem les medalles per a quan acabi la carrera. I encara que la unitat no deixa de ser una entelèquia inassolible per a qualsevol moviment social, sí que hem de cercar consensos amplis, sinó veurem passar el temps des de l’ostracisme al qual vam ser condemnats com a gitanos.

 

El mur del dolor

by Seo Cizmich

El muro del dolor

El 2 d’agost d’enguany vaig poder assistir com a convidat als actes de Commemoració del Dia Internacional en Record de les Víctimes Romanís de l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial, però en aquesta ocasió no va ser a Auschwitz, sinó al poble de Uštica, a penes a uns minuts d’un dels llocs més horribles i inimaginables per al sofriment del nostre poble, em refereixo al camp de concentració i extermini de JASENOVAC.

L’esdeveniment va ser organitzat per l’Associació “KALI SARA” de Zagreb, en col·laboració amb el diputat romaní de Croàcia Vejko Kajtasi.

A la cerimònia de commemoració van assistir els més alts funcionaris estatals, a més de representants romanís de deu països europeus i de la regió. Va haver-hi representació del cos diplomàtic de Croàcia, de l’Aliança Antifeixista i de les administracions locals i regionals. També van assistir les comunitats religioses entre les moltes altres que van retre homenatge a les víctimes dipositant ofrenes florals al costat de la placa commemorativa en el Cementiri Romaní.

Després de l’ofrena floral, Vejko Kajtazi, en nom de l’organització, va acompanyar als convidats a un recorregut pel Centre Commemoratiu Romaní i pel Mur del Dolor.

En aquest mateix lloc l’any passat, a iniciativa del propi Kajtazi es va inaugurar oficialment el “Centre de Memòria Romà Uštica”, en cooperació amb el Govern de la República de Croàcia i la ciutat de Zagreb.

Per què a Uštica?

“El Centre de Memòria Romà Uštica” es troba als voltants del més gran i únic cementiri romaní de tota Europa, on s’estima que 17.000 persones romanís van ser deportades, torturades i assassinades durant la Segona Guerra Mundial.

Fins ara, han estat trobades 21 fosses comunes amb els cossos assassinats de les milers de víctimes.

És important recordar que el camp d’extermini de Jasenovac va ser establert pel règim Ustaša i no depenia de l’Alemanya nazi, la qual cosa no va ser un impediment per a aconseguir el reconeixement com el de major grandària en proporció però també el més sagnant i violent.

El diputat romaní Veljko Kajtazi és conegut per la seva magnífica labor en la recuperació i reparació de la memòria i dignitat de les víctimes gitanes de l’Holocaust. Entre les quals podem destacar la iniciativa que ha liderat des de 2011 per a la reconstrucció del cementiri de les víctimes gitanes a Uštica que es trobava completament abandonat i sense cap tipus de manteniment.

Avui dia està restaurat íntegrament i en un dels seus tres mastelers oneja la bandera gitana, al costat de la croata i a la de la unió europea.

El següent pas a la finalització del cementiri de les víctimes -antiga fossa comuna- ha estat la construcció de “El Mur del Dolor”, un conjunt de lloses de granit que contenen les inscripcions dels noms de les milers de víctimes romanís assassinades a Uštica.

Fins ara es van poder recuperar gairebé 17.000 d’aquests arxius.

Conèixer els testimoniatges i l’horror del que allí va succeir a la nostra gent em va estripar l’ànima, a penes podia contenir les llàgrimes, ni tan sols mantenir el ritme de la respiració. Em semblava irreal, era incapaç d’imaginar les escenes que es descrivien…llavors vaig pensar en ella, la imatge de la meva àvia Sarajka, la seva presència va ser present i em va acompanyar durant tota la jornada, inundava la meva ment, la veia a cada racó, acollida a l’ombra de l’arbre més frondós, asseguda al costat del meu…

Ella va aconseguir sobreviure a la barbàrie, a l’horror, a la massacre. Quant de dolor patit i que mai es va atrevir a explicar! Quanta tragèdia va haver de presenciar a la seva curta edat!

Que injusta ha estat la història amb el nostre poble, amb les nostres famílies, amb el nostre futur!

Quantes ànimes no nascudes ens han estat arrabassades, robades, negades!

El muro del dolor ii

70 anys de silenci

Com va dir Vejko Kajtasi, “el Poble Romaní ha estat en silenci durant més de 70 anys per a compartir públicament la història de sofriment, de familiars, dones, nens i ancians assassinats, que no van rebre trets aquí a Uštica, sinó que van ser colpejats fins a la mort amb un martell.

Això és el menys que podem fer per ells i els seus familiars, al costat de les generacions més joves per a conscienciar-los sobre el que mai ha de tornar a ocórrer, ja no sols als romanís sinó a cap altre grup, col·lectiu o comunitat”

En els dies previs, del 13 al 21 de juliol, l’Associació Gitana “KALI SARA” va organitzar la Primera Escola d’Estiu per a joves “Enfrontant el Passat”.

Durant aquests últims deu anys, centenars de joves de tota Europa hem tingut la possibilitat de participar en diferents trobades i cerimònies de commemoració per les víctimes Romà i Sinti de l’holocaust, però hem de tenir en consideració que aquests deu anys també coincideixen amb el moment en el qual moltes de les víctimes que van sobreviure a la barbàrie van poder començar a verbalitzar i donar testimoniatge de la seva experiència.

Aquest intercanvi intergeneracional del qual hem estat testimonis significa molt més del que mentalment puguem imaginar, l’haver pogut coincidir en el “espai – temps” amb aquestes magnifiques i extraordinàries persones, representa un llegat, una missió, una actitud enfront de la vida.

Ens obliga a replantejar-nos esquemes mentals i dogmes assimilats, a convertir-nos en defensors de la justícia social, en portadors de llum i memòria, però sobretot a desenvolupar la capacitat de poder transformar tots aquests sentiments de dolor i ràbia que puguem sentir en descobrir aquests episodis tan foscos i tràgics de la nostra història per a poder convertir-los en aquesta força motriu que ens impulsi a vèncer les barreres i murs de formigó que la història de l’antigitanisme ha aixecat al nostre voltant.