Crònica d’una visita al memorial de l’antic camp per a romanís de Lety u Písku, a la República Txeca. Enveja profunda i vergonya profunda: això és el que vaig sentir a Lety, l’antic camp per a romanís de la República Txeca, convertit avui en un memorial després de dècades de lluita de les famílies. Una crònica sobre el que ensenya aquell lloc i allò que Espanya encara deu als seus morts.

L’autobús

El maig de 2026 vaig viatjar per primera vegada a la República Txeca per participar en dos seminaris a Praga: un de l’Acadèmia Txeca de Ciències i un altre de la Central European University. Temps acadèmics, debats, compartir. Viure, durant uns dies, en la fantasia de la camaraderia acadèmica, sense perdre de vista d’on parteix cadascú. El programa de l’Acadèmia incloïa una visita a Lety. I, tot i que potser hauria estat desitjable quedar-se a Praga, gaudir, o no, del Khamoro Festival 2026, qui escriu aquestes línies decideix prendre una dosi de record, memòria pública i dolor. El dolor pels nostres germans. Un autobús ens porta des de Praga: som quinze o vint investigadors de diferents països, reunits en aquest seminari sobre els usos de la imatge dels gitanos. I jo era, si no recordo malament, l’única persona gitana del grup. No és un retret; és una pregunta que em faig des de fa anys: qui visita, qui explica, qui recorda. A la nostra gent no li sol agradar acostar-se als espais de la Muló, dels morts.

Lety era el tercer camp que visitava. El 2009, de gira amb Flamenco Hoy, de Carlos Saura, vaig ser a Auschwitz. Anys després, en un dels meus viatges a Berlín, vaig anar a Sachsenhausen amb Nicolás Jiménez. Lety, però, el coneixia per la campanya per exigir a l’Estat txec que desmantellés la granja de porcs instal·lada sobre el camp als anys setanta. En sabia el nom i en sabia la lluita. El maig ens regalava un sol de justícia abrasador. Som lluny de les pluges poroses de Polònia i Alemanya.

El lloc

El primer que em va sorprendre va ser l’emplaçament: un vessant que dona sobre una vall, amb un riu, un camí i un poble a prop. Pura Europa Central a la primavera. Explosió de flors. Davant de tota aquesta bellesa, en baixar de l’autobús, m’assalta el dubte: per què aquí? Qui decidia on s’ubicaven aquests camps, i amb quins criteris? Observo l’organització de l’espai. Un gran mur de formigó dona la benvinguda. A dins, unes instal·lacions molt senzilles i, alhora, molt reeixides: una recepció amb una petita llibreria i un espai que jo no anomenaria museu, sinó espai de reflexió al voltant dels objectes que les mateixes famílies han decidit donar o que han estat trobats en les excavacions arqueològiques. A fora, un gran anell de formigó que funciona com a passarel·la mostra tots els noms de les víctimes. Fa una mica de cosa caminar i gairebé trepitjar els noms. Un cartell t’ho adverteix. Hi ha hagut queixes perquè, certament, no es llegeixen bé. Suposo que són les correccions humanes del disseny. L’espai d’allò que va ser, d’allò que ja no hi és, s’assenyala amb un bosc jove que anirà creixent i recordant on eren els barracons. D’aquesta manera, l’arquitectura del passat i la del present dialoguen també amb el pas del temps. A més, s’han conservat alguns murs de l’antiga granja: el memorial no amaga el que va venir després. Ens acompanya la investigadora Helena Sadílková, que va participar en la negociació entre les famílies i l’Estat, i això ens dona el context que cap plafó explicatiu no aconsegueix donar: la història del procés explicada des de dins.

