Gaza mon amour

by Juan José Suárez Laso

Gaza_1

El seu caparró cau cap enrere, el seu coll trinxat.

Una dona, mare, sosté a la seva falda el cos sense vida del seu fill, de la seva criatura, de la seva vida. Matat per una ràfega del foc militar israelià. Sagnant encara el cadàver, embolicat en un sudari blanc xopat de la seva pròpia sang.

Quan fas petons al teu fill, et fa olor d’animal viu, fa gust de vida sencera, intacta, robusta, inalterable. Una dona, filla i neta de la casta pobra de la misèria, amb el seu nen assassinat a la falda sent a les seves entranyes un dolor que no té nom. No es pot explicar. Queda muda, i cada nervi del seu cos ha renunciat, ha cedit, s’ha sotmès al dolor més profund que la vida pot imposar. El plor ja no és plor, brolla d’un altre lloc més tendre i té un altre nom, és una altra cosa. Aquest dolor és incomprensible per a mi.

“Del que no es pot parlar, millor guardar silenci.”

Aquesta imatge no és un desig retorçat pel succés escabrós. Aquesta realitat me la trobo en fotografies, imatges que arriben des de Gaza i Rafah en aquests odiosos dies impossibles ja d’oblidar. Ens arriben diàriament notícies del que passa a Palestina. Però és que aquest conflicte ja porta massa anys obert. Hi ha un problema en aquesta terra des de que el poble jueu va començar a migrar per defensar-se de l’odi a Europa a principis del segle vint. Va ser el 1947 quan va començar el gran èxode després de la segona guerra mundial. L’ONU va voler organitzar aquella fugida/refugi donant un territori/paradís al poble jueu perquè es recompongués després de l’infern sofert. Però la voluntat més ferma de l’ésser humà, la de la procreació, s’ha imposat severament i els jueus i àrabs creixen i creixen en número en un espai limitat. Volem viure en pau, diuen tots. Però per a viure, es necessita terra on construir cases, places, avingudes, hospitals i col·legis… Per a viure es necessita d’aigua, gas i de petroli. I després, les abominables religions que tot ho trastoquen imposant l’infern en la terra, infern necessari per a construir l’ideal paradisíac del més enllà, imprescindible per a la seva existència. “La infelicitat de l’home i de la dona serà eterna”, aquesta és la màxima de qualsevol religió que es preuï. I la lluita per un tros de terra, d’espai per a créixer, es va convertir en el germen d’allò al qual avui assistim inquiets.

El modern fusell d’assalt TAP-21, o simplement Tavor, és un modern fusell de calibre 5,56 mm fabricat per Israel, considerat com una de les millors armes de la seva categoria per la seva fiabilitat en condicions adverses. Utilitzat pels militars de l’Estat israelià al costat d’altres armes i bombardejos continuats ha deixat ja seixanta-dos mil morts civils, disset mil quatre-cents noranta-dos d’ells nens i nenes, tots civils indefensos. Prop de quinze mil desapareguts que no apareixeran mai (quantitat a data d’u de juny del vint-i-cinc. Avui, després d’escoltar les notícies, sumem 407 assassinats. Seran molts més…!!) Cada ràfega de foc militar contra la població civil desarmada és l’acte criminal d’un Estat en peu de guerra contra la seva pròpia història.

Dos militars israelians estan asseguts en una pedra del camí, descansant.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Quina tarda tan bonica, Efraím!!

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Preciosa…

Un ocellet ridícul, amb un plomatge ridícul, es posa al costat de la pedra on estan asseguts els dos companys, braços assassins, executors de l’odi enquistat i pestilent de l’Estat israelià. Les seves benvolgudes armes entre les cames. Prenen un descans de l’última guàrdia abans de continuar amb l’ordre de vigilar el pas de Rafah.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Com van sofrir els nostres avis als camps d’extermini europeus!! Ara som un país lliure i hem de defensar-nos dels nostres enemics. No tornarem a passar per aquell infern. Va ser un abisme que no podem oblidar. Hamàs i Hezbollah són, ara, els nostres enemics. L’Estat de Palestina, el nostre objectiu militar a destruir.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Quan has estudiat tu ciències polítiques?? Hòstia, amb la xapa. Pilla a la Lolita !! es refereix al fusell. I caçarem bestioles!! Riu a riallades.

L’ocellet els mira com si entengués el que diuen.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Em fa mal.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Què et fa mal ara? Cabrejat.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: La sang.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Mare meva! Esbufega i s’emporta les mans al capdavant. Doncs prem el gallet cony!! Alleuja oi? Mà de sant!!

