El seu caparró cau cap enrere, el seu coll trinxat.

Una dona, mare, sosté a la seva falda el cos sense vida del seu fill, de la seva criatura, de la seva vida. Matat per una ràfega del foc militar israelià. Sagnant encara el cadàver, embolicat en un sudari blanc xopat de la seva pròpia sang.

Quan fas petons al teu fill, et fa olor d’animal viu, fa gust de vida sencera, intacta, robusta, inalterable. Una dona, filla i neta de la casta pobra de la misèria, amb el seu nen assassinat a la falda sent a les seves entranyes un dolor que no té nom. No es pot explicar. Queda muda, i cada nervi del seu cos ha renunciat, ha cedit, s’ha sotmès al dolor més profund que la vida pot imposar. El plor ja no és plor, brolla d’un altre lloc més tendre i té un altre nom, és una altra cosa. Aquest dolor és incomprensible per a mi.

“Del que no es pot parlar, millor guardar silenci.”

Aquesta imatge no és un desig retorçat pel succés escabrós. Aquesta realitat me la trobo en fotografies, imatges que arriben des de Gaza i Rafah en aquests odiosos dies impossibles ja d’oblidar. Ens arriben diàriament notícies del que passa a Palestina. Però és que aquest conflicte ja porta massa anys obert. Hi ha un problema en aquesta terra des de que el poble jueu va començar a migrar per defensar-se de l’odi a Europa a principis del segle vint. Va ser el 1947 quan va començar el gran èxode després de la segona guerra mundial. L’ONU va voler organitzar aquella fugida/refugi donant un territori/paradís al poble jueu perquè es recompongués després de l’infern sofert. Però la voluntat més ferma de l’ésser humà, la de la procreació, s’ha imposat severament i els jueus i àrabs creixen i creixen en número en un espai limitat. Volem viure en pau, diuen tots. Però per a viure, es necessita terra on construir cases, places, avingudes, hospitals i col·legis… Per a viure es necessita d’aigua, gas i de petroli. I després, les abominables religions que tot ho trastoquen imposant l’infern en la terra, infern necessari per a construir l’ideal paradisíac del més enllà, imprescindible per a la seva existència. “La infelicitat de l’home i de la dona serà eterna”, aquesta és la màxima de qualsevol religió que es preuï. I la lluita per un tros de terra, d’espai per a créixer, es va convertir en el germen d’allò al qual avui assistim inquiets.

El modern fusell d’assalt TAP-21, o simplement Tavor, és un modern fusell de calibre 5,56 mm fabricat per Israel, considerat com una de les millors armes de la seva categoria per la seva fiabilitat en condicions adverses. Utilitzat pels militars de l’Estat israelià al costat d’altres armes i bombardejos continuats ha deixat ja seixanta-dos mil morts civils, disset mil quatre-cents noranta-dos d’ells nens i nenes, tots civils indefensos. Prop de quinze mil desapareguts que no apareixeran mai (quantitat a data d’u de juny del vint-i-cinc. Avui, després d’escoltar les notícies, sumem 407 assassinats. Seran molts més…!!) Cada ràfega de foc militar contra la població civil desarmada és l’acte criminal d’un Estat en peu de guerra contra la seva pròpia història.

Dos militars israelians estan asseguts en una pedra del camí, descansant.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Quina tarda tan bonica, Efraím!!

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Preciosa…

Un ocellet ridícul, amb un plomatge ridícul, es posa al costat de la pedra on estan asseguts els dos companys, braços assassins, executors de l’odi enquistat i pestilent de l’Estat israelià. Les seves benvolgudes armes entre les cames. Prenen un descans de l’última guàrdia abans de continuar amb l’ordre de vigilar el pas de Rafah.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Com van sofrir els nostres avis als camps d’extermini europeus!! Ara som un país lliure i hem de defensar-nos dels nostres enemics. No tornarem a passar per aquell infern. Va ser un abisme que no podem oblidar. Hamàs i Hezbollah són, ara, els nostres enemics. L’Estat de Palestina, el nostre objectiu militar a destruir.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Quan has estudiat tu ciències polítiques?? Hòstia, amb la xapa. Pilla a la Lolita !! es refereix al fusell. I caçarem bestioles!! Riu a riallades.

L’ocellet els mira com si entengués el que diuen.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Em fa mal.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Què et fa mal ara? Cabrejat.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: La sang.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Mare meva! Esbufega i s’emporta les mans al capdavant. Doncs prem el gallet cony!! Alleuja oi? Mà de sant!!

