20 de novembre de 1945: 80è aniversari de l’inici dels judicis de Nuremberg

Una paraula que no existia

Imaginem l’escena: el 20 de novembre de 1945 les pesades portes de fusta del Palau de Justícia de Nuremberg s’obrien per iniciar el judici més gran de la història. Mentre els flaixos de les càmeres il·luminaven l’estrada, un jurista polonès d’origen jueu, Rafael Lemkin, esperava a la galeria. Aquell any havia publicat Axis Rule in Occupied Europe, un llibre que canviaria el llenguatge del dret internacional. Hi descrivia un crim que fins aleshores no tenia nom: la destrucció sistemàtica d’un poble. No només amb bombes i fusells, sinó també amb lleis que prohibien la llengua, escoles que esborraven la història, hospitals que practicaven l’esterilització forçosa i cementiris que profanaven la memòria. A aquell crim el va anomenar genocidi.

Per explicar-lo no va triar un cas abstracte. Va il·lustrar la seva idea amb un poble perseguit durant segles i que els nazis estaven exterminant per etapes: els gitanos, el poble romaní.

Els gitanos, exemple viu del genocidi

Per a Lemkin, genocidi no significava únicament assassinat massiu; era trencar la continuïtat d’un poble. En els gitanos va veure com el règim nazi havia creat una maquinària d’esborrament: batudes, esterilitzacions sense anestèsia, deportació a camps com Auschwitz, prohibició del romanó, separació forçosa de famílies. En les seves notes personals va escriure que els gitanos eren “un poble sense Estat, sense exèrcit, sense defenses… i per això l’objectiu perfecte per a un crim que volia ser invisible”.

L’historiador Ari Joskowicz recorda a Rain of Ash que Lemkin va utilitzar la persecució dels romanís com a cas paradigmàtic per demostrar que el genocidi no era només contra els jueus, sinó contra qualsevol grup que el poder decidís eliminar. Tanmateix, quan va arribar el moment d’asseure els criminals al banc dels acusats, alguna cosa va fallar.

La frase que va quedar a l’aire

El 8 d’octubre de 1945, en l’acusació inicial del Tribunal Militar Internacional, es va llegir aquesta frase:

“Els acusats van dur a terme un genocidi deliberat i sistemàtic, és a dir, l’extermini de grups racials i religiosos, mitjançant la destrucció dels jueus, polonesos, gitanos i altres (discapacitats, eslaus, testimonis de Jehovà…).”

Va ser la primera vegada que la paraula genocidi apareixia en un document judicial. Però quan es va dictar la sentència final, el terme havia desaparegut. I amb ell, també l’esperança que el trauma dels gitanos fos reconegut. Cap acusat va ser condemnat per genocidi. Ni per l’extermini del poble romaní. Lemkin, que havia perdut 49 membres de la seva família a l’Holocaust, va qualificar aquell dia com “el més negre de la meva vida”.

Una memòria que torna

Durant dècades, el genocidi romaní va ser una història que molts supervivents sí que van explicar, però que el poder judicial i l’opinió pública van preferir no escoltar. Des dels anys seixanta, associacions romanís van presentar demandes civils, van escriure memòries i van denunciar davant tribunals alemanys i d’altres països antics col·laboradors del règim nazi; però les respostes van ser dilacions o reconeixements parcials. No va ser fins al 1980-81 que la República Federal d’Alemanya va admetre que els gitanos havien estat víctimes de l’odi racial nazi, i només el 17 de març de 2022 el Bundestag va reconèixer oficialment el Porrajmos —“la devoració” en romanó— com a genocidi, tancant un cicle de silenci de més de setanta anys.

Avui, vuitanta anys després de l’inici dels judicis de Nuremberg, aquella memòria torna amb una lliçó que Lemkin ja havia intuït: no hi ha justícia sense nom, i no hi ha nom sense memòria.

Al Museu Virtual del Poble Gitano recuperem aquestes històries perquè formen part d’una genealogia històrica col·lectiva i alternativa en contínua reconstrucció. Anomenar el que va ser no és imposar una narrativa victimista, sinó retornar a les víctimes el seu lloc en la memòria: si el dolor o el ressentiment esdevenen reivindicació de drets, qui som nosaltres per dictar com han de sentir aquells que van ser perseguits? El genocidi no comença amb els forns; comença quan els membres d’un poble deixen de ser vistos com a iguals a la resta de la Humanitat.

Notes per continuar llegint

• Lemkin, Raphael. Axis Rule in Occupied Europe. Washington, 1944.
• Joskowicz, Ari. Rain of Ash: Roma, Jews, and the Holocaust. Princeton University Press, 2023.
• Arxiu del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, Acta d’Acusació, 8 d’octubre de 1945.
• Resolució del Bundestag alemany, 17 de març de 2022, sobre el reconeixement del genocidi romaní.