L’Estat israelià porta en la seva constitució la memòria d’un genocidi bestial sofert en les pròpies carns. D’un salvatge extermini com només pot fer-ho l’ésser humà. A l’humà li arriba la paraula, el pensament, per a organitzar i anticipar-se al sofriment futur. Al que vindrà i pot ser remeiat. “Logos”, concepte que marca l’inici de la “civilització filosòfica” a Europa, prové de l’acció “Legein”, que és ordir amb estratègia per a protegir-se d’esdeveniments negatius futurs. L’ésser humà desenvolupa la paraula per a defensar-se del seu entorn i de la inseguretat essencial de la pròpia vida. Conèixer a l’astut Ulisses per a comprendre-ho. Els jueus van sofrir a Europa. En la segona guerra mundial en van ser exterminats milions. Quantes pel·lícules hi ha d’això, quants documentals hi ha d’aquests fets, quanta memòria i informació hi ha del que va ocórrer: La Shoá, la catàstrofe en hebreu. És com si socialment i cultural ens haguessin ficat aquesta informació brutal al cap amb l’alta intenció que allò no torni a ocórrer mai; però que en realitat ha servit per a anestesiar-nos la consciència i l’acció quan estem veient que està ocorrent el mateix en territori palestí i no fem res., Els propis jueus callen alguns, uns altres estan d’acord amb aquest genocidi, exultants i alegres vibren d’emoció davant la venjança, l’odi i l’assassinat. I segur que racionalment ho poden explicar i justificar. I és el mateix, és el mateix, però amb més despesa militar!! Els països productors d’armes estan fent caixa, fent l’agost de les seves economies; entre elles Espanya i les seves armes de petit calibre, que sembla que matin menys. Ara, la raó d’un Estat sionista, el sentit colonialista del poble jueu d’origen europeu que es va imposar a Palestina, des del principi de l’ocupació, a través de conceptes com la “superioritat moral” o “el poble triat”, la seva set de venjança clavada a l’ànima i l’economia estatunidenca els ha donat el poder de l’abús.

Quan els vostres nets maten sense misericòrdia a nens i a nenes han perdut totalment la raó, s’han tornat boges les vostres netes que es recolzen en la vostra terrible experiència per cometre aquests assassinats sense pietat. La memòria a vegades fa perdre tota compassió, la humanitat es perd en la memòria retorçada, tortuosa, que transforma el dolor en odi i en venjança.

 El meu record i el meu respecte a tots i a totes les jueves que van sofrir odi i venjança. El meu amor per ells és infinit.

 _MILITAR ISRAELIÀ 1: A quants n’has caçat?

_MILITAR ISRAELIÀ 2: No porto el compte… M’estàs fotent amb tanta pregunta de merda, eh!! Cabrejat i angoixat.
_MILITAR ISRAELIÀ 1: Cal fer-ho, caçar a tots els nostres enemics salvatges que des de petits porten en la sang l’odi per nosaltres ficat fins a la medul·la.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Hòstia amb el filòsof de merda! Em carregues!! Portem la raó i punt. Netanyahu ho diu ben claret. Som uns soldats brutals!! Aixecant-se.

L’ocellet es posa a la boca del fusell, el soldat Efraím sacseja la seva arma i aquesta es dispara.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Hòstia!!! Que és un puto ocell …

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Per això, a matar ocells, Emanuel !!

Niño_palestino_y_judío_abrazadosJa mai serà possible la reconciliació. I qui la sostingui ens ven fum. La cosa no té marxa enrere. Tots els nens mutilats, totes les nenes òrfenes donaran en herència a la seva prole l’odi i la ràbia. I l’amor, el remei de tot, l’única empara que és digna de dir-se així, està desajustat i trencat en aquest territori per sempre. El mestissatge, l’única solució possible: “Quan els meus nets tinguin la sang dels meus enemics a les seves venes s’arreglarà tot, la meva ànima descansarà”. Llavors, irremeiablement i com un rigorós i precís ressort, aprendrem a ser enemics d’una altra sang… És un bucle canalla del qual és impossible escapolir-se.
I qui donarà alleujament al dolor d’una mare que sosté als seus braços a la seva criatura dessagnada? Al pes lleu de l’amor de la seva vida. El cos d’un nen de tot just set anys assassinat per un militar jueu, adult, en plenes facultats del que fa, amb ordres estrictes d’allò que ha de matar, i assassinar amb la ferma convicció de fer-ho. Com s’alleuja aquest dolor, aquest turment ja per a la resta de la seva vida, què cal fer per a alleujar-lo? Maleeixo el Déu nascut de l’odi i de l’enveja de l’ésser humà, maleeixo les religions, maleeixo aquests polítics i militars que han arribat a això. Però l’alleujament d’aquesta dona, d’aquesta mare, no l’oblidem, ja no pot proporcionar-se. Queda trencada per a tota la vida. Morta en vida. Millor morir que recordar cada dia el lleu pes de la seva criatura morta en els seus propis braços. És un record que se’t queda en cada múscul. No es pot desunir aquest record del dolor físic. Els braços d’aquestes mares recorden el pes exacte de la seva criatura morta, per sempre.

