*Condenado por la Inquisición. Lucas Velázquez, Eugenio. 1860. Museo Nacional El Prado

 

“Cristians vells sense raça de jueu ni de moro ni d’heretges.”

“No és possible que l’arbre dolent doni bon fruit; la sang infectada taca la puresa de la fe.”

“Per a mantenir la pau del regne, és necessari que tots els seus súbdits comparteixin la mateixa fe.”

 

Aquestes frases, atribuïdes a Tomás de Torquemada, resum amb claredat aterridora l’imaginari que va vertebrar la construcció de la unitat dels regnes d’Espanya entre els segles XV i XVI: una nació que no es definia tant per fronteres geogràfiques, quant per fronteres de sang i de fe unificada, de genealogia depurada i d’obediència al Rei.

Aquest 8 d’abril de 2025, el rei Felip VI presideix un acte institucional en el Congrés dels Diputats amb motiu dels 600 anys de l’arribada del poble gitano a Espanya. Aquest aniversari, més enllà del gest simbòlic, ens obliga a repensar la història des d’una mirada crítica. Com s’ha construït un Estat que durant segles ha exclòs sistemàticament al poble Gitano?

La construcció de l’Estat no és el resultat d’un procés democràtic recent, sinó d’una enginyeria polític-religiosa acuradament dissenyada des del segle XV. En 1479, amb la unió dinàstica d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, es van establir les bases d’un projecte de monarquia comuna que, sense esborrar del tot les autonomies de cada regne, els va subordinar a un ideal compartit: una sola fe, un sol rei, una sola llengua.

La incorporació de Navarra entre 1512 i 1515, sota la pressió militar de Ferran el Catòlic, va completar el mapa polític peninsular. Sota Carles I i Felip II, aquest projecte va prendre forma imperial, amb una administració cada vegada més centralitzada, una Inquisició poderosa, una llengua dominant (el castellà) i la imposició de la fe catòlica tant dins com fora del continent. La unitat no es va construir només des del poder polític. Es va imposar des de la religió com a forma ideològica de poder. La fundació del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició (1478), l’expulsió dels jueus (1492), les conversions forçades de musulmans (1499) i la posterior expulsió dels moriscos (1609–1614) van ser els pilars d’una política d’homogeneïtzació espiritual que pretenia convertir al regne en un cos moral únic.

La Inquisició va tenir un abast polític, racial i social: es va centrar en la “neteja de sang” i no sols en qüestions doctrinals. Es va convertir en un aparell de l’Estat, usat per a disciplinar no sols la fe, sinó el comportament i el llinatge dels súbdits. En aquest context va emergir l’ideal del “cristià vell” com a model excloent de ciutadania. No bastava amb adoptar la fe catòlica: calia ser-ho des de la sang, sense “taques” d’ascendència jueva, musulmana o herètica. A través dels estatuts de neteja de sang, s’exigia provar, amb genealogies que es remuntessin fins als besavis, que un no descendia de conversos. Els baptismes, els testaments, les partides parroquials es van transformar en instruments de vigilància. El baptisme va perdre així la seva funció espiritual i va ser convertit en un acte burocràtic. La fe ja no es vivia: es rastrejava. L’ortodòxia era hereditària. Com va expressar Torquemada: “La sang infectada taca la puresa de la fe.”

L’Edicte de Granada de 1492, que va obligar a tots els jueus no conversos a abandonar el regne, va ser el primer gran acte de neteja ètnica-religiosa. En 1499, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros —arquebisbe de Toledo i successor de Torquemada com a confessor real— va trencar els acords de tolerància amb la població musulmana de Granada, va cremar exemplars de l’Alcorà en la plaça Bib-Rambla i va forçar la seva conversió sota amenaça d’expulsió. En aquest mateix any de 1499, enmig d’aquesta atmosfera de fervor inquisitorial, els Reis Catòlics van signar a Madrid la primera Pragmàtica contra els gitanos -redactada pel cardenal Cisneros-. Encara que els gitanos no eren heretges ni representaven una amenaça doctrinal, el seu estil de vida —nòmada, sense gremi, sense senyor, sense adscripció a cap territori— els va convertir en enemics de l’ordre polític i religiós. La llei els prohibia el nomadisme, els exigia assentar-se, adoptar oficis reglats i viure sota vigilància fixa. Si no ho feien, serien castigats amb assots, treballs forçats o l’expulsió.

Durant més de dos segles, el poble gitano va ser sotmès a una legislació que alternava entre l’assimilació forçada i la persecució violenta. Des de noves lleis en el segle XVI fins a la Gran Batuda de 1749, la seva persecució va ser constant. Als ulls de l’Estat, els gitanos no es podien redimir, eren indòmits, impossibles d’integrar, portadors d’una rebel·lia essencial.

