Parlar del Poble Gitano és parlar d’un camí llarg, dur i profundament humà. Commemorem sis-cents anys des de l’arribada del Poble Romaní a la Península Ibèrica, sis segles d’història marcats pel dolor, la resistència, la dignitat i l’amor per les nostres famílies i pel nostre poble. No és només una data històrica, és un acte de memòria viva, de reconeixement i de compromís amb el futur.

“Śov śela maj palal, sam akate”

“Sis-cents anys després, continuem aquí”

La nostra història ha estat marcada per la persecució, el rebuig i l’exclusió. Des dels primers moments de la nostra arribada a Europa, el Poble Gitano va ser assenyalat com a diferent i castigat pels seus costums, per la seva llengua i per la seva manera de viure. Lleis injustes, expulsions, intents d’esborrar la nostra identitat i segles d’estigmatització van deixar ferides profundes que encara avui continuen obertes. El dolor no va quedar en el passat: es va transmetre de generació en generació, instal·lat en la memòria de les nostres famílies.

“Kamas thaj ava rroma sar sam, vi sam rroma”

“Som gitanos i volem continuar sent gitanos”

Una lluita constant per existir, per resistir i per mantenir viva la nostra identitat. Mai hem deixat de ser poble, mai hem deixat de cuidar-nos entre nosaltres, i aquesta lluita va néixer, sobretot, de l’amor: amor per les nostres mares i pares, pels nostres grans, per les nostres filles i fills, i per una història que, malgrat tot, mai no van poder arrabassar-nos.

El passat 12 de gener, abans d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona, vaig viure un moment que quedarà gravat en la meva memòria. La caminada amb la bandera romaní, compartida amb tantes persones del nostre poble, va ser molt més que un gest simbòlic: va ser un acte d’afirmació, d’orgull i de memòria. En veure les nenes tan petites, vestides amb vestits tradicionals, vaig sentir una emoció profunda i una força renovada; en les seves mirades vaig entendre amb claredat per què continuem lluitant: perquè elles no hagin de viure el que va viure el nostre poble durant segles. Aquell instant ho va dir tot: lluitem per elles, lluitem perquè el dolor no es repeteixi, lluitem perquè la història no torni a condemnar-nos al silenci.

“Sem Jekh Rrom but baxtalo”

“Em sento un gitano afortunat”

Em sento un Rrom profundament afortunat. Porto al cor la consciència d’un viatge que va començar fa més de mil anys, quan els nostres ancestres van partir de l’Índia, empesos per la necessitat, el dolor i l’esperança. Aquell camí no va ser només una migració: va ser una prova de resistència, una lluita per existir.

En arribar a Europa, entre els segles XIV i XV, el nostre poble va quedar separat per rutes, llengües i terres diferents. Ens vam dispersar, però mai no vam deixar de ser un. Tot i que els segles han passat, la memòria ha romàs viva, transmesa a la sang, a la música, a les mirades i al silenci heretat.

La immigració no és només part de la nostra història, és la nostra identitat mateixa. En aquesta commemoració vaig sentir que les nostres arrels, tot i estar escampades pel món, tornaven a abraçar-se, com si el temps s’aturés i els nostres ancestres caminessin novament al nostre costat.

El Poble Gitano no entén de fronteres, perquè cap frontera no ha pogut aturar el nostre esperit. La nostra història és comuna, el nostre patiment compartit i la nostra esperança col·lectiva. Sis-cents anys després, ser aquí és la prova que continuem vius, que continuem avançant junts, honorant els qui van resistir abans que nosaltres.

Som memòria, som camí, som futur. I mentre continuem recordant d’on venim, mai no deixarem de caminar units.

Avui, molts de nosaltres assumim un compromís actiu. Com a activistes contra l’antigitanisme, com a membres del Consell Municipal del Poble Gitano i com a persones compromeses amb la justícia social, treballem cada dia per desmuntar prejudicis, denunciar discriminacions i construir espais d’igualtat real; aquesta lluita no és només política: és moral, històrica i profundament humana.

Escoltar el discurs de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, juntament amb la segona tinenta d’alcaldia, Maria Eugènia Gay, va ser, per a mi, un moment significatiu. Les seves paraules transmeten una mirada cap a la cooperació, cap al treball conjunt i cap a un futur compartit. Va ser un missatge que convida a caminar plegats, a reconèixer-nos com a part d’una mateixa societat i a construir, des del respecte mutu, un demà més just. Aquest gest no esborra el passat, però obre una porta necessària al diàleg i a la col·laboració.

Celebrar sis-cents anys no vol dir oblidar el patiment. Vol dir recordar amb consciència, amb dignitat i amb responsabilitat. Vol dir reconèixer tot allò que se’ns va negar, però també tot allò que hem aportat: cultura, música, valors, treball i humanitat; vol dir exigir que la nostra història sigui explicada amb veritat i respecte.

L’esperança del Poble Gitano no és ingènua: és una esperança forjada en la resistència, alimentada per la memòria i sostinguda per l’amor a les nostres famílies. És l’esperança que les nostres filles i fills creixin lliures de por, sense haver de justificar qui són.

Aquests sis-cents anys d’aniversari, de memòria i de present, m’omplen d’esperança. Retrobar-me amb la meva gent després de sis segles em fa comprendre que la nostra determinació de ser i continuar sent Gitanos és més forta que l’or, més resistent que el diamant i més valuosa que qualsevol pedra preciosa de la terra.

“La nostra identitat no es trenca, no es compra i no s’enterra,
es transmet, es defensa i es camina.
Som terra perquè hi hem caminat, som Occident i Europa,
perquè obrim camins i les portes del món i del viatge.”

 

OPRE RROMA!!!