Testimonis del terror. Una mare palestina parla sola en un passadís estret i miserable. Miralls trencats per tot l’espai: un tros penjat encara de la paret, un altre tros enfonsat pel terra… Es va tacant la cara amb la mescla d’aigua i cendra que va pastant amb les seves pròpies mans en un cabàs que té davant dels seus genolls. La mescla li va posant blanc el  rostre, blanc com la calç.

MARE PALESTINA: A meitat del camí de la vida, en una selva fosca em trobava, cega. Salvatge selva, aspra i forta, que em retorna el terror al pensament. Amarg com la mort va ser el meu pas per aquesta senda d’infern i horror. Ningú va acudir a nosaltres per  salvar-nos. Estava com adormida, enfonsada en un somni irreal, en un profund malson. Era una vall on el cor aterrit es paralitza. Perquè era de nit i no començava el dia, una nit eterna que està amagada i plena de maldat. Amb tanta angoixa i alè anhelós vaig veure a les dones que allí apareixien. Traspassaven la vida, aquí en la mort. Llavors vaig veure a una nena sola i perduda que sense la seva mare mirava com una boja l’agulla de l’aigua rogenca i podrida. Es va posar davant meu i no em permetia el pas. Volia alguna cosa, però la veu no li sortia del seu petit cos, no vibraven les seves cordes vocals. Obria la boca a punt de desencaixar-se, desfigurada no en sortia cap so. Vaig voler donar la volta i no vaig poder. Llavors començava un nou dia, i el sol s’alçava al mateix temps que les estrelles, que al costat d’ell, el gran amor diví.

Para uns segons el seu relat. Es dona cops per tota la cara amb les mans.

Em va semblar que contra mi venia un lleó de pell tacada, amb el cap alçat i fam ferotge, que fins l’aire semblava que li temés. I una lloba de desgràcies prenyada va posar el seu musell a la meva llengua fins a raspar-la amb la seva. Tanta amargor em va produir, i tanta paüra de veure-la em causava, que vaig perdre l’esperança de sortir d’allà. Tal la bèstia sense treva m’ensumava, venint cap a mi molt lentament m’empenyia cap a allà on el sol calla. Mentre jo baixava per la costa, se’m va mostrar davant dels ulls algú que en el seu silenci vaig creure mut. Apiada’t de mi!! Ombra o home viu, siguis qui siguis, jo li vaig cridar. Home no soc, va dir ell, fill no he nascut, de ventre no brollo. De l’infern soc l’amo i de l’horror el cap. Llavors, es va reclinar sobre les meves cames i va posar la seva cara en els meus genolls blancs, ferits de tant arrossegar-me. Mala bèstia, una altra més, es va fer mestressa de la meva voluntat i va posar el cel a l’altura d’un horitzó vague i fosc. Que no em deixava respirar profundament ni una sola vegada! Alterada així estava, amb profunda ansietat vaig saber que allí les unes morien, i les altres desapareixen en un garbuix de polsos i venes. Gaza, Rafah, Palestina. Perquè aquesta bèstia, que et fa cridar, no deixa a ningú caminar pel seu camí, i tant ho impedeix que les mata. I és el seu instint tan cruel i pervers que mai sadolla la seva ànsia cobejosa, i fins havent cruspit més fam encara té. Aquesta llançarà pobles sencers a l’abisme i aviat us oblidareu de la seva passió i malaltia i per això, pel vostre oblit gens innocent, donareu pas a uns altres engendres, éssers encara més malalts, que demanen rabiosos i cobejosos. Que exigeixen la llet tèbia i la sang calenta com el seu aliment.

La mare palestina calla, mira a una paret del pestilent passadís, aterrida es veu reflectida en un fragment de mirall. Tanca els ulls amb molta força. Sona el vent i un rellotge. Es queda adormida, abatuda de tanta ànsia.

“I del que no es pot parlar, millor guardar silenci.”

Gaza_1

El seu caparró cau cap enrere, el seu coll trinxat.

De la resistència a la revolució

by Ramón Flores

Resistnècia_Romaní

No va ser Auschwitz. Va ser la dignitat.

El 16 de maig de 1944, centenars de gitanos presos en el camp d’extermini es van rebel·lar. No tenien armes. Tenien ràbia. I molta dignitat.

Vuitanta anys després, continuem recordant-ho com un acte heroic. I sí, ho va ser. Però si només ho convertim en cerimònia i discurs, ho estem convertint en activisme de museu. En un monument que només mira al passat.

El mite de la resistència és un parany amb encens: sembla sagrat, però fa olor de gàbia. Perquè si només saps resistir, estàs jugant a perdre. Com si ser gitano fos una subscripció vitalícia al mode supervivència. I no. No hem vingut a aguantar. Hem vingut a viure. I no, ser gitano també és tenir dret a liderar, a transformar, a construir. A jugar el partit sense començar perdent.