En 1631, el jurista Juan de Quiñones de Benavente va escriure el Discurs contra els gitanos, una peça brutal que sintetitza la ideologia estatal del moment: “Per la seva mateixa naturalesa són enemics de la policia i del govern, i no es pot esperar cap fruit de la seva esmena.” Aquesta afirmació va més enllà del camp de la teologia i entra en el camp del discurs racial: estableix que hi ha grups humans la naturalesa dels quals els fa enemics de la societat. Ja no es tracta de castigar conductes, sinó d’eliminar essències. No hi ha redempció possible. És el pas decisiu cap a un racisme institucional, anterior a les teories biològiques del segle XIX, però ja perfectament articulat: amb els seus arxius, les seves lleis, i el seu aparell burocràtic de vigilància i càstig.

La unitat dels regnes de Castella, Aragó i Navarra no va ser només un projecte territorial: va ser un sistema ideològic que va imposar una forma de ciutadania vinculada al llinatge de la sang i a la uniformitat cultural. En aquesta Espanya, jueus, moriscos i gitanos van ser els “altres interns”: tolerats a vegades, perseguits sovint, sempre convertits en els bocs expiatoris dels pecats de la pàtria.

L’acte del 8 d’abril de 2025, presidit pel rei Felip VI, no ha de convertir-se només en un ritual simbòlic. Si volem honrar els 600 anys de presència del poble Gitano a Espanya, hem de mirar amb serietat la història de la marginació i la violència institucionalitzada, d’estigmatització persistent i d’exclusió normalitzada per l’Estat.

Per tant, commemorar sense estudiar, recordar sense comprendre, celebrar sense reparar, equival a repetir els errors del passat. La història d’Espanya necessita recuperar la memòria no des de l’èpica, sinó des de l’anàlisi de les estructures que van sostenir el racisme, el classisme i l’exclusió. La genealogia de l’antigitanisme no ha de romandre en els marges de la història nacional. Ha d’ocupar un lloc central en els plans educatius del nostre sistema escolar obligatori.

El paper dels confessors reals —Torquemada i Cisneros en particular— va ser central en aquesta maquinària. No sols guiaven la consciència espiritual dels monarques, sinó que definien el bé i el mal a escala de raó d’Estat. Eren guardians de la fe monàrquica, però també enginyers de l’ànima col·lectiva, moldeadores d’un cos social que havia de ser homogeni. L’inquietant és que aquest pensament teològic-polític no va desaparèixer; amb el pas dels segles va reaparèixer, es va transformar, va persistir en altres formes. Cada règim passat (o projecte present) que ha somiat (o somia) amb una nació purificada, s’ha inspirat en aquesta herència inquisitorial. I en el centre, persisteix una idea: que l’ordre només pot néixer de la uniformitat. I que tot el que es desviï —en fe, en origen, o en costum— ha de ser corregit o eliminat.

 

Ismael Cortés, Professor Associat en la Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau, Universitat Jaume I.

Investigador Postdoctoral – Departament d’Història Europea i Estudis Culturals, Universitat de Heidelberg

X: @ismael_cortesg

Al llarg de la història, les dones han exercit un paper clau en la transformació social, sovint des de posicions invisibilitzades. En el cas del poble gitano, marcat per segles de discriminació i lluita per la dignitat, les dones han estat agents fonamentals de canvi. Aquest article explora com, a través de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, les dones gitanes han impulsat transformacions profundes en la comunitat de Manresa, desafiant prejudicis i promovent noves dinàmiques socials i espirituals.

El poble gitano ha estat històricament perseguit i estigmatitzat a Espanya, enfrontant més de 250 pragmàtiques d’exclusió, des de 1499 fins a 1749, destacant en aquest període l’intent d’extermini del poble gitano anomenat La Gran Batuda. En aquest context d’exclusió, la comunitat ha desenvolupat estratègies de resistència, entre les quals es troba l’adhesió al cristianisme evangèlic, un moviment que ha crescut de manera exponencial en les últimes dècades i que ha tingut un impacte significatiu en l’estructura social de les comunitats gitanes.

L’Església Evangèlica de Filadèlfia ha jugat un paper central en la identitat gitana contemporània, promovent valors d’unitat, transformació personal i social. Aquesta església ha sabut adaptar la seva estructura i missatge a la cultura gitana, permetent que els seus membres trobin en ella un espai de pertinença i apoderament. La integració de l’evangelisme en la vida gitana ha portat a l’adopció de principis que afavoreixen la convivència, l’erradicació de la marginalitat i l’educació com a eina clau per al desenvolupament de la comunitat.

A Manresa, l’arribada de l’evangelisme en els anys 70 va marcar l’inici d’una transformació social liderada per dones. Un dels noms clau en aquest procés va ser el de Teresa Hernández Pubill, coneguda com la Tia Teresina, qui es va convertir en una figura d’autoritat moral dins de la comunitat a través de l’impuls de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Manresa.