Les capes del temps

Lety va ser un camp d’internament per a romanís i sintis de la Bohèmia ocupada. Hi van passar unes 1.300 persones (xifra probablement infravalorada); unes 327 hi van morir i més de 500 van ser deportades a Auschwitz. La cronologia importa: la decisió de crear un camp de treballs forçats la va prendre el govern txecoslovac abans de l’ocupació; el camp es va obrir el 1940, ja sota el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, i l’agost de 1942 va passar a ser l’anomenat «camp gitano» (cikánský tábor, en txec; Zigeunerlager, en alemany). Molts, sobretot infants i gent gran, van morir per malaltia i desnutrició. El camp es va abandonar l’agost de 1943. No va ser un cas aïllat: a Moràvia va funcionar el seu bessó, Hodonín u Kunštátu. Com ha recordat moltes vegades Romani Rose, president del Consell Central de Sinti i Roma d’Alemanya, les víctimes no obliden. Deixem, doncs, d’anomenar-lo l’«holocaust oblidat».

Després van venir les altres capes. Des dels anys setanta, en el context de la Txecoslovàquia comunista, el lloc va ser una granja porcina, primer estatal i, després de l’arribada de la democràcia, privada. El 1995, amb Václav Havel present, es va inaugurar al costat de les fosses un primer memorial de pedra: «Ma bisteren – nezapomeňte», «No oblideu». El 1998 part de l’espai va ser declarat Monument Cultural nacional. El 2017, l’arqueologia va demostrar que bona part del camp havia quedat sota la granja, i el govern en va aprovar la compra, segons ens van explicar durant la visita, després d’una negociació dura amb l’empresa propietària. El 2018 en van sortir els últims porcs i el Museu de Cultura Romaní de Brno va passar a administrar el lloc. El nou memorial es va inaugurar el 23 d’abril de 2024. Darrere de cada data hi ha una lluita, com la que va sostenir durant dècades Čeněk Růžička, sinti txec i fill d’un supervivent.

Lety no va ser un camp qualsevol: va ser un camp per a gitanos, i això va marcar fins a quin punt se n’ha parlat i quant s’ha trigat a reconèixer-lo. Durant el període comunista, la seva memòria pública no va ser negada, però sí que va quedar eclipsada, com si no fos tan important. Més tard, amb la caiguda del Teló d’Acer, una onada negacionista de l’Holocaust romaní va sumir l’espai en l’oblit: l’Estat txec va ignorar durant anys les demandes reiterades dels activistes romanís perquè es traslladés la granja i, com ja hem dit, no va ser fins al 2018 que va comprar el terreny i va anunciar el seu suport a un memorial per a les víctimes (Rostas, 2019, p. 195).

La memòria de les famílies

Mentrestant, les famílies gitanes continuaven venint al poble, continuaven recordant i assenyalant els llocs amb els seus propis mitjans. Una mica més allunyat de l’espai contemporani, al passeig, hi ha el lloc d’aquells primers memorials. Resulta sorprenent, des d’una òptica hispana acostumada a les damnatio memoriae contínues, que aquests petits memorials no hagin estat substituïts: s’han respectat i s’han integrat en l’espai i en l’experiència total del record. Podem entendre-ho en el sentit que, necessàriament, la memòria pública, estatal, ha de dialogar amb la memòria familiar i la memòria gitana. Dialogar o entrar en tensió. Perquè la memòria també té un component d’impugnació. L’Estat no em reconeix; no importa: poso aquesta creu, assenyalo aquest espai, vinc cada any per recordar que la meva família va ser retinguda, assassinada o concentrada aquí. Aprenem, per tant, que la memòria no és una cosa donada: es construeix l’espai perquè emergeixi, si així es desitja, col·lectivament. I si arriba a l’espai públic és perquè va associada al reconeixement d’un dany públic. I és aquesta reiteració del record del dany la que avui sembla, de nou, amenaçada. A cap Estat no li agrada recordar el seu passat fosc.

Enveja i vergonya

El genocidi dels romanís europeus continua en gran part absent del relat públic. A Espanya, diu Periáñez-Bolaño, l’antigitanisme i el genocidi gitano són tabús: es neguen, es minimitzen o es descomplexitzen (2021, p. 11). Genocidi dels romanís europeus. Com a historiador gitano andalús, així l’anomeno. I així em situo. Altres l’anomenen Samudaripen, Porrajmos o fins i tot Holocaust, amb el desig de ser inclosos en la història pública de tothom. No hi ha unanimitat sobre cap d’aquests termes. I està bé que sigui així, perquè això reflecteix la fortalesa dels debats interns. Hi ha qui rebutja Porrajmos per les seves connotacions en certs dialectes, i hi ha qui no fa servir Samudaripen perquè no la considera una paraula romaní (Alba Pagán i Vasileva Ivanova, 2020, nota 18). Prefereixo no triar taxativament, sinó donar espai a les diferents maneres d’anomenar l’horror.