Ens han repetit tantes vegades el mantra que gairebé cola: que cal resistir, que cal inspirar-se en els «gitanos que ho van aconseguir», en els «referents». Com si l’única forma legítima d’existir fora triomfar en prime time.

Error de sistema: Ser digne no és un privilegi reservat als referents. Ser lliure no és que la societat majoritària et doni un copet i et digui el bon ciutadà que ets. Canviar les coses no demana perfecció, només decisió, perquè el canvi no comença per sortir en la portada d’El País.

La revolució està en una noia que aixeca la mà per a dir el que ha de dir, encara que la por li estigui mossegant l’estómac. Amb un xaval que es fica en el consell estudiantil com qui es cola en Hogwarts sent muggle: sense permís, però amb un parell.

En aquesta família que no accepta que la tractin com a sospitosa en la consulta mèdica. I no fan discursos. Fan vida.

La revolució gitana no té final feliç ni banda sonora èpica. No hi ha desfilades ni discursos motivacionals. És un grup de xavals que decideix organitzar-se, formar-se i ocupar espais sense haver de justificar-se per existir.

I aquí està el punt: no es tracta només de participar com a gitanos. Es tracta de ser part activa d’allò comú. Ecologisme. Feminisme. Drets digitals. Justícia social. Ens han volgut tancar en l’activisme ètnic com si fos un corralet amb bones intencions.

Doncs no.

No hem de triar entre ser gitanos o ser ciutadans. Som totes dues coses i, a més, podem rebentar el sistema, des de dins. Perquè el present no s’escriu des dels marges.

No és necessari passar per la pedra de l’assimilació. No es tracta d’encaixar en una cadira aliena, sinó d’ampliar la taula. De canviar les regles sense demanar permís per a estar.

Perquè ens hem cregut el conte de la «vulnerabilitat». Ens hem posat l’etiqueta de «persones racialitzades» com si fos una medalla, com si ser pobres o marginats fos una identitat digna d’aplaudiment. Ens hem venut sense adonar-nos. Hem après a parlar de la nostra opressió com si fos l’únic relat que ens defineix, com si el dolor fos un passaport a la legitimitat.

I el pitjor: ens ha agradat. Perquè és més fàcil dominar el llenguatge de la llàstima que el de la revolució. Ens hem posat la corona de víctimes perpètues. Ens hem acomodat en el paper dels oprimits que inspiren llàstima, els que sempre «superen adversitats» però mai les dinamiten. Perquè ens donin like en els seus panells de diversitat.

Però basta.

Som resistents, sí, però obstinats, feroços i insubmisos. I, sobretot, no necessitem que ningú ens doni permís per a deixar de plorar i començar a trencar coses.

Aquest 16 de maig commemorem. Per descomptat. Als qui van resistir quan no quedava una altra. Però també ens toca dir, alt i clar, que resistir ja no hauria de ser la nostra estratègia ni la nostra raó de ser.

La memòria dels nostres avantpassats no és una làpida per a carregar, sinó un foc per a il·luminar camins que ells no van poder recórrer.

Ara toca transformar. Crear. Participar. Liderar. Sense clixés. Sense tuteles.

No més herois solitaris. Volem eixams. Moviment. Estratègia. Barris que no demanin perdó. Joventut sense por.

Perquè la memòria sense acció és nostàlgia. I nosaltres no hem vingut a plorar.

No hem sobreviscut segles de persecució per a convertir-nos en una nota al peu en la història d’uns altres. Hem resistit per a reescriure la història. Amb tinta pròpia. I sense demanar permís.

No necessitem més «referents». Volem que deixis de necessitar-los.

Genealogia de l’antigitanisme: la bona fe i la mala sang

by Ismael Cortés Gómez

Condenado por la Inquisición _ Lucas Velázquez, Eugenio

*Condenado por la Inquisición. Lucas Velázquez, Eugenio. 1860. Museo Nacional El Prado

 

“Cristians vells sense raça de jueu ni de moro ni d’heretges.”

“No és possible que l’arbre dolent doni bon fruit; la sang infectada taca la puresa de la fe.”

“Per a mantenir la pau del regne, és necessari que tots els seus súbdits comparteixin la mateixa fe.”

 

Aquestes frases, atribuïdes a Tomás de Torquemada, resum amb claredat aterridora l’imaginari que va vertebrar la construcció de la unitat dels regnes d’Espanya entre els segles XV i XVI: una nació que no es definia tant per fronteres geogràfiques, quant per fronteres de sang i de fe unificada, de genealogia depurada i d’obediència al Rei.

Aquest 8 d’abril de 2025, el rei Felip VI presideix un acte institucional en el Congrés dels Diputats amb motiu dels 600 anys de l’arribada del poble gitano a Espanya. Aquest aniversari, més enllà del gest simbòlic, ens obliga a repensar la història des d’una mirada crítica. Com s’ha construït un Estat que durant segles ha exclòs sistemàticament al poble Gitano?