La Tia Teresina va ser una de les primeres dones a adoptar l’evangelisme i, a través del seu lideratge, va promoure la consolidació de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Manresa. La seva perseverança i compromís van ser essencials per a mantenir viva la congregació en els seus primers anys, assegurant la seva sostenibilitat econòmica i la seva expansió entre la comunitat gitana local. A més de la seva influència religiosa, la seva labor social va ajudar a cohesionar a la comunitat, promovent la resolució de conflictes interns i l’enfortiment dels llaços familiars sota principis cristians.

L’impacte d’aquesta transformació no sols es va limitar a l’àmbit religiós, sinó que també va afectar àrees fonamentals com l’educació i la igualtat de gènere. Les dones gitanes, en trobar a l’església un espai de lideratge i reconeixement, van començar a assumir rols de major responsabilitat en la comunitat, trencant estereotips que les vinculaven exclusivament a l’àmbit domèstic. Aquest lideratge femení va contribuir a generar consciència sobre la importància de l’accés a l’educació i a l’ocupació, factors clau en la lluita contra l’exclusió social.

La figura de la Tia Teresina és un clar exemple de com les dones gitanes han estat agents de canvi. El seu paper va transcendir l’esfera religiosa i es va convertir en un model d’apoderament dins de la comunitat. El seu lideratge no sols va enfortir l’església, sinó que també va promoure valors d’educació, respecte i superació personal entre els gitanos de Manresa. Gràcies a la seva incansable labor, moltes dones es van sentir inspirades a involucrar-se a l’església i en iniciatives comunitàries que promovien el benestar i la cohesió social.

A través de l’evangelisme, moltes dones gitanes han trobat eines per a transformar les seves vides i les de les seves famílies. La comunitat evangèlica ha fomentat la formació acadèmica dels joves, contribuint a la presència de gitanos en l’educació secundària i universitària, una cosa poc comuna en dècades passades. A més, ha estat un espai on la dona ha pogut exercir el seu lideratge sense els límits imposats per altres estructures tradicionals. En aquest sentit, l’església s’ha convertit en un motor per a la mobilitat social, oferint a les dones oportunitats que abans els estaven negades.

Un altre aspecte clau ha estat el paper de l’església en l’erradicació d’hàbits perjudicials dins de la comunitat. L’evangelisme va promoure canvis significatius en la vida quotidiana dels gitanos, fomentant l’abandó del consum de drogues i alcohol, així com la reducció de pràctiques violentes. Aquest procés ha estat liderat principalment per dones, les quals han servit d’exemple i guia dins de la comunitat.

El cas de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Manresa demostra que el canvi social dins de la comunitat gitana ha estat, en gran manera, impulsat per dones. A través del seu compromís i lideratge, han aconseguit transformar estructures i valors, trencant amb estigmes i promovent noves oportunitats per a les futures generacions.

Les dones gitanes han sabut utilitzar els espais disponibles per a generar transformacions des de dins, com ho va fer la Tia Teresina a Manresa. La seva història és testimoniatge del poder de la dona gitana com a agent de canvi, i un exemple inspirador de resistència i transformació social. A través de l’evangelisme, van aconseguir redefinir el seu paper dins de la comunitat, fomentant el desenvolupament i la igualtat, i establint les bases per a un futur en el qual l’educació i la inclusió siguin pilars fonamentals per al poble gitano.

 

Bibliografia

Amador, J. (2016). La “Roma response” al modelo reproduccionista. La educación, nuestra escalera para la transformación social.International Journal of Sociology of Education, 5 (2), 144–163.

Amador, J. (2017). Guerreras de Cristo. Aportaciones de Mujeres Gitanas a la Transformación Social Desde la Iglesia Evangélica Filadelfia.

Cantón, M., Marcos, C., Medina, S. & Mena, I. (2004). Gitanos Pentecostales. Una mirada antropológica a la Iglesia Filadelfia en Andalucía. Signatura Demos.

Castells, M. (2004). Globalització i identitat. Una perspectiva comparada. IDEES. Revista de temes contemporanis, (21), 17-28.

Cortés, A. G., Martínez, D. C., & Mesa, A. C. (2019). Identidad y Origen del Pueblo Gitano. International Journal of Roma Studies, 1(2), 159-184.

Durkheim, E. (1982). Las formas elementales de la vida religiosa(Vol. 38). Ediciones Akal.

Flecha, R., Gómez, J., & Puigvert, L. (2010). Teoría sociológica contemporánea. 1ra ed. Vol. 149.