L’Estat israelià porta en la seva constitució la memòria d’un genocidi bestial sofert en les pròpies carns. D’un salvatge extermini com només pot fer-ho l’ésser humà. A l’humà li arriba la paraula, el pensament, per a organitzar i anticipar-se al sofriment futur. Al que vindrà i pot ser remeiat. “Logos”, concepte que marca l’inici de la “civilització filosòfica” a Europa, prové de l’acció “Legein”, que és ordir amb estratègia per a protegir-se d’esdeveniments negatius futurs. L’ésser humà desenvolupa la paraula per a defensar-se del seu entorn i de la inseguretat essencial de la pròpia vida. Conèixer a l’astut Ulisses per a comprendre-ho. Els jueus van sofrir a Europa. En la segona guerra mundial en van ser exterminats milions. Quantes pel·lícules hi ha d’això, quants documentals hi ha d’aquests fets, quanta memòria i informació hi ha del que va ocórrer: La Shoá, la catàstrofe en hebreu. És com si socialment i cultural ens haguessin ficat aquesta informació brutal al cap amb l’alta intenció que allò no torni a ocórrer mai; però que en realitat ha servit per a anestesiar-nos la consciència i l’acció quan estem veient que està ocorrent el mateix en territori palestí i no fem res., Els propis jueus callen alguns, uns altres estan d’acord amb aquest genocidi, exultants i alegres vibren d’emoció davant la venjança, l’odi i l’assassinat. I segur que racionalment ho poden explicar i justificar. I és el mateix, és el mateix, però amb més despesa militar!! Els països productors d’armes estan fent caixa, fent l’agost de les seves economies; entre elles Espanya i les seves armes de petit calibre, que sembla que matin menys. Ara, la raó d’un Estat sionista, el sentit colonialista del poble jueu d’origen europeu que es va imposar a Palestina, des del principi de l’ocupació, a través de conceptes com la “superioritat moral” o “el poble triat”, la seva set de venjança clavada a l’ànima i l’economia estatunidenca els ha donat el poder de l’abús.

Quan els vostres nets maten sense misericòrdia a nens i a nenes han perdut totalment la raó, s’han tornat boges les vostres netes que es recolzen en la vostra terrible experiència per cometre aquests assassinats sense pietat. La memòria a vegades fa perdre tota compassió, la humanitat es perd en la memòria retorçada, tortuosa, que transforma el dolor en odi i en venjança.

 El meu record i el meu respecte a tots i a totes les jueves que van sofrir odi i venjança. El meu amor per ells és infinit.

 _MILITAR ISRAELIÀ 1: A quants n’has caçat?

_MILITAR ISRAELIÀ 2: No porto el compte… M’estàs fotent amb tanta pregunta de merda, eh!! Cabrejat i angoixat.
_MILITAR ISRAELIÀ 1: Cal fer-ho, caçar a tots els nostres enemics salvatges que des de petits porten en la sang l’odi per nosaltres ficat fins a la medul·la.

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Hòstia amb el filòsof de merda! Em carregues!! Portem la raó i punt. Netanyahu ho diu ben claret. Som uns soldats brutals!! Aixecant-se.

L’ocellet es posa a la boca del fusell, el soldat Efraím sacseja la seva arma i aquesta es dispara.

_MILITAR ISRAELIÀ 1: Hòstia!!! Que és un puto ocell …

_MILITAR ISRAELIÀ 2: Per això, a matar ocells, Emanuel !!

Ja mai serà possible la reconciliació. I qui la sostingui ens ven fum. La cosa no té marxa enrere. Tots els nens mutilats, totes les nenes òrfenes donaran en herència a la seva prole l’odi i la ràbia. I l’amor, el remei de tot, l’única empara que és digna de dir-se així, està desajustat i trencat en aquest territori per sempre. El mestissatge, l’única solució possible: “Quan els meus nets tinguin la sang dels meus enemics a les seves venes s’arreglarà tot, la meva ànima descansarà”. Llavors, irremeiablement i com un rigorós i precís ressort, aprendrem a ser enemics d’una altra sang… És un bucle canalla del qual és impossible escapolir-se.
I qui donarà alleujament al dolor d’una mare que sosté als seus braços a la seva criatura dessagnada? Al pes lleu de l’amor de la seva vida. El cos d’un nen de tot just set anys assassinat per un militar jueu, adult, en plenes facultats del que fa, amb ordres estrictes d’allò que ha de matar, i assassinar amb la ferma convicció de fer-ho. Com s’alleuja aquest dolor, aquest turment ja per a la resta de la seva vida, què cal fer per a alleujar-lo? Maleeixo el Déu nascut de l’odi i de l’enveja de l’ésser humà, maleeixo les religions, maleeixo aquests polítics i militars que han arribat a això. Però l’alleujament d’aquesta dona, d’aquesta mare, no l’oblidem, ja no pot proporcionar-se. Queda trencada per a tota la vida. Morta en vida. Millor morir que recordar cada dia el lleu pes de la seva criatura morta en els seus propis braços. És un record que se’t queda en cada múscul. No es pot desunir aquest record del dolor físic. Els braços d’aquestes mares recorden el pes exacte de la seva criatura morta, per sempre.