La construcció de l’Estat no és el resultat d’un procés democràtic recent, sinó d’una enginyeria polític-religiosa acuradament dissenyada des del segle XV. En 1479, amb la unió dinàstica d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, es van establir les bases d’un projecte de monarquia comuna que, sense esborrar del tot les autonomies de cada regne, els va subordinar a un ideal compartit: una sola fe, un sol rei, una sola llengua.

La incorporació de Navarra entre 1512 i 1515, sota la pressió militar de Ferran el Catòlic, va completar el mapa polític peninsular. Sota Carles I i Felip II, aquest projecte va prendre forma imperial, amb una administració cada vegada més centralitzada, una Inquisició poderosa, una llengua dominant (el castellà) i la imposició de la fe catòlica tant dins com fora del continent. La unitat no es va construir només des del poder polític. Es va imposar des de la religió com a forma ideològica de poder. La fundació del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició (1478), l’expulsió dels jueus (1492), les conversions forçades de musulmans (1499) i la posterior expulsió dels moriscos (1609–1614) van ser els pilars d’una política d’homogeneïtzació espiritual que pretenia convertir al regne en un cos moral únic.

La Inquisició va tenir un abast polític, racial i social: es va centrar en la “neteja de sang” i no sols en qüestions doctrinals. Es va convertir en un aparell de l’Estat, usat per a disciplinar no sols la fe, sinó el comportament i el llinatge dels súbdits. En aquest context va emergir l’ideal del “cristià vell” com a model excloent de ciutadania. No bastava amb adoptar la fe catòlica: calia ser-ho des de la sang, sense “taques” d’ascendència jueva, musulmana o herètica. A través dels estatuts de neteja de sang, s’exigia provar, amb genealogies que es remuntessin fins als besavis, que un no descendia de conversos. Els baptismes, els testaments, les partides parroquials es van transformar en instruments de vigilància. El baptisme va perdre així la seva funció espiritual i va ser convertit en un acte burocràtic. La fe ja no es vivia: es rastrejava. L’ortodòxia era hereditària. Com va expressar Torquemada: “La sang infectada taca la puresa de la fe.”

L’Edicte de Granada de 1492, que va obligar a tots els jueus no conversos a abandonar el regne, va ser el primer gran acte de neteja ètnica-religiosa. En 1499, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros —arquebisbe de Toledo i successor de Torquemada com a confessor real— va trencar els acords de tolerància amb la població musulmana de Granada, va cremar exemplars de l’Alcorà en la plaça Bib-Rambla i va forçar la seva conversió sota amenaça d’expulsió. En aquest mateix any de 1499, enmig d’aquesta atmosfera de fervor inquisitorial, els Reis Catòlics van signar a Madrid la primera Pragmàtica contra els gitanos -redactada pel cardenal Cisneros-. Encara que els gitanos no eren heretges ni representaven una amenaça doctrinal, el seu estil de vida —nòmada, sense gremi, sense senyor, sense adscripció a cap territori— els va convertir en enemics de l’ordre polític i religiós. La llei els prohibia el nomadisme, els exigia assentar-se, adoptar oficis reglats i viure sota vigilància fixa. Si no ho feien, serien castigats amb assots, treballs forçats o l’expulsió.

Durant més de dos segles, el poble gitano va ser sotmès a una legislació que alternava entre l’assimilació forçada i la persecució violenta. Des de noves lleis en el segle XVI fins a la Gran Batuda de 1749, la seva persecució va ser constant. Als ulls de l’Estat, els gitanos no es podien redimir, eren indòmits, impossibles d’integrar, portadors d’una rebel·lia essencial.

En 1631, el jurista Juan de Quiñones de Benavente va escriure el Discurs contra els gitanos, una peça brutal que sintetitza la ideologia estatal del moment: “Per la seva mateixa naturalesa són enemics de la policia i del govern, i no es pot esperar cap fruit de la seva esmena.” Aquesta afirmació va més enllà del camp de la teologia i entra en el camp del discurs racial: estableix que hi ha grups humans la naturalesa dels quals els fa enemics de la societat. Ja no es tracta de castigar conductes, sinó d’eliminar essències. No hi ha redempció possible. És el pas decisiu cap a un racisme institucional, anterior a les teories biològiques del segle XIX, però ja perfectament articulat: amb els seus arxius, les seves lleis, i el seu aparell burocràtic de vigilància i càstig.

La unitat dels regnes de Castella, Aragó i Navarra no va ser només un projecte territorial: va ser un sistema ideològic que va imposar una forma de ciutadania vinculada al llinatge de la sang i a la uniformitat cultural. En aquesta Espanya, jueus, moriscos i gitanos van ser els “altres interns”: tolerats a vegades, perseguits sovint, sempre convertits en els bocs expiatoris dels pecats de la pàtria.