A hores d’ara, i als meus anys, encara continuo preguntant-me quin va ser el veritable motiu pel qual els gitanos vam haver d’abandonar el nostre lloc d’origen: un lloc que segons diuen, és un país on el sol surt darrere d’una fosca muntanya, que allí, vivíem feliços sota la tenda blava del cel cuidant de la nostra família i dels nostres cavalls, però que una nit, els malvats genets blancs del Nord van cremar les nostres cases i van degollar a ancians, dones i nens, i que des de llavors, no ens atrevim a romandre molt de temps en un mateix lloc.

Historiadors i investigadors de reconegut prestigi ens situen al Panjab, una de les regions més belles i riques de l’Índia. Ens informen que el nostre idioma és net del sànscrit, que la nostra cultura pertany a la de Harappa i Daro, una de les més antigues que es coneixen, i que vam sortir d’allà al voltant de l’any 1000 de la nostra era, i que errants, no hem parat de buscar aquest lloc que ens recordés la sort que vam perdre. I encara, a hores d’ara, i a la meva edat, continuo preguntant-me per què durant aquest llarg període d’itinerància mai vam decidir tornar a aquell lloc perdut i enyorat. Per què? Alguna raó de pes ha d’haver-hi. Sembla ser que es va tractar de constants invasions i atroces guerres frontereres i religioses. Sempre les guerres fent de les seves enviant a l’exili i a la mort a milions d’innocents.

Les nacions no existeixen si no tenen la seva pròpia història. Per això, a hores d’ara, i a la meva edat, continuo preguntant-me: Quina és la nostra? I sempre, encara que no vulgui reconèixer-ho, em responc. La nostra història és la Història universal de la infàmia.

Sabem que la història de cada país, ètnia o grup social està condicionada per punts de vista, interpretacions interessades o veritats inventades, i que la paraula historia manca de significat i contingut si no està relacionada amb l’un altre, amb els altres i l’alteritat.

Explica l’escriptor alemany Bertold Brecht, que un dia, passejant per un carrer del centre de Berlín, un cotxe va xocar contra un fanal. Els testimonis que van presenciar l’accident li van comptar a la policia el que cadascun d’ells havia vist. Una dona jove, bastant alterada, va declarar que al cotxe li havien fallat els frens. Un home major va dir amb aplom que el conductor anava begut: havia fet unes esses arriscades abans d’envair la vorera, i finalment, una velleta encantadora amb ulleres va declarar que no hi havia fanal.

Va quedar clar que el cotxe havia xocat. Va ser un fet constatat. Però les versions dels testimonis van crear altres veritats tan diverses com opinions i punts de vista subjectius i dispars.

Si això ho apliquem al que coneixem com a veritat oficial ens trobem amb una veritat compartida i acceptada encara que subjecta sempre a múltiples i a divergents interpretacions. I si a més ho apliquem a la Història d’Espanya, podem comprovar que, la seva història està sustentada en molts casos en la construcció de veritats alternatives o inventades amb la finalitat de crear l’antecedent d’una identitat nacional.

Molts dels fets documentats en les cròniques de cada època, estan basats o inspirats en veritats enfrontades gairebé sempre, després de conteses bèl·liques i ideològiques, pels vencedors.

La història l’escriuen sempre els vencedors.

Poso un exemple que tots coneixem.

Se’ns presenta al famós personatge del Cid, un dels herois primigenis més admirats de la història d’Espanya, com el llibertador que, amb el seu valor discutible de gran estratega, va vèncer i va expulsar als qui, en aquells dies, després de vuit segles de convivència, no eren considerats espanyols. La conclusió a la qual han arribat alguns historiadors és que aquesta gran figura, no va existir. Una veritat inventada basada en un bell poema anònim. No obstant això, la seva figura es va convertir -per a molts, no per a tots-, en un heroi que va aconseguir acabar amb el domini polític d’una cultura que en veritat va ser la que va determinar la seva identitat. La seva allargada ombra encara campeja en la ment i en el cor de molts que continuen creient que les nacions s’aixequen, es formen i legitimen amb el pervers objectiu de la neteja ètnica.

No obstant això, si aquestes consideracions les apliquem a la història oficial de la nostra ètnia, ens trobem solament, i dic solament, amb fets referendats en documents oficials on no caben versions, punts de vista o interpretacions de cap mena.

Aquests són els fets oficials:

El primer document que es coneix de la nostra presència en la Península ibèrica és el salconduit atorgat pel rei Alfons V d’Aragó, a Joan d’Egipte Menor, el 12 de gener de 1425.

