No va ser Auschwitz. Va ser la dignitat.

El 16 de maig de 1944, centenars de gitanos presos en el camp d’extermini es van rebel·lar. No tenien armes. Tenien ràbia. I molta dignitat.

Vuitanta anys després, continuem recordant-ho com un acte heroic. I sí, ho va ser. Però si només ho convertim en cerimònia i discurs, ho estem convertint en activisme de museu. En un monument que només mira al passat.

El mite de la resistència és un parany amb encens: sembla sagrat, però fa olor de gàbia. Perquè si només saps resistir, estàs jugant a perdre. Com si ser gitano fos una subscripció vitalícia al mode supervivència. I no. No hem vingut a aguantar. Hem vingut a viure. I no, ser gitano també és tenir dret a liderar, a transformar, a construir. A jugar el partit sense començar perdent.

Ens han repetit tantes vegades el mantra que gairebé cola: que cal resistir, que cal inspirar-se en els «gitanos que ho van aconseguir», en els «referents». Com si l’única forma legítima d’existir fora triomfar en prime time.

Error de sistema: Ser digne no és un privilegi reservat als referents. Ser lliure no és que la societat majoritària et doni un copet i et digui el bon ciutadà que ets. Canviar les coses no demana perfecció, només decisió, perquè el canvi no comença per sortir en la portada d’El País.

La revolució està en una noia que aixeca la mà per a dir el que ha de dir, encara que la por li estigui mossegant l’estómac. Amb un xaval que es fica en el consell estudiantil com qui es cola en Hogwarts sent muggle: sense permís, però amb un parell.

En aquesta família que no accepta que la tractin com a sospitosa en la consulta mèdica. I no fan discursos. Fan vida.

La revolució gitana no té final feliç ni banda sonora èpica. No hi ha desfilades ni discursos motivacionals. És un grup de xavals que decideix organitzar-se, formar-se i ocupar espais sense haver de justificar-se per existir.

I aquí està el punt: no es tracta només de participar com a gitanos. Es tracta de ser part activa d’allò comú. Ecologisme. Feminisme. Drets digitals. Justícia social. Ens han volgut tancar en l’activisme ètnic com si fos un corralet amb bones intencions.

Doncs no.

No hem de triar entre ser gitanos o ser ciutadans. Som totes dues coses i, a més, podem rebentar el sistema, des de dins. Perquè el present no s’escriu des dels marges.

No és necessari passar per la pedra de l’assimilació. No es tracta d’encaixar en una cadira aliena, sinó d’ampliar la taula. De canviar les regles sense demanar permís per a estar.

Perquè ens hem cregut el conte de la «vulnerabilitat». Ens hem posat l’etiqueta de «persones racialitzades» com si fos una medalla, com si ser pobres o marginats fos una identitat digna d’aplaudiment. Ens hem venut sense adonar-nos. Hem après a parlar de la nostra opressió com si fos l’únic relat que ens defineix, com si el dolor fos un passaport a la legitimitat.

I el pitjor: ens ha agradat. Perquè és més fàcil dominar el llenguatge de la llàstima que el de la revolució. Ens hem posat la corona de víctimes perpètues. Ens hem acomodat en el paper dels oprimits que inspiren llàstima, els que sempre «superen adversitats» però mai les dinamiten. Perquè ens donin like en els seus panells de diversitat.

Però basta.

Som resistents, sí, però obstinats, feroços i insubmisos. I, sobretot, no necessitem que ningú ens doni permís per a deixar de plorar i començar a trencar coses.

Aquest 16 de maig commemorem. Per descomptat. Als qui van resistir quan no quedava una altra. Però també ens toca dir, alt i clar, que resistir ja no hauria de ser la nostra estratègia ni la nostra raó de ser.

La memòria dels nostres avantpassats no és una làpida per a carregar, sinó un foc per a il·luminar camins que ells no van poder recórrer.

Ara toca transformar. Crear. Participar. Liderar. Sense clixés. Sense tuteles.

No més herois solitaris. Volem eixams. Moviment. Estratègia. Barris que no demanin perdó. Joventut sense por.

Perquè la memòria sense acció és nostàlgia. I nosaltres no hem vingut a plorar.

No hem sobreviscut segles de persecució per a convertir-nos en una nota al peu en la història d’uns altres. Hem resistit per a reescriure la història. Amb tinta pròpia. I sense demanar permís.

No necessitem més «referents». Volem que deixis de necessitar-los.