L’acte del 8 d’abril de 2025, presidit pel rei Felip VI, no ha de convertir-se només en un ritual simbòlic. Si volem honrar els 600 anys de presència del poble Gitano a Espanya, hem de mirar amb serietat la història de la marginació i la violència institucionalitzada, d’estigmatització persistent i d’exclusió normalitzada per l’Estat.

Per tant, commemorar sense estudiar, recordar sense comprendre, celebrar sense reparar, equival a repetir els errors del passat. La història d’Espanya necessita recuperar la memòria no des de l’èpica, sinó des de l’anàlisi de les estructures que van sostenir el racisme, el classisme i l’exclusió. La genealogia de l’antigitanisme no ha de romandre en els marges de la història nacional. Ha d’ocupar un lloc central en els plans educatius del nostre sistema escolar obligatori.

El paper dels confessors reals —Torquemada i Cisneros en particular— va ser central en aquesta maquinària. No sols guiaven la consciència espiritual dels monarques, sinó que definien el bé i el mal a escala de raó d’Estat. Eren guardians de la fe monàrquica, però també enginyers de l’ànima col·lectiva, moldeadores d’un cos social que havia de ser homogeni. L’inquietant és que aquest pensament teològic-polític no va desaparèixer; amb el pas dels segles va reaparèixer, es va transformar, va persistir en altres formes. Cada règim passat (o projecte present) que ha somiat (o somia) amb una nació purificada, s’ha inspirat en aquesta herència inquisitorial. I en el centre, persisteix una idea: que l’ordre només pot néixer de la uniformitat. I que tot el que es desviï —en fe, en origen, o en costum— ha de ser corregit o eliminat.

 

Ismael Cortés, Professor Associat en la Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau, Universitat Jaume I.

Investigador Postdoctoral – Departament d’Història Europea i Estudis Culturals, Universitat de Heidelberg

X: @ismael_cortesg

La discriminació darrere de l’algorisme

by Ramón Flores

urbezoom_b

Mentre naveguem entre la tradició de les comunitats gitanes i la nostra relació amb la tecnologia, observem un fenomen pertorbador: la discriminació que aquest poble ha enfrontat durant segles no ha desaparegut en l’era digital—simplement s’ha transformat, ocultant-se en els algorismes que governen les nostres vides.

En el Dia Internacional contra el Racisme, el món reflexiona sobre les manifestacions evidents de discriminació, però existeix una nova frontera del prejudici que roman gairebé invisible: el racisme integrat en els sistemes d’intel·ligència artificial que ara prenen decisions crucials sobre les nostres vides, des de la concessió de préstecs fins a la selecció de candidats per a ocupacions.

Quan busquem termes com a «gitano» o «romaní» en Google, els suggeriments automàtics revelen immediatament el problema: aquests termes apareixen persistentment associats amb «robatoris», «estafes» o «problemes». Això no és una casualitat tecnològica, sinó el resultat directe de sistemes entrenats amb dades històriques impregnades de prejudicis.

Ja la recerca de Safiya Noble en Algorithms of Oppression (2018) ens donava una pista sobre el que es podria produir en un futur ja present. Aquest estudi documenta el que experimenten moltes persones diàriament: en buscar termes racialitzats com a «noies negres», els resultats són predominantment sexualitzants i degradants, mentre que les cerques de «noies blanques» ofereixen representacions molt més dignes i diverses. Aquest mateix patró discriminatori afecta a la comunitat gitana en l’ecosistema digital.

La discriminació perpetuada per la intel·ligència artificial va molt més allà dels motors de cerca. Els grans models de llenguatge i els sistemes de IA generativa, cada vegada més presents en processos de selecció laboral, concessió de crèdits i assignació de recursos públics, creen barreres invisibles però infranquejables per a la comunitat gitana, reproduint biaixos històrics amb una nova capa d’aparent objectivitat tecnològica.

En les xarxes socials, experimentem el que anomeno «moderació selectiva». Expressions culturals gitanes són sovint marcades com a «inapropiades», mentre que el contingut antigitano roman accessible sota l’empara de la «llibertat d’expressió». Fins i tot les tecnologies de vigilància presenten taxes d’error significativament més altes quan analitzen rostres de persones gitanes, exposant a la comunitat a riscos addicionals en contextos de seguretat on ja sofreixen una vigilància desproporcionada.

La crueltat d’aquesta discriminació digital resideix en la seva paradoxa: mentre la imatge estereotipada és hipervisible en l’ecosistema digital, les veus autèntiques romanen sistemàticament silenciades.

Els sistemes de IA que controlen quin contingut es torna viral i quin roman invisible rarament promouen veus gitanes autèntiques. Aquests models d’intel·ligència artificial, entrenats amb corpus de dades que infrarrepresenten les nostres experiències, sistemàticament suprimeixen les nostres narratives mentre amplifiquen continguts estereotipats sobre la nostra comunitat.