Diu:

“Jo, Alfons V, a tots i cadascun dels meus nobles, estimats i fidels nostres i sengles governadors, justícies, alcaldes, tinents d’alcalde i altres oficials i súbdits nostres, i fins i tot a qualsevol guarda de ports i coses vedades en qualsevol part dels nostres regnes i terres: Salut i dilecció! Com el nostre estimat i devot don Joan d’Egipte Menor, compta amb el nostre permís d’anar a vaig donar- verses parts, i que havent de passar per alguns dels nostres regnes i terres, volem que sigui ben tractat i acollit, així que a tots i a cadascun de vosaltres us diem i manem expressament, sota pena de la nostra ira i indignació, que l’esmentat Joan d’Egipte Menor i els que amb ell anessin i ho acompanyessin amb totes les seves robes, cavalcadures, béns, or, plata, alforges i qualssevol altres coses que portin amb si, siguin deixats anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila, lloc i altres parts del nostre senyoriu i quedin fora de perill i seguretat, proveint i donant a aquests, passatges segurs i sent conduïts quan l’esmentat don Joan el re- vulgui a través del present salconduit nostre.

Signat a Saragossa amb el nostre segell, el dia dotze de gener de l’any del naixement del nostre Senyor: 1425. Alfons, rei.”

Aquest beneït salconduit ens va permetre viure un dels períodes més pacífics de la nostra itinerància i de la nostra història. Van ser anys de convivència i que segons les anals de l’època va suposar el reconeixement de la diversitat de les cultures musulmana, jueva, cristiana i gitana. Però aquesta fortuna va durar a penes un segle, ja que en 1499, sota el regnat dels mal anomenats Reis catòlics, es va promulgar i va signar, sense que els tremolés la mà, la primera pragmàtica antigitana. Aquests anys de tolerància van mudar en una dels malsons més cruents que els gitanos podem recordar.

Diu la Pragmàtica de 1499.

“Mandamos a los egipcianos que andan vagando por nuestros reinos y señoríos con sus mujeres e hijos, que del día en que esta ley fuera notificada y pregonada en villas, lugares y ciudades, salgan de nuestros Reinos y no vuelvan a ellos en manera alguna so pena que si fueren hallados o tomados, le den a cada uno cien azotes por primera vez y los destierren perpetuamente de estos Reinos, y por segunda vez que les corten las orejas y estén sesenta días en cadena y los tornen a desterrar. Y por la tercera vez, que sean cautivos por toda la vida.”

Des de llavors, la nostra llarga presència en aquest país es va apreciar en pocs casos, perquè sempre es va prendre com una invasió d’indesitjables. Per això, no ens va quedar més remei que iniciar una constant dispersió i ocultació de la nostra identitat, propiciats per reiterades persecucions i premeditats, genocidis.

Durant tres segles consecutius, i també, sense que els tremolés la mà, es van signar 28 pragmàtiques pels absolutistes Àustries i Borbons. Un assetjament permanent que va acabar promulgant la més adversa de totes elles: La Gran Batuda contra els gitanos en 1749.

La Gran Batuda, coneguda oficialment com a Presó general de gitanos, va ser l’intent d’extermini dels gitanos que vivien a Espanya. El projecte, ideat i dirigit pel marquès de l’Ensenada, ministre de Ferran VI, consistia a recloure separadament als homes de les dones perquè no poguessin reproduir-se i aconseguir així la seva extinció. Es va iniciar en la matinada del 31 de juliol de 1749 i va prosseguir durant els dies següents. Manuel Ángel del Río Ruiz, de la Universitat de Sevilla, l’ha qualificat com un projecte de dissolució i d’extermini cultural, mentre que José Luis Gómez Urdáñez, de la Universitat de la Rioja, ho ha considerat com un projecte genocida. Antonio Domínguez Ortiz ja havia afirmat en 1976 que Ensenada va planejar un veritable genocidi.

Durant el criminalísim segle XX va ocórrer un dels successos més abominables que una ment humana pot arribar a concebre. Per a això, prenc el testimoniatge d’un home bo i un gran poeta al qual vaig tenir el privilegi de tenir-lo com a amic.

Explica Félix Grande quan va visitar Auschwitz.

“La decisió d’exterminar als gitanos va ser presa a mitjans de l’any 1942, després de la conferència de Wansee, una de les reunions més immundes, si no la més immunda de la història de la nostra espècie. A la fi d’aquest any, milers de gitanos van ser asfixiats amb monòxid de carboni, dins de furgons hermètics. També eren usats com a rates per a sadollar la curiositat científica que els nazis definien com a experiments. A més d’injectar-li aigua salada en el fetge per a rebentar-l’hi, li injectaven virus del tifus i per a acabar amb ells li feien aspirar gas mostassa.

Josef Mengele, metge alemany i oficial de les SS va ser el que va determinar la Solució final enviant a les cambres de gas a més de quatre-cents mil gitanos. Mengele sentia particular fascinació per provar l’èxit dels seus experiments per a demostrar la superioritat de la raça ària.