Testimonis del terror. Una mare palestina parla sola en un passadís estret i miserable. Miralls trencats per tot l’espai: un tros penjat encara de la paret, un altre tros enfonsat pel terra… Es va tacant la cara amb la mescla d’aigua i cendra que va pastant amb les seves pròpies mans en un cabàs que té davant dels seus genolls. La mescla li va posant blanc el  rostre, blanc com la calç.

MARE PALESTINA: A meitat del camí de la vida, en una selva fosca em trobava, cega. Salvatge selva, aspra i forta, que em retorna el terror al pensament. Amarg com la mort va ser el meu pas per aquesta senda d’infern i horror. Ningú va acudir a nosaltres per  salvar-nos. Estava com adormida, enfonsada en un somni irreal, en un profund malson. Era una vall on el cor aterrit es paralitza. Perquè era de nit i no començava el dia, una nit eterna que està amagada i plena de maldat. Amb tanta angoixa i alè anhelós vaig veure a les dones que allí apareixien. Traspassaven la vida, aquí en la mort. Llavors vaig veure a una nena sola i perduda que sense la seva mare mirava com una boja l’agulla de l’aigua rogenca i podrida. Es va posar davant meu i no em permetia el pas. Volia alguna cosa, però la veu no li sortia del seu petit cos, no vibraven les seves cordes vocals. Obria la boca a punt de desencaixar-se, desfigurada no en sortia cap so. Vaig voler donar la volta i no vaig poder. Llavors començava un nou dia, i el sol s’alçava al mateix temps que les estrelles, que al costat d’ell, el gran amor diví.

Para uns segons el seu relat. Es dona cops per tota la cara amb les mans.

Em va semblar que contra mi venia un lleó de pell tacada, amb el cap alçat i fam ferotge, que fins l’aire semblava que li temés. I una lloba de desgràcies prenyada va posar el seu musell a la meva llengua fins a raspar-la amb la seva. Tanta amargor em va produir, i tanta paüra de veure-la em causava, que vaig perdre l’esperança de sortir d’allà. Tal la bèstia sense treva m’ensumava, venint cap a mi molt lentament m’empenyia cap a allà on el sol calla. Mentre jo baixava per la costa, se’m va mostrar davant dels ulls algú que en el seu silenci vaig creure mut. Apiada’t de mi!! Ombra o home viu, siguis qui siguis, jo li vaig cridar. Home no soc, va dir ell, fill no he nascut, de ventre no brollo. De l’infern soc l’amo i de l’horror el cap. Llavors, es va reclinar sobre les meves cames i va posar la seva cara en els meus genolls blancs, ferits de tant arrossegar-me. Mala bèstia, una altra més, es va fer mestressa de la meva voluntat i va posar el cel a l’altura d’un horitzó vague i fosc. Que no em deixava respirar profundament ni una sola vegada! Alterada així estava, amb profunda ansietat vaig saber que allí les unes morien, i les altres desapareixen en un garbuix de polsos i venes. Gaza, Rafah, Palestina. Perquè aquesta bèstia, que et fa cridar, no deixa a ningú caminar pel seu camí, i tant ho impedeix que les mata. I és el seu instint tan cruel i pervers que mai sadolla la seva ànsia cobejosa, i fins havent cruspit més fam encara té. Aquesta llançarà pobles sencers a l’abisme i aviat us oblidareu de la seva passió i malaltia i per això, pel vostre oblit gens innocent, donareu pas a uns altres engendres, éssers encara més malalts, que demanen rabiosos i cobejosos. Que exigeixen la llet tèbia i la sang calenta com el seu aliment.

La mare palestina calla, mira a una paret del pestilent passadís, aterrida es veu reflectida en un fragment de mirall. Tanca els ulls amb molta força. Sona el vent i un rellotge. Es queda adormida, abatuda de tanta ànsia.

“I del que no es pot parlar, millor guardar silenci.”

El seu caparró cau cap enrere, el seu coll trinxat.