Les bases de dades que alimenten els sistemes de IA contenen, predominantment, imatges estereotipades o folklòriques de gitanos, amb escassa representació de la nostra diversitat professional, acadèmica i social actual.

Quan una nena gitana busca imatges de «metges», «científics» o «empresaris» i no pot veure’s representada, el missatge implícit sobre el seu potencial futur resulta devastador. Em pregunto quants talents de la comunitat mai aconseguiran el seu ple desenvolupament perquè un algorisme els va suggerir, subtil però persistentment, que uns certs camins no estaven destinats a ells.

No obstant això, existeix esperança. En aquesta fase primerenca, encara som a temps de desenvolupar formes innovadores de resistència digital. Des de la creació de conjunts de dades més representatives fins a auditories ciutadanes d’algorismes; ha de sorgir un moviment per a descolonitzar l’espai digital i reclamar una narrativa pròpia. El Consell d’Europa ha començat a reconèixer la necessitat d’avaluacions d’impacte ètnic en el desenvolupament tecnològic, encara que aquestes mesures resulten insuficients sense la participació directa de les comunitats afectades.

Necessitem un enfocament integral que inclogui auditories independents específiques per a models de IA, amb mètriques clares sobre el seu impacte en comunitats marginades com la gitana, major diversitat en els equips que desenvolupen i entrenen aquests sistemes d’intel·ligència artificial, accés prioritari a educació en IA per a les nostres comunitats, i marcs reguladors que exigeixin no sols transparència sinó responsabilitat pel mal que aquests sistemes poden causar quan reprodueixen biaixos històrics.

La tecnologia no és inherentment discriminatòria, però tampoc és naturalment justa. Els models de IA amplifiquen i perpetuen els biaixos presents en les seves dades d’entrenament, i quan aquestes dades reflecteixen segles de marginació del poble gitano, el resultat és una discriminació automatitzada i a escala sense precedents, ara legitimada per una falsa aura d’objectivitat matemàtica.

El codi s’ha convertit en el nou llenguatge del poder i ha de ser sotmès al mateix escrutini crític que apliquem a altres estructures socials. La justícia social en el segle XXI ha d’incloure també la justícia algorítmica. Només així podrem assegurar que la revolució digital no reprodueixi les mateixes jerarquies ètniques que han marcat la nostra història col·lectiva.

Ja a Catalunya, entitats com Rromane Siklovne estan explorant aquesta problemàtica, investigant els biaixos algorítmics que afecten la nostra comunitat i explorant com desenvolupar metodologies per a documentar i contrarestar la discriminació digital, marcant un camí prometedor cap a la justícia algorítmica des de la nostra pròpia perspectiva.

La identitat gitana i la nostra educació tecnològica ens situen en una posició única per a observar aquesta discriminació evolutiva. Viure aquesta dualitat ens ha d’ensenyar que els prejudicis més perillosos són aquells que s’oculten darrera d’una façana d’objectivitat. I en el dia d’avui, dedicat a confrontar el racisme en totes les seves formes, és imprescindible recordar que la lluita per la igualtat ha d’estendre’s també als algorismes que, silenciosament, estan donant forma al nostre futur comú.

Apoderament i Fe: El Rol de la Dona Gitana en la Transformació Social

by Aaron Giménez Cortés

junior-reis-44XjKd_FfY0-unsplash

Al llarg de la història, les dones han exercit un paper clau en la transformació social, sovint des de posicions invisibilitzades. En el cas del poble gitano, marcat per segles de discriminació i lluita per la dignitat, les dones han estat agents fonamentals de canvi. Aquest article explora com, a través de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, les dones gitanes han impulsat transformacions profundes en la comunitat de Manresa, desafiant prejudicis i promovent noves dinàmiques socials i espirituals.

El poble gitano ha estat històricament perseguit i estigmatitzat a Espanya, enfrontant més de 250 pragmàtiques d’exclusió, des de 1499 fins a 1749, destacant en aquest període l’intent d’extermini del poble gitano anomenat La Gran Batuda. En aquest context d’exclusió, la comunitat ha desenvolupat estratègies de resistència, entre les quals es troba l’adhesió al cristianisme evangèlic, un moviment que ha crescut de manera exponencial en les últimes dècades i que ha tingut un impacte significatiu en l’estructura social de les comunitats gitanes.

L’Església Evangèlica de Filadèlfia ha jugat un paper central en la identitat gitana contemporània, promovent valors d’unitat, transformació personal i social. Aquesta església ha sabut adaptar la seva estructura i missatge a la cultura gitana, permetent que els seus membres trobin en ella un espai de pertinença i apoderament. La integració de l’evangelisme en la vida gitana ha portat a l’adopció de principis que afavoreixen la convivència, l’erradicació de la marginalitat i l’educació com a eina clau per al desenvolupament de la comunitat.