Explica Sara Nomberg, una escriptora jueva que va presenciar un dels fets més sinistres que una ment humana ha arribat a realitzar. ‘Ens aixequen d’un salt i ens vam posar ferms quan va entrar Mengele en el Barracó amb un nen de la mà, d’uns cinc anys d’edat. Va posar una cadira en el centre i es va asseure en ella amb el gitanet en els seus genolls. Li va manar que cantés cançons de la seva família, cançons d’una inoblidable melodia. El nen era una bellesa. Vestit amb un vistós uniforme blanc, pantalons llargs i una jaqueta amb botons daurats, i una corbata vermella. Fetillats, miràvem fixament a aquell preciós petit. Mengele gaudia tant que ho besava i abraçava. Ha estat molt bonic. Va dir. Al final de l’actuació li va regalar una caixa de bombons’. A la nit, el gitanet va morir enverinat. Allò va ser espantós’.

En 1943, ja no es malgastava gas, ni bales ni bombons… Als nens els agarraven pels turmells i li picaven el cap contra els troncs dels arbres.

Concloc amb una dada extraordinàriament trista. Vaig entrar en el Barracó número 13 cap a les dues de la tarda. Al contrari que en altres barracons, gairebé tots molt visitats, al Barracó de la memòria del genocidi gitano aquell dia no va entrar ningú a visitar-lo.

Durant diverses hores vaig estar sol sense que ningú entrés. Cansat de tanta espera vaig sortir fugint d’aquella terrible solitud, d’aquella sorpresa, d’aquell succés fora de la raó. A la nit, l’insomni es va apoderar de mi i no vaig ser capaç de plorar ni de blasfemar contra Déu per haver permès aquesta injusta massacre. I vaig pensar: molt pocs ciutadans del món han vingut a honrar a més de mig milió de gitanos assassinats.

Fosc racisme d’una societat que no acaba d’entendre encara que el dolor ens pertany a tots per igual. Que ningú entrés a visitar el Barracó número 13 suposa i confirma clarament que l’antigitanisme continua sent present.”

Aquests fets comesos en diferents etapes contra la nostra vivència no són sinó l’aplicació d’unes lleis creades exprofeso per a controlar, processar i acabar amb nosaltres. Això va suposar i suposa encara, la legitimació del poder polític contra la nostra llibertària conducta. En aquestes lleis queda establerta i conformada la nostra identitat i la nostra història. I si tirem mà de documents, informes, estudis i llibres que sobre nosaltres es van dictar i escriure, podem assegurar que gairebé tots ells no són sinó libels que contenen i expressen de mode rotund la més aviesa ideologia racista.

Llegeixo els articles quart, cinquè i sisè del Reglament de la Guàrdia civil signat per Franco en 1942. Un altre al qual no li va tremolar la mà.

Artículo 4º)

Se vigilará escrupulosamente a los gitanos, cuidando mucho de reconocer todos los documentos que tengan, confrontar sus señas particulares, observar sus trajes, averiguar su modo de vivir y cuanto conduzca a formar una idea exacta de sus movimientos y ocupaciones, indagando el punto al que se dirigen en sus viajes y el objeto de ellos.

Artículo 5º)

Como esta clase de gente no tiene por lo general residencia fija y se traslada con frecuencia de un punto a otro, conviene tomar de ellos todas las noticias necesarias para impedir que cometan robos de caballerías o de otra especie.

Artículo 6º)

Está mandado que los gitanos lleven, además de cédula personal, la patente de Hacienda que los autorice para ejercer la industria de tratantes en caballerías. Los que no vayan provistos de este documento serán detenidos y puestos a disposición de la autoridad competente como infractores de la ley.

Certament no hem tingut massa ocasions per a poder contar la nostra història perquè la nostra visió personal del món i de les coses del món sempre va ser i continua sent mutilada i sotmesa al silenci. Ha estat l’altre i els altres els que van parlar i parlen sobre nosaltres sense tot just conèixer-nos, i sempre, amb una veritat esbiaixada i segrestada per punts de vista interessats. De nosaltres s’ha dit i es continua dient el més espantós que es pot dir: un discurs on se’ns atribueixen qualitats negatives pel mer fet de ser gitanos. Se’ns va expulsar, se’ns va condemnar i se’ns va intentar erradicar del mapa, i avui dia, seguim acostats i vinculats als marges d’una societat que encara ens continua concebent i tractant com a perpetus immigrants i no com a ciutadans de ple dret. Aquests són els fets oficials i ningú pot rebatre’ls. Aquí estan. Fets, que a hores d’ara, i a la meva edat, només poden qualificar-se, com la Història universal de la infàmia.

No obstant això, existeixen altres documents no oficials que han permès el reconeixement viu de la nostra supervivència. Aquests documents són i signifiquen ni més ni menys que la Història universal de la resistència.