En un moment de la visita vaig fer una petita intervenció, i les meves paraules van ser: enveja profunda i vergonya profunda. Vergonya perquè el meu país continua tenint desenes de milers de persones sense exhumar, en cunetes i fosses, víctimes de la guerra i de la dictadura, i en aquest aspecte no podem presentar-nos davant del món com una democràcia exemplar.

I enveja perquè els nostres germans, oncles i cosins romanís txecs tenen un espai on resar pels seus morts, tot sabent que no és perfecte, i que per a moltíssims activistes romanís i aliats era un insult que la memòria dels camps estigués enterrada, literalment, sota la merda d’una granja porcina. Aquí, després d’un procés llarg i intens, impulsat per la societat civil, les famílies i diferents col·lectius, hi va haver un compromís públic de l’Estat: preservar el lloc per convertir-lo gairebé, diria jo, en un model de com fer un memorial. Va ser una conquesta de les famílies i els col·lectius. La comunitat romaní txeca va aconseguir els recursos i va situar el reconeixement en l’agenda política.

Però l’enveja no pot ser ingènua: també hi ha un reconeixement simbòlic que, disfressat de bones intencions, pot acabar actuant com un esborrament de la memòria, de la identitat i de l’autorepresentació (Periáñez-Bolaño, 2021, p. 15). Després de gairebé tres dècades de lluita, els descendents dels supervivents van fer possible el memorial, tot i que encara avui continuen reclamant més veu en la seva gestió.

Memòries que es transfereixen

El memorial continuarà connectant-se, interpretant-se i enriquint-se. Però sempre queda un desafiament: com es mantindrà aquesta memòria quan faltin els supervivents, quan passi als seus fills i als seus nets. Quan, potser, hi hagi governs contraris a les polítiques públiques de memòria. Suposo que haurem d’aprendre que les memòries també s’han de compartir. Aquesta memòria, jo, com a gitano del sud d’Europa, l’he de treballar i entendre per fer-la també meva. M’arriba ara, potser, pel fet de ser gitano, per la sensibilitat envers aquests temes i perquè participo activament en tota una construcció internacional sobre els drets dels romanís. Però l’experiència personal i física no es pot substituir. Per això, el més interessant és quan les memòries personals i familiars, alienes, i no només les públiques, es transfereixen, dialoguen, negocien, tradueixen i es posen en contacte. La memòria gitana és «col·lectiva, coral, distribuïda»; «no busca completitud […] Busca transmissió» (Vargas Rubio, 2025, §13): la que sosté una resistència persistent.

I els qui arribem de lluny hem d’aprendre a entrar en aquesta conversa sense ocupar-la.

Referències

Alba Pagán, E., i Vasileva Ivanova, A. (2020). Gitanas without a tambourine: Notes on the historical representation and personal self-representation of the Spanish Romani woman. European Journal of Women’s Studies, 27(2), 145–165. https://doi.org/10.1177/1350506819898739

Periáñez-Bolaño, I. (2021). Huellas del trauma colonial romaní-gitano en España (1499–1978): Narrativas de recuperación y reparación de un pueblo con historia(-s). Open Library of Humanities, 7(1), article 4, 1–19. https://doi.org/10.16995/olh.619

Rostas, I. (2019). A task for Sisyphus: Why Europe’s Roma policies fail. Central European University Press.

Vargas Rubio, M. Á. (2025). El derecho a recordar: Flamenco, mediación y contraarchivos romaníes en el sur de España. Flamenco Arts International. https://www.flamencoartsinternational.org/es/news/the-right-to-remember