La Tía Teresina fue una figura clave en las transformaciones de la comunidad gitana de Manresa

La Tia Teresina va ser una figura clau en les transformacions de la comunitat gitana de Manresa 

A Manresa, l’arribada de l’evangelisme en els anys 70 va marcar l’inici d’una transformació social liderada per dones. Un dels noms clau en aquest procés va ser el de Teresa Hernández Pubill, coneguda com la Tia Teresina, qui es va convertir en una figura d’autoritat moral dins de la comunitat a través de l’impuls de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Manresa.

La Tia Teresina va ser una de les primeres dones a adoptar l’evangelisme i, a través del seu lideratge, va promoure la consolidació de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Manresa. La seva perseverança i compromís van ser essencials per a mantenir viva la congregació en els seus primers anys, assegurant la seva sostenibilitat econòmica i la seva expansió entre la comunitat gitana local. A més de la seva influència religiosa, la seva labor social va ajudar a cohesionar a la comunitat, promovent la resolució de conflictes interns i l’enfortiment dels llaços familiars sota principis cristians.

L’impacte d’aquesta transformació no sols es va limitar a l’àmbit religiós, sinó que també va afectar àrees fonamentals com l’educació i la igualtat de gènere. Les dones gitanes, en trobar a l’església un espai de lideratge i reconeixement, van començar a assumir rols de major responsabilitat en la comunitat, trencant estereotips que les vinculaven exclusivament a l’àmbit domèstic. Aquest lideratge femení va contribuir a generar consciència sobre la importància de l’accés a l’educació i a l’ocupació, factors clau en la lluita contra l’exclusió social.

La figura de la Tia Teresina és un clar exemple de com les dones gitanes han estat agents de canvi. El seu paper va transcendir l’esfera religiosa i es va convertir en un model d’apoderament dins de la comunitat. El seu lideratge no sols va enfortir l’església, sinó que també va promoure valors d’educació, respecte i superació personal entre els gitanos de Manresa. Gràcies a la seva incansable labor, moltes dones es van sentir inspirades a involucrar-se a l’església i en iniciatives comunitàries que promovien el benestar i la cohesió social.

A través de l’evangelisme, moltes dones gitanes han trobat eines per a transformar les seves vides i les de les seves famílies. La comunitat evangèlica ha fomentat la formació acadèmica dels joves, contribuint a la presència de gitanos en l’educació secundària i universitària, una cosa poc comuna en dècades passades. A més, ha estat un espai on la dona ha pogut exercir el seu lideratge sense els límits imposats per altres estructures tradicionals. En aquest sentit, l’església s’ha convertit en un motor per a la mobilitat social, oferint a les dones oportunitats que abans els estaven negades.

Un altre aspecte clau ha estat el paper de l’església en l’erradicació d’hàbits perjudicials dins de la comunitat. L’evangelisme va promoure canvis significatius en la vida quotidiana dels gitanos, fomentant l’abandó del consum de drogues i alcohol, així com la reducció de pràctiques violentes. Aquest procés ha estat liderat principalment per dones, les quals han servit d’exemple i guia dins de la comunitat.

El cas de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Manresa demostra que el canvi social dins de la comunitat gitana ha estat, en gran manera, impulsat per dones. A través del seu compromís i lideratge, han aconseguit transformar estructures i valors, trencant amb estigmes i promovent noves oportunitats per a les futures generacions.

Les dones gitanes han sabut utilitzar els espais disponibles per a generar transformacions des de dins, com ho va fer la Tia Teresina a Manresa. La seva història és testimoniatge del poder de la dona gitana com a agent de canvi, i un exemple inspirador de resistència i transformació social. A través de l’evangelisme, van aconseguir redefinir el seu paper dins de la comunitat, fomentant el desenvolupament i la igualtat, i establint les bases per a un futur en el qual l’educació i la inclusió siguin pilars fonamentals per al poble gitano.

 

Bibliografia

Amador, J. (2016). La “Roma response” al modelo reproduccionista. La educación, nuestra escalera para la transformación social.International Journal of Sociology of Education, 5 (2), 144–163.

Amador, J. (2017). Guerreras de Cristo. Aportaciones de Mujeres Gitanas a la Transformación Social Desde la Iglesia Evangélica Filadelfia.

Cantón, M., Marcos, C., Medina, S. & Mena, I. (2004). Gitanos Pentecostales. Una mirada antropológica a la Iglesia Filadelfia en Andalucía. Signatura Demos.

Castells, M. (2004). Globalització i identitat. Una perspectiva comparada. IDEES. Revista de temes contemporanis, (21), 17-28.

Cortés, A. G., Martínez, D. C., & Mesa, A. C. (2019). Identidad y Origen del Pueblo Gitano. International Journal of Roma Studies, 1(2), 159-184.

Durkheim, E. (1982). Las formas elementales de la vida religiosa(Vol. 38). Ediciones Akal.

Flecha, R., Gómez, J., & Puigvert, L. (2010). Teoría sociológica contemporánea. 1ra ed. Vol. 149.