Deia Gabriel García Márquez, que només l’art ens salva i ens fa iguals. Bastaria recordar el fascinant personatge de Melquíades en Cien años de soledad. Un savi gitano que aconsegueix curar a tot un poble de la malaltia de l’oblit. O com tants altres que des del llenguatge artístic van crear una altra realitat afavoridora: Shakespeare, Víctor Hugo, Pushkin, Tolstoi, Pessoa, Kusturica, Petrovic, Durik, o com Lorca que en el seu Romancero gitano ens va convertir en uns herois admirables vencent a les ombres negres de l’aversió i la mort. Els seus poemes ens alleugen de tanta crueltat i ens col·loquen en aquest lloc on el mite revela una altra realitat.

Deia Lorca de nosaltres.

“El gitano es lo más elevado, lo más profundo y lo más aristocrático de mi país, lo más representativo de su modo y el que guarda el ascua, la sangre y el alfabeto de la verdad universal.”

Quan Federico va publicar el poema del Romance de la Guardia civil española en 1928, no va poder imaginar que aquest poema es convertiria en un dels càrrecs que li van imputar per al seu posterior assassinat.

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.
Cuando llegaba la noche,

noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la Benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.
La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
¡Oh, ciudad de los gitanos!

La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.

Entre els anys 1850 i 1950, malgrat totes les fatigues que vam haver de suportar, els gitanos tractants van crear una economia mercantil i competitiva amb el tracte de les bèsties. Amb el saber fer del supervivent, van concertar amb els agricultors i ramaders de cada regió i comarca una cadena de relació, no sols profitosa per a tots dos, sinó un estimulant servei comunal. Durant aquesta etapa, les famílies gitanes es van incorporar de manera natural a una societat necessitada de recursos, i així els gitanos, amb la seva reconeguda i excepcional sapiència del tracte, van aconseguir ser amos del seu propi destí. Això els va valer el prestigi i respecte que avui, fills i nets, recordem amb orgull com la centúria daurada dels gitanos. Però tot canvia. Només la mudança és ferma: els cicles de la història ho confirmen. La irresistible ascensió dels cavalls va acabar amb la implantació de la maquinària agrícola. Això, sense esperar-ho, els va sumir en una incertesa econòmica que els va portar a la marginació, a la pobresa, al rebuig i per descomptat l’antigitanisme. Aquesta ruïna econòmica ens va col·locar en aquest altre costat on la societat majoritària ens vol invisibles.

Però el més paradoxal de tot això és que mentre la societat espanyola encara ens manté en aquesta injustificable letargia, en aquesta pretesa invisibilitat, els gitanos, per allò de la llei natural de la compensació utilitària, hem retornat a aquesta societat, sense que ens tremoli la veu, un dels cims literaris i musicals més consoladors que existeixen. El flamenc. L’art gitano és l’art del consol. Aquest contrasentit del destí ens converteix en els consoladors d’aquells que ens menyspreen.

Diu Caballero Bonald sobre aquest tema.

“Els gitanos són els veritables creadors de l’art flamenc. Sense la seva tensió racial, la seva disposició natural per al ritme heretat de les ragas hindús, i sense l’abast del consol de les seves lletres, de la seva memòria individual i col·lectiva, el cant flamenc, no seria una de les músiques més belles del món.”

 Si a Bob Dylan li van concedir el Nobel de Literatura per les lletres de les seves cançons, a les lletres del cant flamenc, Patrimoni immaterial de la Humanitat, calia concedir-l’hi també, i per què no, com li ho han concedit a l’admirat Serrat amb les seves meravelloses lletres, el premi princesa d’Astúries a les lletres gitanes.

No tenim una historiografia documentada, un llibre al qual puguem qualificar de veritable relat. Tots sabem per què. En canvi, sí que tenim la memòria del viscut establerta en les lletres d’aquests cants que parlen i defineixen la nostra història. Aquesta és la nostra gran aportació al patrimoni cultural espanyol i universal. Aquestes lletres expressen el dolor i l’alegria d’uns éssers humans que, malgrat tot, només volen viure en pau. Tenim poetes, pintores, cantaors, escriptors, músics, assagistes i filòsofs de la vida que ens han deixat l’obra de la seva experiència, gitanos i gitanes que han contat la història d’aquest país mitjançant les seves creacions: una font cabalosa d’informació servirà per a assentar les bases de la Història general dels gitanos espanyols. Reunim aquest llegat i creiem un fons real del nostre pas pel món, en les veus dels qui ens van deixar escrita la memòria del nostre poble.

Aprofito l’ocasió que se’m brinda per a encoratjar i demanar als gitanos i gitanes que han tingut l’oportunitat d’accedir, pels seus estudis, preparació i vivències, a donar testimoniatge de la nostra història. La història, tots ho sabem, es reescriu. Tenim a les nostres mans el poder i la voluntat de fer-lo. Deia abans que les històries oficials, moltes d’elles i no poques, estan basades en veritats inventades i en fets convenients. Fem-ho també nosaltres, de la mateixa manera i amb el mateix dret que ells. Contribuïm, amb saviesa i alè, a posar en el mapa de la història la nostra veritat. Només es necessiten dues senzilles coses: crear un fons, un arxiu d’aquest llegat per a adonar-nos que la interculturalitat necessita del nostre tribut perquè es reconegui d’una punyetera vegada els qui vam ser i els qui som. Crec que és el moment. Després de 600 anys de sembra en aquest país, tenim dret de recollir la collita.

Per tant, apel·lo a les noves generacions de músics, poetes, historiadors, sociòlegs, pintors i a tots els creadors i creadores gitanes a donar testimoniatge de la nostra identitat. La cultura d’un poble és la seva major herència. Preservar-la és redimir la història. Els pobles sense història no existeixen.

El poder ens vol tristos, necessita de la tristesa perquè pot dominar-la. L’alegria, no obstant això, va ser i continua sent l’expressió col·lectiva de la nostra permanent resistència. Contra dolor, alegria. Som aquí per a celebrar la vida i posar veu al silenci.

Com va fer José Heredia Maya, el nostre gran poeta gitano.

Aunque sea reciente mi carné
yo nací hace milenios:
cuando despacio al paso de la bestia
el horizonte se horadaba.

Cuando la muerte
era un signo de Dios omnipotente
y no un signo de Dios exterminando
(es posible que no existiera Dios
todavía en la mente de los hombres).

Cuando los niños
jugaban con la luna
y todos con la misma se acostaban.

Cuando decir yo, espiga
o Federico era lo mismo.

Cuando el mar y su canto era la miel
de todo oído y paladar bien hechos.

Cuando Ulises y Sancho no existían.

Cuando la Tierra era una estrella
y no un soporte
de mendigos de muertos
de famélicas madres de animales terribles
y no un soporte digo
de negros de amarillos y de blancos
y dentro de los blancos
moros indios y gitanos entre otros.

Cuando las cosas eran más de Dios
y más de todos.

Cuando nací ya hace milenios
aunque sea reciente mi carné
todo era mucho más hermoso
pero aquello duró
lo que un relámpago
o tal vez menos.

 

O com diu Günter Grass, premi Nobel de Literatura.

“A l’ètnia gitana, la més pròdiga i antiga establerta a Europa, imbuïda per una envejable aspiració de llibertat i alforja de la més exquisida cultura, la continuem donant per contrària per no acatar les nostres lleis i rebel·lar-se amb perícia a les nostres normes. Oriünds de l’Indus, de la primera llum de la nostra civilització, llueixen amb honra en el front la flor de la seva estirp. Saben com ningú que la vida és una picada d’ullet del sol i proclamen als quatre vents que per a ser veritablement lliures no cal posseir ni tomba ni casa i viure el present intensament per a gaudir del bell regal de la vida.”

Vull concloure llegint el discurs d’un gitano universal al qual tots coneixem i admirem.

Les paraules de Charles Chaplin ens continuen commovent, i aquí, on és possible, a hores d’ara, i a la meva edat, vull fer-les meves.

“Els éssers humans tenim el deure d’ajudar-nos els uns als altres. De fer feliços als altres, no fer-los desgraciats. No hem d’odiar ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per a tots: la Terra és rica i pot alimentar-nos a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però la cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi i ens ha empès cap a la misèria i les matances d’innocents.

Hem progressat molt malament. El coneixement ens ha fet cínics i la intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Necessitem de la bondat per a reconèixer que tots els homes som iguals. Sense aquesta qualitat, la vida serà violenta. La meva veu vol arribar als marginats que lluiten per la seva llibertat, a dones i nens víctimes d’un sistema criminal que vol acabar amb la innocència. L’odi passarà i cauran els dictadors, i el poder que se li va llevar al poble se li retornarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no perirà.

No us lliureu als que us menyspreen. No us lliureu a aquests individus inhumans sense cor. Som homes i dones que portem dins de cadascun l’amor, no l’odi. Tenim el poder de crear felicitat, de fer que aquesta vida sigui lliure per a convertir-la en una bella aventura.

En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món digne i noble que garanteixi a tots els homes i a totes les dones un treball, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat.”

Deia el gitano.

Des de l’art i la cultura podem derrocar les barreres de l’odi i eliminar la intolerància. Gairebé totes les nits, a hores d’ara, i a la meva edat, continuo somiant amb tornar a aquest país on diuen que el sol surt darrere d’una fosca muntanya i on diuen que vivíem feliços sota la tenda blava del cel…

Visca els bons gitanos i els paios bons!

 

Gràcies.

Barcelona, 9 de desembre de 2024.

Palau Macaya.